Clos emmurallat

Les muralles que envoltaven les ciutats antigues foren bastidesd en moments dificils, en que el problema més urgent era defensar-se dels enemics exteriors i evitar la desaparició del nucli urbà
La muralla romana de Barcino que en la seva major part ha arribat als nostres dies, ens ofereix un bell exemple de la voluntad de supervivència d'una ciutat.
Bàrcino era una colònia romana que des de la seva fundació a darreries dels segle I aC. fins a l'any 250 o 260 dC. no havia tingut problemes greus, com tampoc no en tingué tot le mon romà durant aquest període de temps. Per tant la muralla fundacional ede Bàrcino no era gaire elevada fins que fou considerablement ampliada en produir-se una situació de gran inestabilitat.
L'imperi romà, que gariebé durant tres segles s'havia mantingut fermament sòlid, va coneixer una crisi que feu trontollar els seus fonament . La crisi de govern, provocada pel fet que els sectors militars nomenessin els emperadors d'una manera semblant als cops d'estat, fou afavorida per una devallada econòmica molt forta. Aquesta situació d'afebliment de les estructures de l'imperi i romà fou aprofitada per pobles germànics fancs i alemans, els quals trencaren el limes o frontera fortificada del Rin, i desturiren al seu pas nuclis urbans i vil·les romnanes, o cases de pages, d'altra banda es produïren revoltes socials no gaire ben conegudes, ja que les font escrites que ens han arribat no ens en parlen
Tampoc no ha s' ha conservat cap document que testimonii la gran ampliació de la muralla de Bàrcino a finals del segle III o principis del IV, Tanmarteix com que la situació no devia ser gaire diferent de la de qualsevol ciutat antiga, un fragment d ela historia del grec Tucidides que fa referència a la erecció de la muralla d'Atenes del segle V aC. ens pot sevir perfectament per a ambientar-nos en les circumstàncies que es devien donar en les obres d'aixecament de la segona muralla de Bàrcino malgrat les lògiques diferències de temps i lloc.
Construcció de la muralla d'Atenes:
"D'aquesta manera els atenesos emmurallaren la ciutat en no gaire temps, L'estructura mostra encara avui que fou feta de pressa. Els fonaments estan fets amb pedres de tota mena i en certs llocs, amb pedres gens treballades, sinó tal com les portaven. També hi foren emprades moltes columnes procedents de monuments funeraris i marbres esculpits... i es que ho remenaven tot sense miraments per tal d'anar de pressa...
Per consell de Temístocles construiren el gruix de la muralla que encara es veu... Dos carros en direccions oposades hi traginaven les pedres, i a la part interior de la murallal no hi havia ni grava ni morter sinó grans carreus tallats en forma rectangular oi units per fora els uns amb els altres mijançant grapes de ferro i de plom. L'alçada arribà mes o menys a la meitat de la que Temistocles projectà. La seva intenció era que la alçaria i el gruix fessin dessistir els enemics d'atacar-la, i pensava que per la defensa n'hi havia prou amb un nombre reduït d'homes no gaire ben preparats i que els altres podrien prestar servei a la marina.
Així doncs els atenensos construïren les muralles i tot seguit començaren d'altres fortificacions després de laretirada dels medes.

Tucidides 1, 93

Fundació de la ciutat

Ceremonial de la fundació d'una ciutat romana
La construcció d'una ciutat de nova planta anava precedida d'un seguit de cerimònies rituals. Un augur consultava els presagis tot examinant les entranyes d'un animal sacrificat per veure-hi la voluntat dels déus. Si els signes eren favorables l'augur delimitava en el terreny el lloc precis que ocuparia la nova ciutat. El perímetre del nucli urbà era marcat pel solc d'una arada. Aquesta cerimonia constituïa la inauguratio.

