El patriciat romà estava molt preocupat per la seva descendència masculina, sobretot amb vista a assegurar la transmissió del nom i, secundàriament, del patrimoni, fins a tal punt que el dret permetia que els romans, sobretot si no tenien descendents vius, adoptessin un fill. L’escollit era sempre un baró el qual, tot i pertànyer a una altra família, prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic en una mena d’afegitó als nou tria nomina. Aquest fou el cas de Publi Corneli Escipió Emilià, fill adoptiu de Publi Corneli Escipió i fill biològic de Luci Emili Pau. Un altre cas famós es el de Gai Juli Cèsar Octavià, què és conegut com l’emperador August, fill de Gaic Octavi i adoptat per testament per Gai Juli Cèsar.
Els nois, quan arribaven aproximadament als disset anys, solien abandonar el domicili familiar. L’emancipació física, però, no implicava necessariament l’econòmica: així, era mal vist el pare que no proveïa els seus fills els diners adequats a les necessitats de la seva condició social. El pare, de fet, atorgava uns diners (peculium) al fill que s’emancipava, perque disposes lliurement. Tret del peculi, però, el fill no tenia entitat jurídica per administrar cap bé, no podia realitazar cap operació de compravenda, no podia fer testament, etc.
Amb la mort del pare, tots els descendents directes masculins i femenins esdevenien sui iuris, és a dir, persones amb entitat jurídica pròpia, tot i que les dones passaven a dependre immediatament d’algun altre home.
29 d’octubre 2009
La mort
Segons la manera de pensar dels antics, les ànimes, alliberades del cos, anaven al regne d’Hades, el déu del món subterrani, que juntament amb la seva dona Persèfone, en llatí Prosèrpina, governava la residència dels morts.
Creien que l’ànima del difunt no podia tenir repós fins que el cadàver no hagués estat sepultat i les exèquies celebrades segons el ritual. Els morts, el cadàver dels quals no s’havia trobat, vagaven en forma de fantasmes que molestaven als vius fins a aconseguir que algun d’ells trobés les seves despulles i les enterrés segons els ritus.
A l’àmbit familiar, l’enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les seves creences, ja que les ànimes dels difunts es convertien en una mena d’essències divines, els Manes, que amb la seva presència consagraven el lloc on estaven sepultats.
Entre la gent rica, en el moment de morir, el pater familias o el seu successor si ell era el mort, s’encarregava d’organitzar el funeral i les cerimònies necessàries.
Després d’haver recollit amb una besada l’últim alè del difunt, li tancava els ulls, repetint tres vegades el nom del mort en veu alta (conclamatio). Les dones de la casa s’esgarrapaven la cara i es colpejaven el pit, amb grans mostres de dolor. A continuació, rentaven el cos, el perfumaven amb ungüents, el vestien i l’exposaven a l’entrada de la casa o a l’atri. Com que aquesta exposició del cadàver durava alguns dies, posaven flors i capsetes d’encens per dissimular la mala olor.
Hi havia el costum de posar una moneda sota la llengua del difunt per tal que aquest pogués pagar al barquer Caront el traspàs de la llacuna Estígia.
A Roma, si el difunt era home, es feia una còpia del seu rostre en cera, que es guardava a la casa i es treia en els funerals dels familiars. Aquest privilegi de tenir les imagines maiorum a l’atri de la casa estava reservat a les famílies nobles.
Després, el cadàver era portat cap al lloc de l’enterrament, seguit d’una processó (pompa) en què hi havia els portadors de les màscares dels avantpassats, músics, mims, ploracossos professionals, és a dir, dones llogades per a plorar, i els familiars. Quan la processó passava pel fòrum, el parent més pròxim pronunciava un discurs lloant les qualitats del difunt: laudatio funebris.
L’acte de la sepultura era seguida d’un convit fúnebre en el qual hi participaven tots els que havien anat en processó i, simbòlicament, també el difunt, en la tomba del qual s’hi posava part dels aliments.
Finalment, la família es purificava de la mort que els havia tocat tan de prop.
Naturalment, els més pobres no feien totes aquestes cerimònies. El fet que, fins i tot les persones més humils, desitgessin de tenir una sepultura i unes exèquies dignes va fer nèixer associacions que tenien com a finalitat recollir les cotitzacions mensuals dels socis per a poder pagar les despeses de l’enterrament de cadascun.
Tant a Grècia com a Roma es practicaven la incineració, o cremació dels cosos, ila inhumació, o enterrament.
Els romans, deixant de banda els mausoleus que contenien els cossos de la gent important, posaven sobre la tomba una estela, un pedestal, un altar o una cupa de pedra en forma de bagul.
Per llei no es podia enterrar ningú dins el recinte emmurallat (pomerium) i, per tant, els cementiris estaven fora de les ciutats, generalment a banda i banda de les vies que hi conduïen.
L’enterrament:
L’endemà de la mort es feia l’enterrament, al mati a primera hora. El feretre, el portaven en carro o be´a les espatlles dels parents i amics. La comitiva fúnebre anava de dol amb vestits negres o blancs i els cabells curts. La comitiva es dirigia al cementiri, situat fora de la ciutat vora aels camins cap a l’oest, en la direcció on creien que hi havia els camps elisis o les illes del benaurats. En els cem,entiris s’incinerava o inhumava el cadaver. Si era incinerat, els parents recolluien les cendres i les dipositaven en una urna, que despres era enterrada. A continaució es feien libacions al mort. Les tombes es recobrien amb un tumul de etrra i al damunt es ppsoava una estela amb una inscripció. Les families riques construien n petit templet sobre la tomba.
Els parents recordaven el mort amb tota una serie d’actes en dates assenyalades i que constituien el culte als morts. Aquest culte consistia a fer ofrenes el dies tercer, nové i trenté despres del funeral i desoprés cada setembre durant les festes dels avantpassats. Les ofrenes solien ser de vi, llet aigua, oli, mel, pastissets, magranes etc... de vegadespero també es feien sacrificis cruents. L’animal sacrificat una ovella un mooltó o un gall sempre de color negre era cremat totalment i després els parents que havien fet l’ofrena es rentaven i purificaven i celebraven un banquet, on creuien que els acompanyava el parent mort.
La tradició cristiana recull també la festivitat de tots sants i el dia dels morts. El costum popular es menjar panallets i castanyes. Cal relacionar aquesta tradició amb els àpats rituals al voltant de les tombes dels difunts en els poble primitius.
Els panallets són un record dels antics pans votius que s’oferien als avant passats per al seu viatge al més enllà.
Es creia que en aquesta data els difunts més recents sortien del purgatori per anar a conviure unes hores amb els seus familiars. Per tal, els familiars, paraven el llit a casa perque l’ànima hi pogués reposar i posaven llumetes a les finestres de les cases perque les ànimes trobèssin el camí; d’altres posaven tres castanyes sota el coixí en anar-se’n al llit, perque els parents difunts no els estiressin els peus mentre dormien.
La mort i el món d’ultratomba a Roma
En els primers temps, els enterraments es feien durant la nit. Després, per influència de les famílies de condició econòmica elevada, van esdevenir cerimònies de gran fastuositat i pompa.
El ritual romà era molt semblant al grec: es rentava el cadaver, s’ungia i es vestia amb les millors robes, se li col·locava una moneda sota la llengua i també s’expossava al pati de la casa (atrium) per als qui volguéssin veure’l. Un cop s’havien endut el cadaver de la casa el portaven al forum, davant de la tribuna dels oradors. Aleshores algun parent hi pujava i parlava de les gestes que el difunt havia realitzat en vida.
Seguidament en processó (pompa) anaven a enterrar-lo. En aquestes processons es duien imatges dels altres avantpassats morts. Davant la comitiva anaven els musics i les ploraneres, el nombre dels quals depenia de l’economia de la família. S’obrien i es tancaven els ulls del mort per última vegada i se li feia un petó de comiat. Tot seguit l’incineraven i els parents recollien els ossos calcinats després de apagar-los amb vi i mel. Un cop enterrat, se li construia una estatua. Cada aniversari de la seva mort se li feien ofrenes d’aliments, flors i begudes. A més a més, durant el mes de febrer els difunts rebien un tracte especial.
La persona que no tenia fills els adoptava. Aquesta era una pràctica molt corrent en el mon romà per tal d’assegurar-se el culte funerari. Si un fill no retia el culte establert al seu pare, l’esperit del mort podia retornar a la terra i perjudicar els vius.
Els morts eren incinerats fora de la ciutat, prop dels camins, damunt una pira. Els familiars llençaven a la pira els objectes que el mort havia estimat en vida, i després, es recollien les cendres i es col·locaven en una urna.
Si el personatge era ric, l’urna es posava dins un monument funerari. Els pobres eren enterrats directament a terra, moltes vegades el maeix dia de la seva mort.
Tipus d’enterraments.
Fins el segle II d.C. la pràctica més habitual era la incineració. Després segurament per influència del cristianisme, s’estengué la inhumació. De totes maneres van conviure sempre les dues pràctiques.
Al començament la incineració estava reservada per a les classes més benestants.
Moltes vegades sobre la tomba hi havia una inscripció o epitafi escrit a la pedra
El matrimoni
En la majoria de casos el matrimoni a Roma era menys formal que en la nostra societat ja que era un acte cicil i no hi havia d’intervdnir cap autoritat civil o religiosa. Mes endavant, però el caràcter relkigiós es va anar imposant i la cerimonia de celebració del matrimoni va se semblant a la de grecia. En un principi tanmbé l’espoosa tambér passava de laz tutela del pare a la del marit. Però bén aviat s’estengué l’us que la muller seguiapertanyent a la família paterna. La dona, tot i que gaudia de mes llibertat, era educada pel matrimoni i per aixxó als quinze o setze anys deixava d’estudiar i esperava que el seu pare o tutor li busques marit. L’elecció de la data del casament es feia segons els auguris Ja que els romans eren molt superticiosos i continuament consultaven els oracles.
El fi essencial del matrimoni era tenir fills per perpetuar la família i els cultes familiars (sacra privata). A Roma el matrimoni era un acte privat per al qual no es requeria la intervenció de cap autoritat civil ni religiosa i, per tant, era dissoluble. Això no obstant, en els primers temps, hi va haver un tipus de matrimoni de caràcter sagrat pràcticament indissoluble.