Fundació de Roma
Ròmul, després d'haver enterrat Rem... fundà la ciutat. Havia fet venir d'Etrúria homes que segons unes ordenacions i fórmules sagrades dirigien i ensenyaven cada detall, com en la celebració d'un misteri. Fou excavat un fossat al voltant... Després traçaren l'entorn, com un cercle al voltant d'un centre, el recinte de la ciutat. El fundador posà la rella de bronze a una arada, hi engana un bou i una vaca i traça ell mateix sobre la línia marcada, un solc profund. Els qui el segueixen s'encarreguen de tirar dins del cercle els terrossos que l'arada aixeca, i de mirar de no deixar-ne cap girat enfora. Amb aquesta línia marquen el perímetre de la muralla... Allí on pensen obrir una porta aixequen l'arada la fan passar pel damunt i interrompen el solc. Per això els romans consideren sagrada tota la muralla, llevat de les portes, perquè si consideressin sagrades les portes, no fora possible, sense escrúpols religiosos, ni fer-hi entrar ni sortir les coses que són necessàries i impures.

PLUTARC Vida de Ròmul 11, 1-5

Traçat de les ciutats romanes

l traçat de els ciutats romanes
Les directrius urbanistiques anteriors constitueixen el punt de referència dels arquitectes hel·lenístics i romans a l'hora de projectar el disseny d'una nova ciutat A mes a mes a les ciutats romanes es nota la influència de la disposició dels campaments, o castra, en els quals un ambit quadrat o rectangular era dividit al centre per un gran carrer de nord a sud, anomenat cardo maximus, i per un altre carrer d'est a oest., denominat decumanus maximus. a un costat i a l'altre en ambdues diereccions, hi havia els carrers secundaris que dividien la ciutat en illes de cases, o insulae de tal manera que es formava la estructura en quadricula.
Despres d'haver triat el lloc d'assentament d'una ciutat, delimitaven les diverses zones i la seva funció, generalment d'acord amb la divisió hipodàmica que cita Aristòtil una zona sagrada dedicada als temples, una altra pública, on hi havia el mercat, les termes, la plaça, el teatre, els gimnasis, etc. i una altra privada o residencial per a construir-hi habitatges particulars.

Edificis del forum

Els temples
Els romans sempre edificaven els seus temples com a centre dels seus santuaris o en llocs centrals del fòrum, L'estructura dels temples romans té el seu origen en els temples grecs i etruscs.
Els temples romans tenien dues parts:
- El vestíbul, que estava voltat de columnes a les quals els romans van afegir una segona fila
- La cel•la, que era realment el lloc de culte, era un lloc tancat i voltat d'un mur i aquest quedava adosat a la paret. Més endavant van afegir a la part del darrere del temple un peristil.
La cel•la és més reduïda que en els temples grecs i el seu entorn s'afegeixen fileres de columnes, una adossada al mur i un altre exterior.

La Cúria
És un edifici quadrat a exemple de les sales dels palaus, allà es reuneix el senat de cada localitat.
Les Botigues (tabernae)
Sota els porxos del foro es situaven les botigues i a vegades fins i tot un mercat.
La Basílica
Edifici de caràcter polític inicialment la seva funció era judicial però després va derivar en sala de reunions de tot tipus servirà de model a les sales dels grans palaus imperials.
El plànol de la basílica, molt senzill, servirà també per estances privades i per la basílica cristiana. L'èxit d'aquesta estructura es deu a l'adaptació de l'edifici a les noves funcions.
La basílica és un local tancat, estructurat entorn d'una columnata que o bé l'envolta o bé es distribueix en fileres paral•leles (dues o més). És reserva un lloc privilegiat pel magistrat o el tribunal i aquest lloc pot destacar-se col•locant-lo sota d'un absis, al costat oposat de l'entrada. Aquest lloc de privilegi pot enriquir-se multiplicant el nombre de naus o bé d'absis.
En l'arquitectura de la basílica destacarà sobretot el sostre generalment de doble vessant on la nau central té més alçada per posar-hi finestres, poques vegades són de volta.

El forum de les ciutats romanes

El forum de les ciutats romanes
El forum era una gran plaça rectangular oberta i rodejada per un portic amb columnes, on hi havia les esdificis públics mes importants de la ciutat, com la curia, una gran sala rectangular on se celebraven les reunions del senat loc, ila basílica edificviq ue solia tenir tres naus separades per columne, en el qual tenien lloc els processos públics els negocis i les transaccions comercials.
Ubicacio dela basílica
" Cal que les basíliques siguin edificades tocant a les places públiques, en els indrets més assolellats, perquè al'hivern s'hi puguin reunir els homes de negoci sense patir les inclemències del temps."

Vitruvi 5,1, 4,

També al forum hi soli ahaver un temple dedicat ala triada capitolina, formada per Jupiter, Juno, i Minerva i de vegades, un altre dedicat al culte imperial. Davant del temple hi havia una ara per als sacrificis.

Sota les porxos del forum hi havia botigues, o tabernae, i fins i tot de vegades, un mercat on hi havia les diverses tabernae. Tanmateix a mesura que els edificis públics ocupaven el fòrum les tabernae foren desplaçades d'aquest lloc, però sempre foren situades als carrers més propers al foòrum.

En el fòrum, tal com passava a l'àgora d'una ciutat grega hom hi col·locava escultures damunt de pedestals, les quals representaven les divinitats, els emperadors i les persones il·lustres de la ciutat. Aquestes estàtues solien ser posades sota les porxos, a la cúria o a la basílica.

Totes les ciutats romanes tenien un fòrum però algunes ciutats importants en tenien dos. Aquest es el cas de Tàrraco, on hi havia un fòrum provincial a la zona alta de la ciutat i un altre municipal, situat molt a prop del port.

El fòrum com a lloc d'esbargiment

Tal com acabem de veure l fòrum era un centre polític (curia) juridic (basilica) i religios (temple) i comercial (tabernae): però a més a més era tsmbé un lloc de diversió i esbargiment.

El forum
Els grecs construeixen les agores quadrades...En canvi ales ciutats d'Itàlia no s'ha d'emprar aquest mateix procediment perquè els nostres avantpassats ens han transmés el costum de celebrar els jocs de gladiadors al fòrum. Així doncs, la forma d'aquestes places serà oblonga, i la disposició serà adient a les exigencies dels espectacles.

Vitruvi, 5,1, 1-2

Efectivament al fòrum hi celebraven els jocs públics i tota mena d'activitats, lúdiques o jn, que tenien alguna cosa a veure amb la comunitat; els sacrificis sals déus les processons amb les imatges dels déus, els banquets públics, les artegnes que els oradors feien al poble des de la trinbuna, o pòdium, les execucions dels condemnats, etc. El fòrum era, en definitiva, l'escenari de la vida pública de la ciutat on es desenvolupava una intensa activitat des de primeres hores del matí fins al capvespre.

El Temple

Els romans primitius veneraven divinitats incorpòries que eren acció o voluntat pures, els numens. Com que no tenien aparença física no eren representades mitjançant imatges. Les pregaries per a demanar que els numens fossin propicis als humans les feien en recintes sagrats, que no calia pas que fossin temples sino llocs consegrats als deus.
Però a mesura que la religió romana va rebre influències de la civilització etrusca i de la civilització grega, els primitius numens van prendre forma humana, i es van identificar amb els deus de l’Olimp. Arran d’aquesta fusió esl deus romans, com els grecs, necessiten una casa, i els temples són construïts com a estatges per als déus. De la mateixa manera el temple romà es una síntesi del temples etrusc i del temple grec.
El temple etrusc era edificat sobre una base elevada,o podium, amb una escalaa d'acces frontal que conduïa a un vestíbul, generalment amb columnes, des del qual s'entrava a la cel-la, que ocupava tota la amplada i tota la llargària del pòdium llevat de la ocupoada pel vestibul. Les parets del temple etrusc estaven fetes de maons, però la resta era de fusta o de ceràmica.
Els romans van adoptar delñs grecs el podium i l'escala d'accés frontal. Per aixó, la part important i acurada del temple romà es la façana, i l'entrada del recinte on rel temple està situat queda de tal manera que l'espectador, en entrar-hi, veu el temple de cara. El temple romà doncs es troba a al mig del santuari, i de vegades, té la paret posterior inclosa el mur del recinte, amb la qual cosa l'edifici perd l'independència que era una dels característiques del temple grec.
Per influència grega, els romans van afegir una segona fila de columnes al vestibul del temple etrusc, i així el temple romà aconsguia de tenir més profunditat.
En altres casos van aixecar una fila de columnes al voltant de tot el temple. Com que la cel•la ocupava tota l'amplada del podium, simulaven les columnes laterals amb pilastres semicirculars adosades als mur dels ciostats i de la part posterior de la cel•la tal com es veu en el temple de la fortuna viril de Roma.
Finalment un altre tipus de temple, tot i que conserva el podium i les calafrontal, presernta el peristil dels temples grecs.
D'aquesta manera la cel•la més reduïda, queda totalment envoltada per una o dues files de columnes exemptes.
Els romans van emprar la pedra en la construcció de temples, però també van fer servir el maó, que generalment era recvestit amb plaques o pols de marbre. L'us del maó va fer possible l'aparició d'elements arquitectònics corbats, que estan absents de l'arquitectura grega, dissenyada a base de línies rectes.
Classificació dels temples
Els temples, ja des de l'antiguitat, foren classificats en diversos tipus, segons el nombre de les columnes i la seva col•locació.
Classes de temples:
Les disposicions dels temples a partir de les quals es determina el tipus de les seves estructures són aquestes. En primer lloc, el inantis pròstil, amfipròstil, els caris i els lélegs, van poats als déus immortals, van comn