Requisits per a un matrimoni vàlid
Per què un matrimoni fos legalment vàlid s’havien de complir diverses condicions:
a) Edat mínima. Com que la finalitat principal del matrimoni era tenir fils, calia que els contraents haguéssin assolit el seu desenvolupament físic: els 12 anys les dones i entre els 14 i els 16 els homes.
b) Consentiment dels pares. Durant els primers temps de la República el matrimoni el decidien els pares sense tenir en compte l’opinió dels fills; a l’Imperi s’exigia també el consentiment dels contraents.
c) Tenir el ius connubii ( dret de matrimoni). Només el tenien els homes lliures amb dret de ciudadania. Els esclaus no tenien aquest dret, per la qual cosa la seva unió rebia el nom de contuberni (contubernium).
Tipus de matrimoni
En els primers temps de la República hi havia dos tipus de matrimoni des del punt de vista legal: cum manu, quan la dona en casar-se abandonava el culte de la seva família i l’autoritat del seu pare per assumir el de la família del seu marit i dependre d’ell com una filla més, i sine manu, quan l’esposa romania sota l’autoritat del seu pare i conservava el culte de la seva familia.
Del matrimoni cum manu n’hi havia tres modalitats:
- Confarreatio. Rep el nom perquè els contraents, en presencia d’un sacerdot de Júpiter, compartien una mena de coca anomenada panis ferreus. Era un matrimoni de tipus religiós i pràcticament indissoluble; només es podia desfer per mitjà d’una cerimonia similar a la del matrimoni, anomenada difarreatio.
- Coemptio. Era un simulacre de compra de la dona per part del marit; per aquesta “venda” el pare cedia al marit l’autoritat sobre la seva filla; es feia en presència de cinc testimonis o més i d’un funcionari, anomenat librepens, que hi anava amb una balança com a símbol de la transacció comercial.
- Usus. La convivència durant un any, sense que hi hagués cap interrupció de tres nits, atorgava al marit la manus sobre la seva esposa. Fou el primer tipus de matrimoni que desaparegué.
Des de la darrera República el matrimoni cum manu desapareix quasi completament i es generalitza el sine manu, que dóna molta més llibertat a la dona, sobretot en l’especte econòmic, ja que, entre altres coses, en no dependre de l’autoritat del marit i no renunciar a la seva propia familia, conserva els drets successoris i pot disposar dels seus propis béns.
Cerimonial de boda
El matrimoni era un dels esdeveniments més importants en la vida familiar i abava acompanyat d’una cerimònia rica que, en certa mesura, encara perviu en les cerimònies actuals. Abans del matrimoni, es feien les esposalles: els nuvis es comprometien davant de testimonis i s’intercanviaven regals i un anell que es posava al dit anular de la mà esquerra, perquè, segons Aulus Gel•li, “del dit anular en surt un nervi molt fi que va directe al cor”.
El dia de la boda la núvia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca recta, cenyida amb un cinturó de llana de doble nus i un vel de color blanc ataronjat. A cada moment la núvia anava acompanyada d’una padrina (pronuba), que havia de ser una matrona univira (casada una sola vegada). El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es feien els auspicis. Si eren favorables, es procedia a la boda: si no ho eren, se suspenia. Davant de deu testimonis es firmaven les tabulae nuptiales (el contracte de boda) i la padrina unia les mans dretes dels nuvis. A continuació se celebrava el sopar nupcial a la casa de la núvia i després tenia lloc la deductio o rapte de la núvia, que es refugiava als braços de la seva mare, dels quals el nuvi fingia arrencar-la amb violencia, potser en record del rapte de les sabine. S’iniciava el seguici cap a la casa del nuvi cridant “Talassi!” i entonant cançons picaresqeus.
Quan arribaven a la nova llar, el marit, agafant la dona en braços, la introduïa a casa amb cura de no ensopegar en el llindar de la porta, perquè era considerat símbol de mal auguri.
El fi essencial del matrimoni era tenir fills per perpetuar la família i els cultes familiars (sacra privata). A Roma el matrimoni era un acte privat per al qual no es requeria la intervenció de cap autoritat civil ni religiosa i, per tant, era dissoluble. Això no obstant, en els primers temps, hi va haver un tipus de matrimoni de caràcter sagrat pràcticament indissoluble.
Requisits per a un matrimoni vàlid
Per què un matrimoni fos legalment vàlid s’havien de complir diverses condicions:
a) Edat mínima. Com que la finalitat principal del matrimoni era tenir fils, calia que els contraents haguéssin assolit el seu desenvolupament físic: els 12 anys les dones i entre els 14 i els 16 els homes.
b) Consentiment dels pares. Durant els primers temps de la República el matrimoni el decidien els pares sense tenir en compte l’opinió dels fills; a l’Imperi s’exigia també el consentiment dels contraents.
c) Tenir el ius connubii ( dret de matrimoni). Només el tenien els homes lliures amb dret de ciudadania. Els esclaus no tenien aquest dret, per la qual cosa la seva unió rebia el nom de contuberni (contubernium).
Tipus de matrimoni
En els primers temps de la República hi havia dos tipus de matrimoni des del punt de vista legal: cum manu, quan la dona en casar-se abandonava el culte de la seva família i l’autoritat del seu pare per assumir el de la família del seu marit i dependre d’ell com una filla més, i sine manu, quan l’esposa romania sota l’autoritat del seu pare i conservava el culte de la seva familia.
Del matrimoni cum manu n’hi havia tres modalitats:
- Confarreatio. Rep el nom perquè els contraents, en presencia d’un sacerdot de Júpiter, compartien una mena de coca anomenada panis ferreus. Era un matrimoni de tipus religiós i pràcticament indissoluble; només es podia desfer per mitjà d’una cerimonia similar a la del matrimoni, anomenada difarreatio.
- Coemptio. Era un simulacre de compra de la dona per part del marit; per aquesta “venda” el pare cedia al marit l’autoritat sobre la seva filla; es feia en presència de cinc testimonis o més i d’un funcionari, anomenat librepens, que hi anava amb una balança com a símbol de la transacció comercial.
- Usus. La convivència durant un any, sense que hi hagués cap interrupció de tres nits, atorgava al marit la manus sobre la seva esposa. Fou el primer tipus de matrimoni que desaparegué.
Des de la darrera República el matrimoni cum manu desapareix quasi completament i es generalitza el sine manu, que dóna molta més llibertat a la dona, sobretot en l’especte econòmic, ja que, entre altres coses, en no dependre de l’autoritat del marit i no renunciar a la seva propia familia, conserva els drets successoris i pot disposar dels seus propis béns.
Cerimonial de boda
El matrimoni era un dels esdeveniments més importants en la vida familiar i abava acompanyat d’una cerimònia rica que, en certa mesura, encara perviu en les cerimònies actuals. Abans del matrimoni, es feien les esposalles: els nuvis es comprometien davant de testimonis i s’intercanviaven regals i un anell que es posava al dit anular de la mà esquerra, perquè, segons Aulus Gel•li, “del dit anular en surt un nervi molt fi que va directe al cor”.
El dia de la boda la núvia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca recta, cenyida amb un cinturó de llana de doble nus i un vel de color blanc ataronjat. A cada moment la núvia anava acompanyada d’una padrina (pronuba), que havia de ser una matrona univira (casada una sola vegada). El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es feien els auspicis. Si eren favorables, es procedia a la boda: si no ho eren, se suspenia. Davant de deu testimonis es firmaven les tabulae nuptiales (el contracte de boda) i la padrina unia les mans dretes dels nuvis. A continuació se celebrava el sopar nupcial a la casa de la núvia i després tenia lloc la deductio o rapte de la núvia, que es refugiava als braços de la seva mare, dels quals el nuvi fingia arrencar-la amb violencia, potser en record del rapte de les sabine. S’iniciava el seguici cap a la casa del nuvi cridant “Talassi!” i entonant cançons picaresqeus.
Quan arribaven a la nova llar, el marit, agafant la dona en braços, la introduïa a casa amb cura de no ensopegar en el llindar de la porta, perquè era considerat símbol de mal auguri.
L'ensenyament a Roma
Al començament, l’educació que rebien els nens i nenes romans era de tipus familiar, és a dir, no anaven a l’escola, ja que no existia i la seva formació estava a cura de la mare i la dida fins a l’edat de 7 anys; a partir d’aleshores, el pare era el qui instruïa els fills mascles; les noies, en canvi, continuaven sent educades pe la mare.
Els nois aprenien observant i escoltant, i els seus ideals eraen els avantpassats i els herois nacionals. Aprenien qüestions relacionades amb l’agricultura, la societat, el respecte per les tradicions familiars i, sobretot, la cura del cos i la salut.
A partir del segle III a.C, per influència grega es posa de moda entre els romans benestants tenir un pedagog grec, que tenia cura del nen fins la pubertat, quan se li imposava la toga viril. Era el seu mestre particular, l’acompanyava a l’escola, l’ajudava a fer els deures, li ensenyava grec, etc.
També va adoptar el sistema educatiu vigent a Grècia i el va traslladar a la seva societat sense fer-hi gaires canvis.
Així, l’educació es va establir al llarg de tres etapes principals. Ara en veurem algunes característiques.
Ensenyament primari de 7 a 12 anys
- Els nens i nenes acudien a una escola, a l’aire lliure i a la vista de tothom. Els acompanyava el paedagogus, un esclau acompanyant, que també s’encarregava de la formació moral dels nens.
- Un mestre, magister, els ensenyava a llegir i escriure, i també calcul. Estava assegut a la seva cathedra, que se situava damunt una tarima.
- Els alumnes, recolzant-se sobre els genolls, escrivien en unes tauletes encerades, les tabellae, amb l’estil (stylo)
Ensenyament secundari Dels 13 fins als 15 ó 16 anys
- Hi acudien només els nois i noies de famílies benestants.
- El professor o grammaticus ensenyava a llegir i compendre els textos dels grans autors clàssics grecs i llatins. És a dir, s’estudiaven matèries que avui correspondrien a la gramàtica i la literatura. Però també rebien algunes nocions d’història, matemàtiques, mitologia, música ...
Superior Dels 17 anys fins als 20
Els nois estudiaven el que correspondria a una carrera universitaria dels nostres dies.
- El rethor, professor d’aquesta etapa, introduïa els seus alumnes en l’estudi de l’oratòria, per tal que els nois sabessin moure’s amb facilitat en la vida pública. Així, aprenien regles per formular diversos tipus de discuroso, els quals, presos directament dels grecs, van convertir l’oratoria en un art purament romà, l’exercici del qual es basava en l’art de convencer, que va ser molt important en els ambients públics i polítics.