ORDRES ARQUITECTÒNICS:

El temple in antis: és aquell que a la façana, té les antes de les parets que tanquen la cel•la, i al mig de les antes hi ha dues columnes. El temple pròstil és igual que el temple in antis, però té columnes angulars, al davant de les antes, i arquitraus a la part superior. El temple amfipròstil, presenta els mateixos elements que el pròstil, però a més a més, té a la part posteior columnes i frontó igual que al davant.
Vitrubi 3, 2, 1
El temple perípter: es el que té una fila de columnes tot al voltant del cos de l'edifici, de manera que hi ha un pasadís entre la paret de la cel•la i la columnata.
El temple dípter: té una doble fila de columnes al voltant de la cel•la.
El temple pseudodípter: és construit de forma que a més de tenir una filera de columnes tot al voltant del cos central de l'edifici, en la part anterior i posterior n' hi ha una altra. Així semla dípter per la banda de les façanes, però en els laterals només presenta una filera de columnes. El tipus de temple que aconsegueix la simetria total, tan apreciada pels grecs, és el tolos, de planta circular que generalment té una filera de columnes al voltant de la cel•la.
Les columnes dels temples podien ser totes d'una peça o monolítiques o fetes amb tambors que s'unien amb grapes de ferro la part anterior. Després es tapaven les juntures amb estuc perquè no s'hi veiés cap escletxa.

Les Termes

Les termes ocupen un lloc destacat durant l'imperoi, perque donen la comoditast que les cases no tene en quan a la higiene i a més jugennun paper social com a lloc de reunio.
La seva planta pot variar segons les dimensions però sempra poresenta una organització identica.
La sala freda (frigidarium) la mes ampla que constitueix el centre en torn al qual es distribueixen els vestidors, la sala tebia (tepidarium i la calenta (caldarium ) es completen amb uns espais decoberts pel passeig i els exercicis físics (palestra)
Es fa servir material lleuger,( rajola) i volta d'arestes que permet construir i cobrir edificis de gran amplada, en aqwuetes construccions s'aplica un dedcorat alternant de linies rectes i curves (hermiciles i fragments ortogonals)
La decoració es luxosa amb mosaics i placasde marbre a terra i a les parets.

El circ

Les curses en els circs romans:
Les curses de carros, que es celebraven en els circs, constituïen l’espectacle que encenia més passions i partidismes més radicals entre els romans. La planta d’un circ romà, bastant semblant a la d’un hipòdrom grec, és un rectangle allargat, els costats més petits del qual, formen un arc de circumferència. La pista estava dividida per un terraplè allargat situat al bell mig i denominat espina. A cada extrem de l’espina hi havia una meta. Damunt de l’espina hi solia haver obeliscs, molts dels quals procedien d’Egipte, estàtues de divinitats, entre les quals no faltava la de la dea Cibeles, brolladors, iset ous grossos de fusta que servien per a assenyalar les set voltes que calia fer en cada carrera. També set dofins escolpits podien fer una funció semblant.
Al davant d’una de les metes hi havia les cotxeres, anomenades carceres, on els cavalls i els carros amb els aurigues esperavene el moment per a posar-se damunt la línia blanca de partida. Tots els espectadors, asseguts a les grades o càvea, esperaven ansiosos el moment.
Pa i jocs de circ
“Aquest poble només desitja dues coses: pa i jocs de circ”
Juvenal, 10, 80-81