Els nois aprenien observant i escoltant, i els seus ideals eraen els avantpassats i els herois nacionals. Aprenien qüestions relacionades amb l’agricultura, la societat, el respecte per les tradicions familiars i, sobretot, la cura del cos i la salut.
A partir del segle III a.C, per influència grega es posa de moda entre els romans benestants tenir un pedagog grec, que tenia cura del nen fins la pubertat, quan se li imposava la toga viril. Era el seu mestre particular, l’acompanyava a l’escola, l’ajudava a fer els deures, li ensenyava grec, etc.
També va adoptar el sistema educatiu vigent a Grècia i el va traslladar a la seva societat sense fer-hi gaires canvis.
Així, l’educació es va establir al llarg de tres etapes principals. Ara en veurem algunes característiques.
Ensenyament primari de 7 a 12 anys
- Els nens i nenes acudien a una escola, a l’aire lliure i a la vista de tothom. Els acompanyava el paedagogus, un esclau acompanyant, que també s’encarregava de la formació moral dels nens.
- Un mestre, magister, els ensenyava a llegir i escriure, i també calcul. Estava assegut a la seva cathedra, que se situava damunt una tarima.
- Els alumnes, recolzant-se sobre els genolls, escrivien en unes tauletes encerades, les tabellae, amb l’estil (stylo)
Ensenyament secundari Dels 13 fins als 15 ó 16 anys
- Hi acudien només els nois i noies de famílies benestants.
- El professor o grammaticus ensenyava a llegir i compendre els textos dels grans autors clàssics grecs i llatins. És a dir, s’estudiaven matèries que avui correspondrien a la gramàtica i la literatura. Però també rebien algunes nocions d’història, matemàtiques, mitologia, música ...
Superior Dels 17 anys fins als 20
Els nois estudiaven el que correspondria a una carrera universitaria dels nostres dies.
- El rethor, professor d’aquesta etapa, introduïa els seus alumnes en l’estudi de l’oratòria, per tal que els nois sabessin moure’s amb facilitat en la vida pública. Així, aprenien regles per formular diversos tipus de discuroso, els quals, presos directament dels grecs, van convertir l’oratoria en un art purament romà, l’exercici del qual es basava en l’art de convencer, que va ser molt important en els ambients públics i polítics.
Els noms dels romans
Els nens rebien tres noms
Els patricis varons romans tenien tres noms: el praenomen, el nomen i el cognomen.
El praenomen era l’apel•latiu que es donava al nadó mascle i que el diferenciava dels seus possibles germans.
El nomen (nom de la Gens) era el distintiu que portaven els membres d’una família o gens, es a dir, tot aquells que descendien d’un mateix avantpassat per via masculina.
El cognomen (sobrenom) era el distintiu que servia per diferencisar les diferents branques d’una mateixa gens; sovint feien referència a defectes físics, per exemple Crassus (grassonet) Flaccus (d’orelles caigudes) Claudius Coix) Nasson (nassut) Cicero (cigronet) Balbus (quec) Barbatus (pelut)
Les nenes rebien un sol nom, generalment el del pare en femeni, després prenien el cognomen del seu pare.
Molts dels praenomina, nomina i cognomina romans reflecteixen alguna qualitat o defecte d’un avantpassat, o bé fan referència a les tasques agràries dels primers pobladors del Laci, o bé designen el lloc que ocupa l’individu en la descendència, o bé es refereixen a les circumstàncies del naixement
Els nens adoptats duïen nomen i cognomen de l’adoptant.
Els patricis varons romans tenien tres noms: el praenomen, el nomen i el cognomen.
El praenomen era l’apel•latiu que es donava al nadó mascle i que el diferenciava dels seus possibles germans.
El nomen (nom de la Gens) era el distintiu que portaven els membres d’una família o gens, es a dir, tot aquells que descendien d’un mateix avantpassat per via masculina.
El cognomen (sobrenom) era el distintiu que servia per diferencisar les diferents branques d’una mateixa gens; sovint feien referència a defectes físics, per exemple Crassus (grassonet) Flaccus (d’orelles caigudes) Claudius Coix) Nasson (nassut) Cicero (cigronet) Balbus (quec) Barbatus (pelut)
Les nenes rebien un sol nom, generalment el del pare en femeni, després prenien el cognomen del seu pare.
Molts dels praenomina, nomina i cognomina romans reflecteixen alguna qualitat o defecte d’un avantpassat, o bé fan referència a les tasques agràries dels primers pobladors del Laci, o bé designen el lloc que ocupa l’individu en la descendència, o bé es refereixen a les circumstàncies del naixement
Els nens adoptats duïen nomen i cognomen de l’adoptant.
Família Romana
La familia es la base de la societat romana, que era d’estructura patriarcal, tots els membres de la familia estaven sotmesos a la Psatria potestat del pater Familias.
La familia romana en sel seu sentit ampli esta formada per El pare (Pater fsamilias) La mare (Mater) els fills (liberi) i els esclaus familiars (servi i ancillae) a més dels clients (antics esclaus que depenen de l’autoritat del pater familias).
La gens Les families romanes estan enquadrades en una estrutura superior (La Gens) formada per totes les families que tenen un avantpassat comú per linia masculina, que tenen un mateix nom de gentilici i el mateix culte a l’avantpassat comú
El PATER FAMILIAS Era el representat legal de la fmília devant de les altres familias de la gens i devant dels poders politics de Roma, també era l’amo legal de la llar i de tots els seus membres, era el responsable de treballar, sostenir económicamente la casa i defensar-la.
El pater familias es la màxima autoritat, perque te la patria potestat i tots els membres de la familia deuen obediencia a les seves decisions
LA DONA ROMANA
Des dels primers temps, la dona romana va gaudir de molta més llibertat que la grega, encara que des del punt de vista legal la vida de la dona romana lliure sempre està en funció dels homes. En aquest sentit, o bé es filla (filia), o bé esposa (uxor), o bé mare de família (materfamilias) o bé vídua (uidua); la qual cosa significa que no tenia drets polítics i jurídics
Només va a l’escola primària; té una infantesa molt breu, ja que es pot casar a partir dels dotze anys, amb el consentiment del pare; no es pot dedicar a cap ofici propi del homes; no pot participar en la vida política; no pot administrar el seu patrimoni. Ni tan sols, en tant que materfamilias, té cap poder sobre els fills.
A partir del seu matrimoni, passava de la patria postestas del pare a la del sogre o marit. Jurídicament, doncs, la dona romana mai no s’emancipava, és a dir, sempre havia de dependre d’algú, ja fos el pare, el sogre, el marit, un germà o, en el millor dels casos un tutor que ella mateixa escollia.
En els primers temps, l’esposa i tots els seus béns passaven a dependre del marit o del sogre.
Tanmateix, a partir del segle II a.C., la dona romana, com que tenia el mateix dret de participar en l’herència paterna que els descendents varons, conservà la propietat dels béns propis i també el dret de divorciar-se. Tot i així, malgrat posseir patrimoni personal, les dones no tenien la facultat jurídica d’administrar-lo. No obstant això, n’hi hagué moltes que administraren la seva part i s’enriquiren molt. Amb el temps, fins i tot se’ls reconegué el dret a fer testament.
ELS FILLS
Quan naixia un fill, la llevadora el posava als peus del pater familias que l’examinava,: en comprovava el sexe, mirava si tenia alguna deformitat i
Elk pater familias tenia la potestat d’acceptar o no el fill, si l’aixecava de terra, manifestava publicament que l’acceptava , el prenia en braços i passava a formar part de la família, en aquest cas el pare estava obligat a alimentar-lo, educar-lo i ogferir-li un dot.
Si li donava l’esquena i no l’agafava el nen o nena estaven exposats a la porta de casa i d’allà podien ser recollits, venuts com esclaus, etc; els dèbils o deformes eren degollats o se’ls deixava morir.
Quan el fill era acceptat es celebrava la cerimonia de la lustratio o purificació una cerimonia per mitja de la qual el fill s’incorporava a la societat relñigiosa familiar. Se li imposava el nom i sdee l’inscrivia al cens de ciutadans.
Dins del grup familiar ocupen un lloc molt important els fills, doncs ells garantitzen la pervivència del llinatge. Els matrimonis que es veuen privats de fills recorren gairebé sempre a l’adopció, que no trobava grans obstacles, donada la relativa freqüència amb que els pares exponien als seus fills recién nascuts quan no podien soportar els gastos de la seva criança.
ELS CLIENTS
la clientela era una institució molt arrelada a la societat romana. El prestigi i el poder d’un ciutada depenia del nombre de clients que tingués
Un client era un ciutada que es trobava sota la protecció d’un altre, a finals de la republica practicament tots els romans eren clients d’altres. El patró tenia la la lleialtat política del eu client per ajudar-lo i protegir-lo quan calia.
Estaven obligats a assistir-lo, recolzar tots els seus projectes i votar-lo si es presentava per un carec polític i ajudar-lo legal i econòmicament
La familia romana en sel seu sentit ampli esta formada per El pare (Pater fsamilias) La mare (Mater) els fills (liberi) i els esclaus familiars (servi i ancillae) a més dels clients (antics esclaus que depenen de l’autoritat del pater familias).
La gens Les families romanes estan enquadrades en una estrutura superior (La Gens) formada per totes les families que tenen un avantpassat comú per linia masculina, que tenen un mateix nom de gentilici i el mateix culte a l’avantpassat comú
El PATER FAMILIAS Era el representat legal de la fmília devant de les altres familias de la gens i devant dels poders politics de Roma, també era l’amo legal de la llar i de tots els seus membres, era el responsable de treballar, sostenir económicamente la casa i defensar-la.
El pater familias es la màxima autoritat, perque te la patria potestat i tots els membres de la familia deuen obediencia a les seves decisions
LA DONA ROMANA
Des dels primers temps, la dona romana va gaudir de molta més llibertat que la grega, encara que des del punt de vista legal la vida de la dona romana lliure sempre està en funció dels homes. En aquest sentit, o bé es filla (filia), o bé esposa (uxor), o bé mare de família (materfamilias) o bé vídua (uidua); la qual cosa significa que no tenia drets polítics i jurídics
Només va a l’escola primària; té una infantesa molt breu, ja que es pot casar a partir dels dotze anys, amb el consentiment del pare; no es pot dedicar a cap ofici propi del homes; no pot participar en la vida política; no pot administrar el seu patrimoni. Ni tan sols, en tant que materfamilias, té cap poder sobre els fills.