La Basilica

Entre els edificis de caràcter polític trobarem la basílica, la priemr assde les quals es va aixecar a Roma a principios del segle II a C., (basilica Porcia) La seva funció originaria aera d'ordre judicial, pero posteriorment va anr adquirint un caràcter menys exclussiu, fins convertirse en local per tota classe de reunions. La època imperial la convetrteix en un element essencial dels dispositius urbanistics i servirà de model per les sales d'audiència dels palaus imperials El plà de la basilica es fará servir també per les habitacions privades i sembla que també pel desenvolupament de les basíliques cristianes.
L'exit d'una estructura te a veure sobre tot en la seva perfecta adpatació a la funció de l'edifici: un lloc tancat organitzat interiorment per una columnata que l'envolta o que es distribueix en fileres paral·leles als laterals. Es reserva un lloc especialper l'estrat del magistrat., el tribunal se situa enfront de la porta a l'extrem d'un dels eixos del edifici. Es desenvolupa la costum de destacar aquest emplaçament situant-lo en un absis. Al mateix temps l'arquitectura deles basíliques dona solucio al l problema de la coberta, construint en lloc de volta, sostres de doble vessant i amb la nau del mig mes alta per poder posar les finestres,.
Les variacions d'aquest pla de base permeten l'enriquiment per exemple multiplicant el nombre de naus i d'absis

L'amfiteatre

L’amfiteatre és una construcció oval que recorda la unió de dos teatres pel diametre de l’orquestra, on s’oferien tres tipus d’espectacle: els combats de gladiadors, lluites de feres i combats navals.
Consta de les parts següents:

1. El soterrani: El constitueixen les construccions que es troben sota l’arena i que serveixen per a guardar els decorats, les gàbies de les feres, ertc. Està cobert per un empostissat de fusta de manera que queda amagat a la vista del públic.
2. l’arena: És l’espai on feien els espectacles. Al seu voltant hi ha una reixa metal•lica per a protegir al públic de l’escomesa de les feres.
3. La càvea: És la graderia, construïda generalment mitjançant un sistema de galeries amb volta que comunicaven amb uns passadissos interiors que utilitzaven com a aixopluc o passeig.

Comença a uns 4 m. de l’arena sobre la plataforma, o pòdium. Està dividida generalment en tres sectors, separats entre si per passadissos i per un petit mur. A cada un dels sectors s’hi accedeix a través d’unes escales que desemboquen a l’interior de l’amfiteatre per unes portes amples, o vomitoria.

A l’amfiteatre Flavi, que tenia unes dimensions de 188x156 m., existien set grades sobre el mateix pòdium destinades a allotjar els personatges importants. L’emperador s’asseia en una llotja que coincidia amb un extrem de l’eix petit de l’arena. Cada espectador tenia una espècie d’entrada de pedra on figurava el número de la porta d’accés, el sector i el graó en concret.
En cas de necessitat es podia estendre un gran tendal per evitar el sol.

El Colosseu tenia una capacitat d’uns 45.000 espectadors, el de Mèrida (126 x 102 m.) de 15.000 i el d’Itàlica (160 x 137 m.) de 25.000

Legislació sobre la utilització de l'aigua

Els antics copnsideraven l'aigua com unbé públic molt valuós. Per aixó, la seva utilització comunitària era el primer objectiu.

Aigua excedent

"Que cap persona privada no s'endugui altra aigua que la que cau del dipòsit a terra... es a dir , laa que sobreix del dipòsit, la aue nosaltres denominem excedent".

Fronti - Els aqueductes de Roma 94, 3

Sancions

" Que ningú no embruti l'aigua amb males intencions allí on brolla per al públic. Si algúu l'embruta, que sde li imposi una multa de deu mil sestercis"

Fronti - Els aqueductes de Roma 97, 5

Quan es concediren permisos perquè els privats poguessin connectar amb la xarxa pública, l'emperador en fou el concessionari

Concessions d'aigüa

" Pel que fa al dret de conduir l'aigua a les cases privades, cal tenir en compte que niongú no ho faci sense el permís del Cesar, es a dir, que ningú no es faci posar aigua pública sense hberne obtingut permis ni que en prengui mes d ela que lio ha estat concedida".

Fronti - Els aqueductes de Roma 103, 2

La salubritat de la ciutat

"Cal que dels diposits sobreixi una mica d'aigua, perquè aixó no solament suposa la salubritat de la nostra ciutat sinó fins i tot , ajuda a netejar les clavegueres"

Fronti - Els aqueductes de Roma 111, 2

Xarxa de Clavegueres

El sistema de sanejament de les ciutats fou resolt d’una manera senzilla però eficaç: mitjançant canalitzacions tapades amb lloses planes , que de vegades formaven part del paviment dels carrers i amb canals coberts, generalment, amb una volta de mig punt. Ambdós sistemes formaven una àmplia xarxa de clavegueres que anava per la major part de la ciutat seguint el traçat hipodàmic per tal de conduir le aigües residuals cap als camps ocap als rius més propers. Un sistema d’embornals, o forats de desguàs, practicats a cada costat de les calçades recollia les aigües de les pluges i d’altra procedència fins al clavegueram. Els edificis públics i els habitatges hi feien evacuar les aigües residuals mitjançant canonades fetes de ceràmica.

El sistema de clavegueres a Emèrita Augusta:

Les excavacions fetes a la ciutat de Mèrida han permès de reconstruir un plànol bastant complet de clavegueram d’Emèrita Augusta. En el gràfic següent podeu veure com aquesta xarxa estava integrada per catorze clavegueres que van de nord a sud i d’est a oest formant una quadrícula que coincideix amb el traçat hipodàmic dels carrers de la ciutat.
També queden restes de clavegueram a altres ciutats d’Hispània, com les de Toledo, les d’Itàlica, les de Còrdova, les de Saragossa, les de Tarraco, etc.

Les torres d'aigua

L'aqueducte arribava a una torre d'aigua situada a la part alta de la ciutat, a traves de la qual en feien la districució a tota l'Urbs

Com era una torre d'aigua

" Quan l'aqueducte arribi ales muralles, es construeix una torre, i al costat de la torre, un receptacle triple per a rebre-hi l'aigua. A la torre es col·loquen tres canonades que distribueixen de manera uniforme l'aigua en els tres receptacles comunicats de manera que quan els dos dels extrems estan plens, l'aigua cau en el del mig. Així en el del mig, es connecten les conduccions que van a les basses i a les fonts, del segon surten les que van als banys públics...; les que van a les cases privades surten del tercer, per tal d'evitar que en manqui per els usos públics ; ... la raó per la que he fet aquesta divisió rau en el fet que aquells que privadament condueixen l'aigua a casa seva, contribueixin amb un impost, al manteniment de l'aqueducte, a través dels recaptadors d'impostos.

Vitruvi 8, 6, 1-2

La puresa de l'aigua era assegurada mitjançant la instal·lació de filtres en forma de reixa al'arribada de l'aqueducte, despres encara hi havia n diposit de decantació per a facilitar la deposicio de potencials d'impureses.

Un sistemea de comportes i d'aixetes permetia d'interrompre el cabal d'aigua, sempre que calia, i així podien buidar les cisternes i el llot que s'hi acumulava.

Per transportar l'aigua des dels diposits o des de les torres d'aigua a les diferents destinacions, utilitzaven canonades de diferent diàmetre i de diferent material. Les canonades més comunes eren fetes de plom, perquè aquest material és molt maleable i s'adapta a qualsevol forma però, com que eren molt cares, de vegades eren substituïdes per altres de terrissa.

Fonts Públiques

L'existència de nombroses fonts a les ciutats que han estat estudiades posen de relleu la importància que els antics conferien al submiunistrament públic d'aigua. Les fonts constaven de dues parts ben diferenciades

La sortida d'aigua. La feien mitjançant una canonada de plom que sortia d'una pedra que la protegia. Aquesta pedra estava sovint decorada amb algun motiu (una boca, un animal etc) com les actuals

2 La cisterna o diposit, Servia per a recollir l'aigua que hi queia. Aquest diposit solia estar recobert amb lloses o amb teules. El conjunt interior era arrebossat amb una barreja molt fina formada per sorra i teules triturades per tal d'asegurar-ne la impermeabilitat.