A partir del seu matrimoni, passava de la patria postestas del pare a la del sogre o marit. Jurídicament, doncs, la dona romana mai no s’emancipava, és a dir, sempre havia de dependre d’algú, ja fos el pare, el sogre, el marit, un germà o, en el millor dels casos un tutor que ella mateixa escollia.
En els primers temps, l’esposa i tots els seus béns passaven a dependre del marit o del sogre.
Tanmateix, a partir del segle II a.C., la dona romana, com que tenia el mateix dret de participar en l’herència paterna que els descendents varons, conservà la propietat dels béns propis i també el dret de divorciar-se. Tot i així, malgrat posseir patrimoni personal, les dones no tenien la facultat jurídica d’administrar-lo. No obstant això, n’hi hagué moltes que administraren la seva part i s’enriquiren molt. Amb el temps, fins i tot se’ls reconegué el dret a fer testament.
ELS FILLS
Quan naixia un fill, la llevadora el posava als peus del pater familias que l’examinava,: en comprovava el sexe, mirava si tenia alguna deformitat i
Elk pater familias tenia la potestat d’acceptar o no el fill, si l’aixecava de terra, manifestava publicament que l’acceptava , el prenia en braços i passava a formar part de la família, en aquest cas el pare estava obligat a alimentar-lo, educar-lo i ogferir-li un dot.
Si li donava l’esquena i no l’agafava el nen o nena estaven exposats a la porta de casa i d’allà podien ser recollits, venuts com esclaus, etc; els dèbils o deformes eren degollats o se’ls deixava morir.
Quan el fill era acceptat es celebrava la cerimonia de la lustratio o purificació una cerimonia per mitja de la qual el fill s’incorporava a la societat relñigiosa familiar. Se li imposava el nom i sdee l’inscrivia al cens de ciutadans.
Dins del grup familiar ocupen un lloc molt important els fills, doncs ells garantitzen la pervivència del llinatge. Els matrimonis que es veuen privats de fills recorren gairebé sempre a l’adopció, que no trobava grans obstacles, donada la relativa freqüència amb que els pares exponien als seus fills recién nascuts quan no podien soportar els gastos de la seva criança.
ELS CLIENTS
la clientela era una institució molt arrelada a la societat romana. El prestigi i el poder d’un ciutada depenia del nombre de clients que tingués
Un client era un ciutada que es trobava sota la protecció d’un altre, a finals de la republica practicament tots els romans eren clients d’altres. El patró tenia la la lleialtat política del eu client per ajudar-lo i protegir-lo quan calia.
Estaven obligats a assistir-lo, recolzar tots els seus projectes i votar-lo si es presentava per un carec polític i ajudar-lo legal i econòmicament
18 d’octubre 2009
La monarquia Romana
L'any 753 Rómul y Rem van decidir fundar una nova ciutat al turó Palati, a molt poca distancia del mar, de tal manera que pogués rebre a traves del riu les mercaderies necessaries i a la vegada estigues prou allunyada per resguardar-se de l'atac els pirates.
Els dos germans van dissenyar els limits de la ciutat que van anomenar Roma i van obrir una fossa que l'envoltava però per una poicabaralla Romul va matar el seu germà i va quedar com a unic rei de la nova ciutat.
Amb motiu d'una festa van convidar el poble vei dels sabins i van segrestar les seves dones provocant la primera baralla seria entre sabins i romans, van ser les dones que finalment van posar pau entre pares i marits i els dos pobles van quedar annexionats.
Posteriorment en l'any 715 a.C., fundador de Roma va desapareixer de manera misteriorsa, aquesta desaparició va fer que els romans els consideressin i l'adoressin com un deu .
El va substitutir Numa Pompili un rei d'orgien sabi, que era famos per la seva saviesa. Durant el seu regnat es van dictar les primeres lleis que van governar els romans i a més va dornar forma definitiva a la religió.
El terrcer rei va ser Tuli Hostili, d'inspiració guerrera, qui va atacar els albans i els va vencer per complet despres d'una llarga guerra despres de la qual Alba Longa va quedar subordinada als romans
La guerra es va definir per l'enfrontametn de tres germans els Horacis que van combatre en el camp roma i tre Curiecis que ho van fer pel bandol albà
En el primer encontre van morir dos Horacis i els tres Curiacius van resultar ferits, llavors edarrer horaci va simular qtr l rfchoque murieron dos Horacios y fueron heridos los tres Curiacios. El darrer horaci va simular que fugia i va aconseguir matar els tres germans que ferits no el podien perseguir.
Va ocupar el tron Anc Marci , que també era d'origen sabi i que va manar conastruir el port d'Ostia
El seguent rei va ser Tarquini l'Antic, nascut a Taruqinia ciutat d'Etruria, ell va introduir a Roma els costums estruscs i es va preocupar de l'embrelliment de Romae va ordenar la construcció d'un temple dedicat a Jupiter, al qual van dir el Capitoli perque quan estaven excavant els ciments de l'edific,i es va trobar un cap, (caput) que segons els augurs indicava que Roma arribaria a ser la capital del mon Durant el seu regnart es van construir també el Circ, el foro i la cloaca Maxima.
A Tarquini l'antic el va sducceir el seu gendre Servi Tuli , que era fill d'una esclava i havia estat criaat al palau de Tarquini. Ell va incorporat els districtes etruscs a l'aliança romana i va dividir la societat en classes segons la fortuna. Va envoltar la ciutat amb una fortificació i va crear registres pels ciutadans. Per aquest fet que perjudicava a les antigues families va morir victima d'una conspiració.
L'ultim rei va ser Tarquini el Superb que va abandonar el cami del seu predecessor i volia governar amb poders absoluts.
Per conquerir les colonies gregues del Sud va organitzar una campanya sense exit.
El final de la monarquia es va produir per culpa del seu fill Sext que abusant dde l'hospitalitat del seu parent Tarquini Colati va violar la seva esposa Lucrecia que es va matar de desesperació. La monarquia va quedar abolida El rei vaser substituit pels consuls i es va instituir la republica.
15 d’octubre 2007
EL VESTIT ROMÀ
EL VESTIT DE L'HOME ROMÀ
El ciutadà Romà portava roba interior: uns calçons (subligar) i una camisa de lli.
Al damunt d'aquesta roba i per estar per casa, es col•locava una túnica que s'ajustava amb un cinturó.
La túnica podia adornar-se amb una franja de porpra si es tractava de persones importants, senadors o cavallers.
Peró la peça més característica del vestit romà era la toga: és tracta d'una gran peça de llana, tallada en forma d'el•lipse que es col•locava com un mantell, cobrint completamernt el cos o bé deixant al descobert una espatlla.
Els estrangers i els que havien perdut la ciutadania, no podien dur la toga.
No totes les togues són iguales:
La toga praetexta: adornada amb una franja de porpra, la portaven els fills de les famílies benestants.
Els senadors, els magistrats i tots els que celebraven un sacrifici.
La toga viril: No tenia cap ornament. La portaven tots els nois a partir de la majoria d'edat.
La toga palmada: brodada amb or i fulles de palma, la portaven els generals victoriosos quan es passejaven triomfants pels carrers de Roma.
Toga purpuria: era de color porpra i se la posaven els emperadors.
EL VESTIT DE LA DONA ROMANA:
Les dones romanes portaven roba interior: uns calçons (subligar) semblants als dels homes i una banda de roba per subjectar el pit,(fascia) duien també una camisa, (indusium) que els servia de combinació i també per dormir.
Al damunt portaven una túnica llarga amb manigues
Per sortir al carrer es posaven l'estola que era un vestit llarg fins els talons, que s'aguantaven amb un o dos cinturons.
Era un signe de distinció i honorabilitat, ni les adúlteres ni les cortesanes podien dur-la
Per anar més arreglades i per protegir-se del fred tenien diversos mantells: El més solemne era la pal•la gran peça de tela quadrada o rectangular que es podia posar de diverses maneres.
EL VESTIT DELS NENS
Els nens duien una túnica curta que subjectaven amb un cinturó
Era feta de llana o bé de lli
Al damunt de la túnica portaven la toga praetexta, que canviaven per la toga viril quan complien 17 anys.
Els fills de les famílies benestants de Roma portaven al coll una medalló que s'obria i dins del qual es posaven amulets, (bul•la)
EL CALÇAT:
El calçat dels homes i de les dones era molt semblant, duien sabates o sandàlies fetes d'espart o de papir i amb pells, assaonades o no.
El calçat femenífet amb materials mé tous era de colors variats i duia molts ornaments.
Les solea: sandalies que subjectaven amb tiretes de cuir entre els dits
Les calcei: sabates de cuir que cobrien tot el peu i s'agafaven amb cintes de colors al voltant de l'empenya i el turmell, eran sabates de vestir
ORNAMENTS
Els homes duien només un anell de segell amb el qual marcaven els documents
Les dones duien a més: arrecades, diademes pels cabells, polseres i braçalets.EL VESTIT DE L'HOME ROMÀ
El ciutadà Romà portava roba interior: uns calçons (subligar) ti una camisa de lli.
Al damunt d'aquesta roba i per estar per casa, es col•locava una túnica que s'ajustava amb un cinturó.
La túnica podia adornar-se amb una franja de porpra si es tractava de persones importants, senadors o cavallers.
Peró la peça més característica del vestit romà era la toga: és tracta d'una gran peça de llana, tallada en forma d'el•lipse que es col•locava com un mantell, cobrint completamernt el cos o bé deixant al descobert una espatlla.
Els estrangers i els que havien perdut la ciutadania, no podien dur la toga.
No totes les togues són iguales:
La toga praetexta: adornada amb una franja de porpra, la portaven els fills de les famílies benestants.
Els senadors, els magistrats i tots els que celebraven un sacrifici.
La toga viril: No tenia cap ornament. La portaven tots els nois a partir de la majoria d'edat.
La toga palmada: brodada amb or i fulles de palma, la portaven els generals victoriosos quan es passejaven triomfants pels carrers de Roma.
Toga purpuria: era de color porpra i se la posaven els emperadors.
EL VESTIT DE LA DONA ROMANA:
Les dones romanes portaven roba interior: uns calçons (subligar) semblants als dels homes i una banda de roba per subjectar el pit,(fascia) duien també una camisa, (indusium) que els servia de combinació i també per dormir.
Al damunt portaven una túnica llarga amb manigues
Per sortir al carrer es posaven l'estola que era un vestit llarg fins els talons, que s'aguantaven amb un o dos cinturons.
Era un signe de distinció i honorabilitat, ni les adúlteres ni les cortesanes podien dur-la
Per anar més arreglades i per protegir-se del fred tenien diversos mantells: El més solemne era la pal•la gran peça de tela quadrada o rectangular que es podia posar de diverses maneres.
EL VESTIT DELS NENS
Els nens duien una túnica curta que subjectaven amb un cinturó
Era feta de llana o bé de lli
Al damunt de la túnica portaven la toga praetexta, que canviaven per la toga viril quan complien 17 anys.
Els fills de les famílies benestants de Roma portaven al coll una medalló que s'obria i dins del qual es posaven amulets, (bul•la)
EL CALÇAT:
El calçat dels homes i de les dones era molt semblant, duien sabates o sandàlies fetes d'espart o de papir i amb pells, assaonades o no.
El calçat femení fet amb materials més tous era de colors variats i duia molts ornaments.
Les solea: sandalies que subjectaven amb tiretes de cuir entre els dits
Les calcei: sabates de cuir que cobrien tot el peu i s'agafaven amb cintes de colors al voltant de l'empenya i el turmell, eran sabates de vestir
ORNAMENTS
Els homes duien només un anell de segell amb el qual marcaven els documents
Les dones duien a més: arrecades, diademes pels cabells, polseres i braçalets.
El dret Romà
ALGUNES LLEIS ROMANES CURIOSES
Els romans foren un poble pragmatic per excel•lència, és adir, buscaven una utilitat immediata a totes les eves accions i activitats. Com a mostra d’awuest caràcter, ens deixaren una xarxa viaria de 85.000 quilòmetres; una gran quantitat d’obres d’ingenieria hidràulica i militar; un procés de captació i de modelació dela voluntat dels pobles conquerits, conegut amb el nom de romanització, etc.
Tanmateix, una de les herències més importants que ens llegaren fou el corpus de lleis que s’ha consrvat emn diferents reculls el codex theodosianus, les Pandectae, el Codex Iustiniani, les Novellae etc..
a part d’aquestes grans compilacions, totes elles d’època molt avançada, s’han conservat també altres lleis, decrets del senat, edictes.., bé gràcies a la tradició indirecta (aa través de cites d’autors en les seves obres) o bé per tradició directa (inscripcions).
Aquest era el cap de família, el qual gaudia de la patria potestas vers els fills, que consistia a exercir una influència omnímoda, fins que moria, sobre tots els seus fills no emancipats. En aquest sentit, jurídicament un fill depenia del seu pare, mentre aquest estava viu; les filles, en canvi, quan es casaven passaven a dependre de la família del marit.
“Els juristes eren conscients que aquesta era una característica que singularitzava el poble romà:
Gairebé no hi ha cap altre poble que tingui un poder sobre els fills tal com el que tenim nosaltres.”
GAI. Les institucions 1, 55.
Aquest poder absolut es concretava en una sèrie de drets que, si bé canviaren al llarg de la història , no deixaren mai de ser vigents , malgrat l’animadversió que suscitaven aquells que els executaven.
a) el ius uitae necisque, o dret sobre la vida i la mort dels fills. Una concreció d’aquesta prerogativa era els ius exponendi, o sigui, el dret que tenia el pare de reconèixer com a propis els nounats o ode rebutjar-los. Es col•locava l’infant a terra, davant el pare. Si aquest l’aixecava, l’infant era acollit a la família; si no l’aixecava, l’infant era deixat a la intempèrie fins que moria o algú se’n feia càrrec per tenoir-lo com a esclau. De vegades, aquesta prerrogativa s’exercia només per la necessitat de limitar el nombre de components de la família nuclear.
b) El ius uendendi, o dret a vendre els dills i les filles. La Llei de les XII Taules deia: “Si un pare ven un fill per tercera vegada, perdrà la pàtria potestat sobre ell”. En efecte, si un fill era venut pel seu pare com a esclau i el nou amo l’alliberava, el fill tornava a romandre sota la pàtria potestat del pare, que podia tornar-lo a vendre successivament fins a tres vegades.
c) El ius noxia dandi, dret que té el pare d’eximir-se dels danys que hagin pogut causar membres de casa seva a terceres persones o als seus béns.
d) El ius patrimonii, drtet pel qual només el pare podia posseir béns patrimonials i fer-ne el que volia; per tant, els fills no en disposaven fins a la mort del pare, la qual cosa, a dreta llei, els impedia ralitzar cap operació financera, independentment de l’edat que tinguessin.
e) El ius exhendes faciendi, o sigui, el dret a desheretar els fills. Habiatualment el pare repartia l’herència entre tots els fills i filles solteres o vidues , i es veia amb mals ulls el fet de desheretar-ne algun. Sembla, doncs, que en les classes benestants no existia un interès tan marcat com ara per instituir un hereu únic, en detriment de la resta de successors, per bé que sí que hi havia una preocupació per tal que el patrimoni familiar no quedés gaire fraccionat.
Els mesos de l'any romà
Originariament,el calendari primitiu de Roma es dividia solament en 10 mesos. Fou Numa Pompili, el segon rei de Roma (715-675 a.C.), qui va adaptar el calendari a l’any solar i li va agregar els dos mesos restants.
Gener: Aquest fou el primer mes sumat. El seu nom antic era Ianuro, que era el protector de les portes i entrades. A aquesta divinitat se la representava amb una vara i una clau.
Febrer: Incorporat en segon lloc per Numa Pompili, el va dedicar a Plutó o Februo, per a que aquest aplaqués les seves ires.
Març: prové de Mart, déu de la guerra, perquè en aques mes s’iniciaven les campanyes bèl•liques.
Abril: procedeix del terme grec afros, que significa espuma, de la que va sorgir Venus. Es va dedicar a la fertilitat.
Maig: És un homenatge als anciants o protectors del poble, ja que deriva de la paraula llatina majorum, que significa majors. Altres atribueixen el seu nom a la dea Maia, esposa de Vulcà.
Juny: Representat com un segador de blat, suposa un homenatge als joves, ja que prové del terme llatí junior.
Juliol: Julio Cèsar lli dona el seu nom, ja que ell va néixer aquest mes. Degut que era l’època en que es portava a fi la recol•lecció de blat, es representava amb un segador practicant aquesta feina agrícola.
Agost: Rendeix homenatge a l’emperador August. Inicialment constava de 30 dies i s’anomenava Sextilis; Numa Pomplili li va treure un dia i Juli Cèsar li va suma 2 més.
Setembre: com al principi ocupava el lloc seté (septem en llatí), va conservar la seva originaria denominació encara que era el nové. Diferents escenes de vendimia representen aquest mes, dedicat al déu Vulcà.
Octubre: en aquest cas, ha conservat també el seu nom original de l’època de Ròmul, del terme llatí October: vuité. Tant la vendimia com la sembra, feines de l’època que marca, servien per simbolitzar-lo.
Novembre: mentres que la seva denominació ha perdurat des que ocupava el nové lloc (november), els seus dies sofriren canvis fins arrivar August, qui el deixa en 31.
Desembre: encara que esta en últim lloc, segueix coneixent-se per la posició desena originaria.
El calendari romà
Història del calendari romà: els primers temps
El calendari anual de dotze mesos i el nom mateix de cada un d’aquests, es remunta a l’època romana. Segons les seves pròpies fonts, a l’origen, l’any constava només de deu mesos, el nom dels quals es derivava del numeral corresponent. Com a testimoni d’aquest calendari primitiu queden els noms actuals dels cuatre darrers mesos de l’any. Fou el llegendari rei Numa qui, entre les mesures que va prendre per impulsar i organitzar la religió pública en la nova República , va redistribuir l’any en dotze mesos. A un dels nous mesos se’l va anomenar Ianuarius, en honor de l’antic déu llatí Janus, i a l’altre Februarius, “mes de la purificació”. Als quatre següents se’ls va canviar el nom numeral que tenien per un altre relacionat amb el de la divinitat a què estaven especialment consagrats: Martius (de Mart), Aplilis (de Venus Afrodita), Maius (de la deessa Maia) i Iunius (de Juno).
La reforma del calendari
Del calendari se n’ocupaven els pontifexs, ja que es tracatava d’un assumpte religiós. Però per falta de precisió es va arribar a un gran desgavell. Primer el calendasri romà tenia 355 dies /12 mesos lunars) llavors el Pontifex Maximus afegia cada dos anys un mensis intercalaris de 20 dies. Juli Cèsar, fent ús dels seus poders com a pontífex màxim, va establir un nou calendari, de 365 dies amb un dia suplementari cadas quatre anys, aquest calendari , anomenat en honor seu “calendari Julià”. Se segueix encara avui. En morir es va posar el seu nom al setè mes de l’any. I al mes següent se li va canviar el seu antic nom de Sextilis pel d’Augustus, després de la mort d’aquest emperador. A partir d’aquell moment els noms dels mesos van quedar fixats definitivament i d’aquells se’n deriven els noms actuals en les diferents llengües: Ianuarius, Februarius, Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Iulius, Augustus, September, October, November, December. Aquest calendari fou modificat lleugerament el segle XVI pel Papa Gregori XIII, en honor del qual porta el nom el nostre calendari.
El sistema de datar
Per indicar la data tenien un sistema molt diferent del nostre. D’entrada, no hi havia un únic criteri per determinar l’any. La seva “era” començava amb la fundació de Roma: l’any 753 aC, però l’any 1 “a partir de la fundació de la ciutat”; això és el que signifiquen les sigles AUC (ab urbe condita) que a vegades utilitzaven. A partir del moment en què es va instituir la República, el 244 AUC (509 aC), es va començar a datar amb l’expressió post exactos reges (Després d’expulsar els reis) i a partir de l’elecció anual de dos consols com a magistraats suprems de la ciutat, anomenaven l’any pel nom d’aquests. Així, els historiadors com ara Titus Livi, que solien relatar els esdeveniments any per any, acostumaven a començar: “Essent cònsols, P. Lucreci i P. Valeri, durant aquest any ...”. La fixació de l’any segons l’era cristiana, comuna al món occidental, i que pren com a referència l’any de naixement de Crist, va començar després de l’època romana i va ser una afortunada iniciativa d’un monjo grec del segle VI.