Per tal d'evitar les filtracions del fons, feien el recobriment en la forma d'un petit talus que coincidia amb els àngles caracteristica peculiar dels fons i de les cisternes

Aqüeductes

Un aqüeducte es la conduccio d'aigua que va des de les fonts on brolla fins a la ciutat.

L'aqüeducte sovint partia d'una cisterna que recollia directament l'aigua de la font i que servia per a fer-ne una primera deposició d'impureses.

En els llocs, on el cabal variava segons l'estació de l'any, es construïa un veritable embassament de retenció que permetia conservar un volum d'aigua acceptable en èpoques de sequera. A Hispània n'es un bon exemple el que trobem a6 Km de Merida anomenat pantà de Prosèrpina.

Els grecs tanmateix, feien arribar l'aigua sota terra t, a traves de tunes molt llargs excavats a la roca, els quals desembocaven en un diposit comú des d'on era distribuïda a la ciutat. Els romans foren els primers que adoptaren les arcades com a suport de la conducció, donant-los el seu aspecte més característic. Per tal de mantenir un pendent regular de la canalització per on corria l'aigua i superar amb exit els obstacles deñ terreny, els enginyers idearen la construcció d'arcs, de murs de sosteniment i de canalitzacions excavades a la roca. L'aigua no podia quedar embassada ni correr amb massa força, fet que demanava una lleugera inclinació progressiva fins arribar a la ciutat.

El canal per on circulava l'aigua consistia en una galeria excavada a la roca o enlairada per arcs, el fons de la qual estava arrebossat amb morter que l'impermeabilitzava. Una volta de mig punt o bés unes lloses planes cobrien questa galeria que, intermitentment tenia uns forat s que permetien assegurar-ne el manteniment.

Els romans foren motl reticents a emprar el sifó com a solució tècnica, ja que era molt costos i no oferia uns resultats gaire satisfactoris, i preferiren que l'aqüeducte fes volta. El principi del pendent suau i progressiu era molt mes senzill i segur.

Solucions tècniques per a travessar les valls

"Si des del començament de l'aqueducte fins ales muralles hi ha un desnivell i les muntanyes no són gaire altes de manera que puguin interrompre el flux , sinó que hi ha valls cal fer una construcció fins a l'anivellament... però si la marrada no es molt llarga, cal fer una circumvalació. Si les valls son molt extenses, cal qe la conducció sigui portada fins el fons de la vall. Quan gairebé ariribi al fons, cal recolzar-la en un mur de sosteniment no gaire alt... aixó tindrà forma concava. Tot seguit, quan l'aigua arriba a l'altra banda de la vall, després d'un llarg espai recorregut en el fons, a poc a poc es va acumulant i es impulsada fins a l'alçada del cim del turò.

Com s'ho feien els romans per portar aigua a les ciutats ?

El proveïment d'aigua a les ciutats fou un problema de solució prioritaria per als pobles del'antiguitat. Les solucuions que trobaren els grecs foren semblants: pous, cisternes, i fonts. Els romans, per altra banda, aportaren una innovació en els transport de l'aigua: els aqueductes a base d'arcades

Els tres primers sistemes pressuposen la presencia de l'aigua a la ciutat o molt a prop i la seva extracció per mitjans manuals o mecanics. L'aqueducte . en canvi implica una innovació. L'aigua cal anar-la a busdcar lluny de la ciutat, alli on hi hagi una font permanent que pugui assegurar un cabal durant tot l'any

La seva construccio demana el coneixement i la aplicació d'unes tècniques d'enginyeria que permetin que el transport de l'aigua sigui continu i puguin resoldre els impediments geogràfics.

Com aconseguien l'aigua

"Però si no hi hagues fonts en les quals es puguin empalmar les conduccions d'aigua, cal excavar pous... Pero si els terrenys fossin massa durs o le svens d'aigua es trobessin a massa profunditat, lavors ...cal recollir l'abundor d'aigua procedent dels terrats i dels llocs més elevats.

Vitruvi 8, 6

Tal com ens explica el text, no totes les ciutats romanes posseien aqüeductes. En molts conjunts urbans trobem un gran nombre de ciksternes per a recoillir l'aigua de la pluja i pous, com es el cas d'Empuries. A les vil·les rustiques, on no ppdoien empalmar les conduccions d'aigua amb la xarxa general, utilitzaven també el sistema de cisternes per a cobrir les sevs necessitats.