ELS DIES DEL MES
Per establir el dia del mes utilitzaven un sistema força complicat basat en l’antic cicle de la lluna. No numeraven els dies de l’1 al 30 (o al 31, o al 28). Cada mes hi havia tres dies clau:
el primer dia del més , anomenat calendes, que en principi coincidia amb la lluna nova;
Les nones que eren del dia 2 al 7 els mesos de març, maig, juliol i octubre i dels dies 2 al 5 els altres vuit mesos
Les nones (el “novè dia abans del idus”). que eren del dia 2 al 7 els mesos de març, maig, juliol i octubre i dels dies 2 al 5 els altres vuit mesos
L’idus que coincidia amb la lluna plena, i corresponia uns mesos al dia 15 març, maig, juliol, octubre i els s altres amb el 13
Els dies entre les calendes i les nones ere el “sisè, cinquè, quart, etc. dia abans de les nones” del mes que fos. Els dies següents es comptaven igual però “abans dels idus”; i la segona part del mes eren “dies abans de les calendes”. (Pridie Kalendae del 16 o el 14 fins a la fi del més) En aquestes “restes” s’hi incloïa, en els tres casos, el dia clau pres com a referencia. Així el dia 28 de març (31 dies) era el “cinquè dia abans de les calendes d’abril”.
El dia 24 de febrer es repetia en alguns anys per ajustart el calendari i es deia 24 bis sextum dies pridie Kalendas Martias i va donar nom a l’any bisextile.
LES HORES DEL DIA
Els romans aprofitaren els coneixements d’astronomia i meteorologia dels etruscs per fer la divisió del temps.
L’horari dels romans estava totalment ajustat a l’horari solar. Com a poble eminentment agricola es llevava i se n’anava a dormir amb el sol. Fins al segle iV a.C. es dividia la jornada en dues parts: ante meridiem i post meriduiem. L’espai del dia en què hi havia llum el distribuïen en dotze parts (hores), però com que aques espai varia al llarg de l’any, la durada d’aquestes hores també variava; les hires no sempre eren, doncs, de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75. A les hores nocturnes els passava a la inversa. Les dotze “hores” del dia s’anomenaven amb l’ordinal corresponent: hora prima, secunda, tertia, etc. El migdia estava entre la sexta i la septima; l’hora duodecima era al capvespre. La nit no es distribuïa en “hores” sinó en quatre períodes, de durada lògicament variable, anomenats vigilia. La mesura del temps era doncs bastant atzarosa, es regien simplement pel sol. Durant molt temps un herald dels cònsols anunciava el migdia i, per tant, la fi de les activitats al fòrum. El primer rellotge de sol (horologium o “comptador d’hores”) el van portar de la Sicília grega com a botí de guerra en el segle III aC; en el segle II es va introduir el rellotge d’aigua, clepsydra, (imprescindible per saber l’hora exacta a la nit), que s’havia inventat feia temps a Alexandria. Els romans van acabar sent grans afeccionats als rellotges: en tenien amb música i fins i tot de butxaca. Però com és comprensible, van continuar mirant el sol, i l’ombra, ja que com deia Sèneca: “No puc dir-te l’hora exacta; és més fàcil l’acord entre els filòsofs que entre els rellotges”.
Agora Grega
L'agora de les ciutats gregues
L'agora era el lloc on esl grecs solien reunir-se a tot hora , especialment a migdia per parlar dsels assumptes de la ciutat i per fer les compres quotidianes. Aquesta activitat era tn important que l'expressió que en grec clàssic designava el migdia vol dir exactament "l'hora de la plaça plena"
Anar a l'agora
Cada un de vosaltres te el costum d'anar sovint l'un a cal perfumista, l'altre a cal barber, l'altre a cal sabater, l'altre on el porta l'atzar; la majoria sol anar a les cases dels qui estan establerts a prop de l'àgora i molt pocs a casa dels qui n'estan més apartats"
Lisias, 24, 20 ,
L'agora de la ciutat grega d'Emporion
L'àgora:
"Els grecs construeixen les places públiques quadrades, amb porxos espaiosos i duplicats: les adornen amb moltes columnes i amb arquitraous de pedra o de marbre i hi fan galeries porticades al pis superior."
Vitruvi 1, 1,
A l'àgora d'Emporion hi havia una gran zona porticada i no hi devien faltar estàtues de divinitats i de magistrats. L'àgora era el lloc on els emporitans es relacionaven amb els seus veïns i amb els forasters que solien desembarcar en el seu port acollidor. Ho devien fer d'una manera semblant LA que ens descriu Lísias pel que fa al'agora d'Atenes
De segur que també les emporitanes hi devien fer el mateix que els homes, ja que el costum atenés que les dones de les classes benestants romanguessinn recloses a casa no es devia complir a Emporion per la seva condició de ciutat mercat. De bonmatí les noies devien sortir de casa a buscar aigua a la cisterna o al pou públics que hi havia prop del'àgora, a comprar el que calia per a fer els apats de cada dia ( i no com a Atenes on els homes eren els que feien aquesta tasca) i a fer petar la xerrada amb les amigues a la font o a qualsevol lloc molt concorregut.
En un costat de la'àgora hi havia el mercat o stoa, uns porxos formats per dues filerades de dotze columnes cadascuna i per nou àmbits rectangulars on s'estatjaven entitats comercials importants. L'àgora i l'stoa d'Emporion no erne gaire lluny del port.
Estructura de la ciutat grega
Vitruvi va recollir, en la seva obra, un seguit de principis que havien estat respectats cada vegada que s'havia de dissnyar l'assentament d'una nova ciutat. Els grecs quan fundaren Emporion i el romans quan construiren moltes ciutats de la península ibèrica, van seguir el model del lloc d'on procedien. Aquestes experiències les va sintetitzar Vitruvi en el seu tractat De Architectura
El traçat dels carrers
Normes per a construir una ciutat
"La construcció de les muralles es regirà pels principis següents: en primer lloc s'escollirà un indret ben sa . Cal que aquest lloc sigui elevat i que estigui protegit de les boires i de les glaçades, i no orientat cap als vents càlids ni cap els vens del nord, sinó cap a les zones templades: finalment cal evitar la proximitat de les zones pantanoses...
Un cop fetes les muralles, cal fer dins el recinte la distribució dels solars i de les places i marcar la direcció dels carrers segons els punts cardinals. Serà una bona disposició si els vents no coincideixen amb la direcció dels carrers. Car, si els vents són freds, molesten; si són càlids, desequilibren; si són humids, perjudiquen la salut"
Vitruvi 1,4; 6,1,
El model hipodàmic de la ciutat d'Emporion:
La disposició urbanística de la neàpolis d'Emporion, la única ciutat grega de la península ibèrica que ha estat excavada, segueix l'anomenat disseny hipodàmic, segons el qual cal que els carrers siguin paral·lels de nord a sud i que es creuin perpendicularment amb els que van d'est a oest, formant una quadrícula geomètrica com la d'un tauler d'un joc d'escacs.
Hipodam de Milet
"Hipòdam, fill d'Eurifront, ciutatdà de Milet, que va inventar el traçat gepomètric de les ciutats, va projectar el Pireu"
L'adjectiu hipodámic deriva del nom de l'arquitecte grec Hipòdam de Milet, que al 443 aC. a petició de Pèricles, va dissenyar la colònia de Túrios situada al sud d'Itàlia i va projectar la urbanització del Pireu, port d'Atenes. Sense dubte havia après aquest sistema dels seus compatriotes milesis, que ja feia temps que el feien servir. A l'Atenes de Pèricles, aquestes idees urbanistiques devien significar un canvi revolucionari, ja que fins llavors el traçat dels carrers depenia gairebé exclussivament de l'atzar.
Clos emmurallat
Les muralles que envoltaven les ciutats antigues foren bastidesd en moments dificils, en que el problema més urgent era defensar-se dels enemics exteriors i evitar la desaparició del nucli urbà
La muralla romana de Barcino que en la seva major part ha arribat als nostres dies, ens ofereix un bell exemple de la voluntad de supervivència d'una ciutat.
Bàrcino era una colònia romana que des de la seva fundació a darreries dels segle I aC. fins a l'any 250 o 260 dC. no havia tingut problemes greus, com tampoc no en tingué tot le mon romà durant aquest període de temps. Per tant la muralla fundacional ede Bàrcino no era gaire elevada fins que fou considerablement ampliada en produir-se una situació de gran inestabilitat.
L'imperi romà, que gariebé durant tres segles s'havia mantingut fermament sòlid, va coneixer una crisi que feu trontollar els seus fonament . La crisi de govern, provocada pel fet que els sectors militars nomenessin els emperadors d'una manera semblant als cops d'estat, fou afavorida per una devallada econòmica molt forta. Aquesta situació d'afebliment de les estructures de l'imperi i romà fou aprofitada per pobles germànics fancs i alemans, els quals trencaren el limes o frontera fortificada del Rin, i desturiren al seu pas nuclis urbans i vil·les romnanes, o cases de pages, d'altra banda es produïren revoltes socials no gaire ben conegudes, ja que les font escrites que ens han arribat no ens en parlen
Tampoc no ha s' ha conservat cap document que testimonii la gran ampliació de la muralla de Bàrcino a finals del segle III o principis del IV, Tanmarteix com que la situació no devia ser gaire diferent de la de qualsevol ciutat antiga, un fragment d ela historia del grec Tucidides que fa referència a la erecció de la muralla d'Atenes del segle V aC. ens pot sevir perfectament per a ambientar-nos en les circumstàncies que es devien donar en les obres d'aixecament de la segona muralla de Bàrcino malgrat les lògiques diferències de temps i lloc.
Construcció de la muralla d'Atenes:
"D'aquesta manera els atenesos emmurallaren la ciutat en no gaire temps, L'estructura mostra encara avui que fou feta de pressa. Els fonaments estan fets amb pedres de tota mena i en certs llocs, amb pedres gens treballades, sinó tal com les portaven. També hi foren emprades moltes columnes procedents de monuments funeraris i marbres esculpits... i es que ho remenaven tot sense miraments per tal d'anar de pressa...
Per consell de Temístocles construiren el gruix de la muralla que encara es veu... Dos carros en direccions oposades hi traginaven les pedres, i a la part interior de la murallal no hi havia ni grava ni morter sinó grans carreus tallats en forma rectangular oi units per fora els uns amb els altres mijançant grapes de ferro i de plom. L'alçada arribà mes o menys a la meitat de la que Temistocles projectà. La seva intenció era que la alçaria i el gruix fessin dessistir els enemics d'atacar-la, i pensava que per la defensa n'hi havia prou amb un nombre reduït d'homes no gaire ben preparats i que els altres podrien prestar servei a la marina.
Així doncs els atenensos construïren les muralles i tot seguit començaren d'altres fortificacions després de laretirada dels medes.
La muralla romana de Barcino que en la seva major part ha arribat als nostres dies, ens ofereix un bell exemple de la voluntad de supervivència d'una ciutat.
Bàrcino era una colònia romana que des de la seva fundació a darreries dels segle I aC. fins a l'any 250 o 260 dC. no havia tingut problemes greus, com tampoc no en tingué tot le mon romà durant aquest període de temps. Per tant la muralla fundacional ede Bàrcino no era gaire elevada fins que fou considerablement ampliada en produir-se una situació de gran inestabilitat.
L'imperi romà, que gariebé durant tres segles s'havia mantingut fermament sòlid, va coneixer una crisi que feu trontollar els seus fonament . La crisi de govern, provocada pel fet que els sectors militars nomenessin els emperadors d'una manera semblant als cops d'estat, fou afavorida per una devallada econòmica molt forta. Aquesta situació d'afebliment de les estructures de l'imperi i romà fou aprofitada per pobles germànics fancs i alemans, els quals trencaren el limes o frontera fortificada del Rin, i desturiren al seu pas nuclis urbans i vil·les romnanes, o cases de pages, d'altra banda es produïren revoltes socials no gaire ben conegudes, ja que les font escrites que ens han arribat no ens en parlen
Tampoc no ha s' ha conservat cap document que testimonii la gran ampliació de la muralla de Bàrcino a finals del segle III o principis del IV, Tanmarteix com que la situació no devia ser gaire diferent de la de qualsevol ciutat antiga, un fragment d ela historia del grec Tucidides que fa referència a la erecció de la muralla d'Atenes del segle V aC. ens pot sevir perfectament per a ambientar-nos en les circumstàncies que es devien donar en les obres d'aixecament de la segona muralla de Bàrcino malgrat les lògiques diferències de temps i lloc.
Construcció de la muralla d'Atenes:
"D'aquesta manera els atenesos emmurallaren la ciutat en no gaire temps, L'estructura mostra encara avui que fou feta de pressa. Els fonaments estan fets amb pedres de tota mena i en certs llocs, amb pedres gens treballades, sinó tal com les portaven. També hi foren emprades moltes columnes procedents de monuments funeraris i marbres esculpits... i es que ho remenaven tot sense miraments per tal d'anar de pressa...
Per consell de Temístocles construiren el gruix de la muralla que encara es veu... Dos carros en direccions oposades hi traginaven les pedres, i a la part interior de la murallal no hi havia ni grava ni morter sinó grans carreus tallats en forma rectangular oi units per fora els uns amb els altres mijançant grapes de ferro i de plom. L'alçada arribà mes o menys a la meitat de la que Temistocles projectà. La seva intenció era que la alçaria i el gruix fessin dessistir els enemics d'atacar-la, i pensava que per la defensa n'hi havia prou amb un nombre reduït d'homes no gaire ben preparats i que els altres podrien prestar servei a la marina.
Així doncs els atenensos construïren les muralles i tot seguit començaren d'altres fortificacions després de laretirada dels medes.
Tucidides 1, 93
Fundació de la ciutat
Ceremonial de la fundació d'una ciutat romana
La construcció d'una ciutat de nova planta anava precedida d'un seguit de cerimònies rituals. Un augur consultava els presagis tot examinant les entranyes d'un animal sacrificat per veure-hi la voluntat dels déus. Si els signes eren favorables l'augur delimitava en el terreny el lloc precis que ocuparia la nova ciutat. El perímetre del nucli urbà era marcat pel solc d'una arada. Aquesta cerimonia constituïa la inauguratio.
La construcció d'una ciutat de nova planta anava precedida d'un seguit de cerimònies rituals. Un augur consultava els presagis tot examinant les entranyes d'un animal sacrificat per veure-hi la voluntat dels déus. Si els signes eren favorables l'augur delimitava en el terreny el lloc precis que ocuparia la nova ciutat. El perímetre del nucli urbà era marcat pel solc d'una arada. Aquesta cerimonia constituïa la inauguratio.
Fundació de Roma
Ròmul, després d'haver enterrat Rem... fundà la ciutat. Havia fet venir d'Etrúria homes que segons unes ordenacions i fórmules sagrades dirigien i ensenyaven cada detall, com en la celebració d'un misteri. Fou excavat un fossat al voltant... Després traçaren l'entorn, com un cercle al voltant d'un centre, el recinte de la ciutat. El fundador posà la rella de bronze a una arada, hi engana un bou i una vaca i traça ell mateix sobre la línia marcada, un solc profund. Els qui el segueixen s'encarreguen de tirar dins del cercle els terrossos que l'arada aixeca, i de mirar de no deixar-ne cap girat enfora. Amb aquesta línia marquen el perímetre de la muralla... Allí on pensen obrir una porta aixequen l'arada la fan passar pel damunt i interrompen el solc. Per això els romans consideren sagrada tota la muralla, llevat de les portes, perquè si consideressin sagrades les portes, no fora possible, sense escrúpols religiosos, ni fer-hi entrar ni sortir les coses que són necessàries i impures.
Ròmul, després d'haver enterrat Rem... fundà la ciutat. Havia fet venir d'Etrúria homes que segons unes ordenacions i fórmules sagrades dirigien i ensenyaven cada detall, com en la celebració d'un misteri. Fou excavat un fossat al voltant... Després traçaren l'entorn, com un cercle al voltant d'un centre, el recinte de la ciutat. El fundador posà la rella de bronze a una arada, hi engana un bou i una vaca i traça ell mateix sobre la línia marcada, un solc profund. Els qui el segueixen s'encarreguen de tirar dins del cercle els terrossos que l'arada aixeca, i de mirar de no deixar-ne cap girat enfora. Amb aquesta línia marquen el perímetre de la muralla... Allí on pensen obrir una porta aixequen l'arada la fan passar pel damunt i interrompen el solc. Per això els romans consideren sagrada tota la muralla, llevat de les portes, perquè si consideressin sagrades les portes, no fora possible, sense escrúpols religiosos, ni fer-hi entrar ni sortir les coses que són necessàries i impures.
PLUTARC Vida de Ròmul 11, 1-5
Traçat de les ciutats romanes
l traçat de els ciutats romanes
Les directrius urbanistiques anteriors constitueixen el punt de referència dels arquitectes hel·lenístics i romans a l'hora de projectar el disseny d'una nova ciutat A mes a mes a les ciutats romanes es nota la influència de la disposició dels campaments, o castra, en els quals un ambit quadrat o rectangular era dividit al centre per un gran carrer de nord a sud, anomenat cardo maximus, i per un altre carrer d'est a oest., denominat decumanus maximus. a un costat i a l'altre en ambdues diereccions, hi havia els carrers secundaris que dividien la ciutat en illes de cases, o insulae de tal manera que es formava la estructura en quadricula.
Despres d'haver triat el lloc d'assentament d'una ciutat, delimitaven les diverses zones i la seva funció, generalment d'acord amb la divisió hipodàmica que cita Aristòtil una zona sagrada dedicada als temples, una altra pública, on hi havia el mercat, les termes, la plaça, el teatre, els gimnasis, etc. i una altra privada o residencial per a construir-hi habitatges particulars.
Les directrius urbanistiques anteriors constitueixen el punt de referència dels arquitectes hel·lenístics i romans a l'hora de projectar el disseny d'una nova ciutat A mes a mes a les ciutats romanes es nota la influència de la disposició dels campaments, o castra, en els quals un ambit quadrat o rectangular era dividit al centre per un gran carrer de nord a sud, anomenat cardo maximus, i per un altre carrer d'est a oest., denominat decumanus maximus. a un costat i a l'altre en ambdues diereccions, hi havia els carrers secundaris que dividien la ciutat en illes de cases, o insulae de tal manera que es formava la estructura en quadricula.
Despres d'haver triat el lloc d'assentament d'una ciutat, delimitaven les diverses zones i la seva funció, generalment d'acord amb la divisió hipodàmica que cita Aristòtil una zona sagrada dedicada als temples, una altra pública, on hi havia el mercat, les termes, la plaça, el teatre, els gimnasis, etc. i una altra privada o residencial per a construir-hi habitatges particulars.
Edificis del forum
Els temples
Els romans sempre edificaven els seus temples com a centre dels seus santuaris o en llocs centrals del fòrum, L'estructura dels temples romans té el seu origen en els temples grecs i etruscs.
Els temples romans tenien dues parts:
- El vestíbul, que estava voltat de columnes a les quals els romans van afegir una segona fila
- La cel•la, que era realment el lloc de culte, era un lloc tancat i voltat d'un mur i aquest quedava adosat a la paret. Més endavant van afegir a la part del darrere del temple un peristil.
La cel•la és més reduïda que en els temples grecs i el seu entorn s'afegeixen fileres de columnes, una adossada al mur i un altre exterior.
La Cúria
És un edifici quadrat a exemple de les sales dels palaus, allà es reuneix el senat de cada localitat.
Les Botigues (tabernae)
Sota els porxos del foro es situaven les botigues i a vegades fins i tot un mercat.
La Basílica
Edifici de caràcter polític inicialment la seva funció era judicial però després va derivar en sala de reunions de tot tipus servirà de model a les sales dels grans palaus imperials.
El plànol de la basílica, molt senzill, servirà també per estances privades i per la basílica cristiana. L'èxit d'aquesta estructura es deu a l'adaptació de l'edifici a les noves funcions.
La basílica és un local tancat, estructurat entorn d'una columnata que o bé l'envolta o bé es distribueix en fileres paral•leles (dues o més). És reserva un lloc privilegiat pel magistrat o el tribunal i aquest lloc pot destacar-se col•locant-lo sota d'un absis, al costat oposat de l'entrada. Aquest lloc de privilegi pot enriquir-se multiplicant el nombre de naus o bé d'absis.
En l'arquitectura de la basílica destacarà sobretot el sostre generalment de doble vessant on la nau central té més alçada per posar-hi finestres, poques vegades són de volta.
Els romans sempre edificaven els seus temples com a centre dels seus santuaris o en llocs centrals del fòrum, L'estructura dels temples romans té el seu origen en els temples grecs i etruscs.
Els temples romans tenien dues parts:
- El vestíbul, que estava voltat de columnes a les quals els romans van afegir una segona fila
- La cel•la, que era realment el lloc de culte, era un lloc tancat i voltat d'un mur i aquest quedava adosat a la paret. Més endavant van afegir a la part del darrere del temple un peristil.
La cel•la és més reduïda que en els temples grecs i el seu entorn s'afegeixen fileres de columnes, una adossada al mur i un altre exterior.
La Cúria
És un edifici quadrat a exemple de les sales dels palaus, allà es reuneix el senat de cada localitat.
Les Botigues (tabernae)
Sota els porxos del foro es situaven les botigues i a vegades fins i tot un mercat.
La Basílica
Edifici de caràcter polític inicialment la seva funció era judicial però després va derivar en sala de reunions de tot tipus servirà de model a les sales dels grans palaus imperials.
El plànol de la basílica, molt senzill, servirà també per estances privades i per la basílica cristiana. L'èxit d'aquesta estructura es deu a l'adaptació de l'edifici a les noves funcions.
La basílica és un local tancat, estructurat entorn d'una columnata que o bé l'envolta o bé es distribueix en fileres paral•leles (dues o més). És reserva un lloc privilegiat pel magistrat o el tribunal i aquest lloc pot destacar-se col•locant-lo sota d'un absis, al costat oposat de l'entrada. Aquest lloc de privilegi pot enriquir-se multiplicant el nombre de naus o bé d'absis.
En l'arquitectura de la basílica destacarà sobretot el sostre generalment de doble vessant on la nau central té més alçada per posar-hi finestres, poques vegades són de volta.
El forum de les ciutats romanes
El forum de les ciutats romanes
El forum era una gran plaça rectangular oberta i rodejada per un portic amb columnes, on hi havia les esdificis públics mes importants de la ciutat, com la curia, una gran sala rectangular on se celebraven les reunions del senat loc, ila basílica edificviq ue solia tenir tres naus separades per columne, en el qual tenien lloc els processos públics els negocis i les transaccions comercials.
Ubicacio dela basílica
" Cal que les basíliques siguin edificades tocant a les places públiques, en els indrets més assolellats, perquè al'hivern s'hi puguin reunir els homes de negoci sense patir les inclemències del temps."
El forum era una gran plaça rectangular oberta i rodejada per un portic amb columnes, on hi havia les esdificis públics mes importants de la ciutat, com la curia, una gran sala rectangular on se celebraven les reunions del senat loc, ila basílica edificviq ue solia tenir tres naus separades per columne, en el qual tenien lloc els processos públics els negocis i les transaccions comercials.
Ubicacio dela basílica
" Cal que les basíliques siguin edificades tocant a les places públiques, en els indrets més assolellats, perquè al'hivern s'hi puguin reunir els homes de negoci sense patir les inclemències del temps."
Vitruvi 5,1, 4,
També al forum hi soli ahaver un temple dedicat ala triada capitolina, formada per Jupiter, Juno, i Minerva i de vegades, un altre dedicat al culte imperial. Davant del temple hi havia una ara per als sacrificis.
Sota les porxos del forum hi havia botigues, o tabernae, i fins i tot de vegades, un mercat on hi havia les diverses tabernae. Tanmateix a mesura que els edificis públics ocupaven el fòrum les tabernae foren desplaçades d'aquest lloc, però sempre foren situades als carrers més propers al foòrum.
En el fòrum, tal com passava a l'àgora d'una ciutat grega hom hi col·locava escultures damunt de pedestals, les quals representaven les divinitats, els emperadors i les persones il·lustres de la ciutat. Aquestes estàtues solien ser posades sota les porxos, a la cúria o a la basílica.
Totes les ciutats romanes tenien un fòrum però algunes ciutats importants en tenien dos. Aquest es el cas de Tàrraco, on hi havia un fòrum provincial a la zona alta de la ciutat i un altre municipal, situat molt a prop del port.
El fòrum com a lloc d'esbargiment
Tal com acabem de veure l fòrum era un centre polític (curia) juridic (basilica) i religios (temple) i comercial (tabernae): però a més a més era tsmbé un lloc de diversió i esbargiment.
El forum
Els grecs construeixen les agores quadrades...En canvi ales ciutats d'Itàlia no s'ha d'emprar aquest mateix procediment perquè els nostres avantpassats ens han transmés el costum de celebrar els jocs de gladiadors al fòrum. Així doncs, la forma d'aquestes places serà oblonga, i la disposició serà adient a les exigencies dels espectacles.
Els grecs construeixen les agores quadrades...En canvi ales ciutats d'Itàlia no s'ha d'emprar aquest mateix procediment perquè els nostres avantpassats ens han transmés el costum de celebrar els jocs de gladiadors al fòrum. Així doncs, la forma d'aquestes places serà oblonga, i la disposició serà adient a les exigencies dels espectacles.
Vitruvi, 5,1, 1-2
Efectivament al fòrum hi celebraven els jocs públics i tota mena d'activitats, lúdiques o jn, que tenien alguna cosa a veure amb la comunitat; els sacrificis sals déus les processons amb les imatges dels déus, els banquets públics, les artegnes que els oradors feien al poble des de la trinbuna, o pòdium, les execucions dels condemnats, etc. El fòrum era, en definitiva, l'escenari de la vida pública de la ciutat on es desenvolupava una intensa activitat des de primeres hores del matí fins al capvespre.
El Temple
Els romans primitius veneraven divinitats incorpòries que eren acció o voluntat pures, els numens. Com que no tenien aparença física no eren representades mitjançant imatges. Les pregaries per a demanar que els numens fossin propicis als humans les feien en recintes sagrats, que no calia pas que fossin temples sino llocs consegrats als deus.
Però a mesura que la religió romana va rebre influències de la civilització etrusca i de la civilització grega, els primitius numens van prendre forma humana, i es van identificar amb els deus de l’Olimp. Arran d’aquesta fusió esl deus romans, com els grecs, necessiten una casa, i els temples són construïts com a estatges per als déus. De la mateixa manera el temple romà es una síntesi del temples etrusc i del temple grec.
El temple etrusc era edificat sobre una base elevada,o podium, amb una escalaa d'acces frontal que conduïa a un vestíbul, generalment amb columnes, des del qual s'entrava a la cel-la, que ocupava tota la amplada i tota la llargària del pòdium llevat de la ocupoada pel vestibul. Les parets del temple etrusc estaven fetes de maons, però la resta era de fusta o de ceràmica.
Els romans van adoptar delñs grecs el podium i l'escala d'accés frontal. Per aixó, la part important i acurada del temple romà es la façana, i l'entrada del recinte on rel temple està situat queda de tal manera que l'espectador, en entrar-hi, veu el temple de cara. El temple romà doncs es troba a al mig del santuari, i de vegades, té la paret posterior inclosa el mur del recinte, amb la qual cosa l'edifici perd l'independència que era una dels característiques del temple grec.
Per influència grega, els romans van afegir una segona fila de columnes al vestibul del temple etrusc, i així el temple romà aconsguia de tenir més profunditat.
En altres casos van aixecar una fila de columnes al voltant de tot el temple. Com que la cel•la ocupava tota l'amplada del podium, simulaven les columnes laterals amb pilastres semicirculars adosades als mur dels ciostats i de la part posterior de la cel•la tal com es veu en el temple de la fortuna viril de Roma.
Finalment un altre tipus de temple, tot i que conserva el podium i les calafrontal, presernta el peristil dels temples grecs.
D'aquesta manera la cel•la més reduïda, queda totalment envoltada per una o dues files de columnes exemptes.
Els romans van emprar la pedra en la construcció de temples, però també van fer servir el maó, que generalment era recvestit amb plaques o pols de marbre. L'us del maó va fer possible l'aparició d'elements arquitectònics corbats, que estan absents de l'arquitectura grega, dissenyada a base de línies rectes.
Classificació dels temples
Els temples, ja des de l'antiguitat, foren classificats en diversos tipus, segons el nombre de les columnes i la seva col•locació.
Classes de temples:
Les disposicions dels temples a partir de les quals es determina el tipus de les seves estructures són aquestes. En primer lloc, el inantis pròstil, amfipròstil, els caris i els lélegs, van poats als déus immortals, van comn
ORDRES ARQUITECTÒNICS:
El temple in antis: és aquell que a la façana, té les antes de les parets que tanquen la cel•la, i al mig de les antes hi ha dues columnes. El temple pròstil és igual que el temple in antis, però té columnes angulars, al davant de les antes, i arquitraus a la part superior. El temple amfipròstil, presenta els mateixos elements que el pròstil, però a més a més, té a la part posteior columnes i frontó igual que al davant.
Vitrubi 3, 2, 1
El temple perípter: es el que té una fila de columnes tot al voltant del cos de l'edifici, de manera que hi ha un pasadís entre la paret de la cel•la i la columnata.
El temple dípter: té una doble fila de columnes al voltant de la cel•la.
El temple pseudodípter: és construit de forma que a més de tenir una filera de columnes tot al voltant del cos central de l'edifici, en la part anterior i posterior n' hi ha una altra. Així semla dípter per la banda de les façanes, però en els laterals només presenta una filera de columnes. El tipus de temple que aconsegueix la simetria total, tan apreciada pels grecs, és el tolos, de planta circular que generalment té una filera de columnes al voltant de la cel•la.
Les columnes dels temples podien ser totes d'una peça o monolítiques o fetes amb tambors que s'unien amb grapes de ferro la part anterior. Després es tapaven les juntures amb estuc perquè no s'hi veiés cap escletxa.
Les Termes
Les termes ocupen un lloc destacat durant l'imperoi, perque donen la comoditast que les cases no tene en quan a la higiene i a més jugennun paper social com a lloc de reunio.
La seva planta pot variar segons les dimensions però sempra poresenta una organització identica.
La sala freda (frigidarium) la mes ampla que constitueix el centre en torn al qual es distribueixen els vestidors, la sala tebia (tepidarium i la calenta (caldarium ) es completen amb uns espais decoberts pel passeig i els exercicis físics (palestra)
Es fa servir material lleuger,( rajola) i volta d'arestes que permet construir i cobrir edificis de gran amplada, en aqwuetes construccions s'aplica un dedcorat alternant de linies rectes i curves (hermiciles i fragments ortogonals)
La decoració es luxosa amb mosaics i placasde marbre a terra i a les parets.
La seva planta pot variar segons les dimensions però sempra poresenta una organització identica.
La sala freda (frigidarium) la mes ampla que constitueix el centre en torn al qual es distribueixen els vestidors, la sala tebia (tepidarium i la calenta (caldarium ) es completen amb uns espais decoberts pel passeig i els exercicis físics (palestra)
Es fa servir material lleuger,( rajola) i volta d'arestes que permet construir i cobrir edificis de gran amplada, en aqwuetes construccions s'aplica un dedcorat alternant de linies rectes i curves (hermiciles i fragments ortogonals)
La decoració es luxosa amb mosaics i placasde marbre a terra i a les parets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
