Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aigua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aigua. Mostrar tots els missatges

15 d’octubre 2007

Legislació sobre la utilització de l'aigua

Els antics copnsideraven l'aigua com unbé públic molt valuós. Per aixó, la seva utilització comunitària era el primer objectiu.

Aigua excedent

"Que cap persona privada no s'endugui altra aigua que la que cau del dipòsit a terra... es a dir , laa que sobreix del dipòsit, la aue nosaltres denominem excedent".

Fronti - Els aqueductes de Roma 94, 3

Sancions

" Que ningú no embruti l'aigua amb males intencions allí on brolla per al públic. Si algúu l'embruta, que sde li imposi una multa de deu mil sestercis"

Fronti - Els aqueductes de Roma 97, 5

Quan es concediren permisos perquè els privats poguessin connectar amb la xarxa pública, l'emperador en fou el concessionari

Concessions d'aigüa

" Pel que fa al dret de conduir l'aigua a les cases privades, cal tenir en compte que niongú no ho faci sense el permís del Cesar, es a dir, que ningú no es faci posar aigua pública sense hberne obtingut permis ni que en prengui mes d ela que lio ha estat concedida".

Fronti - Els aqueductes de Roma 103, 2

La salubritat de la ciutat

"Cal que dels diposits sobreixi una mica d'aigua, perquè aixó no solament suposa la salubritat de la nostra ciutat sinó fins i tot , ajuda a netejar les clavegueres"

Fronti - Els aqueductes de Roma 111, 2

Xarxa de Clavegueres

El sistema de sanejament de les ciutats fou resolt d’una manera senzilla però eficaç: mitjançant canalitzacions tapades amb lloses planes , que de vegades formaven part del paviment dels carrers i amb canals coberts, generalment, amb una volta de mig punt. Ambdós sistemes formaven una àmplia xarxa de clavegueres que anava per la major part de la ciutat seguint el traçat hipodàmic per tal de conduir le aigües residuals cap als camps ocap als rius més propers. Un sistema d’embornals, o forats de desguàs, practicats a cada costat de les calçades recollia les aigües de les pluges i d’altra procedència fins al clavegueram. Els edificis públics i els habitatges hi feien evacuar les aigües residuals mitjançant canonades fetes de ceràmica.

El sistema de clavegueres a Emèrita Augusta:

Les excavacions fetes a la ciutat de Mèrida han permès de reconstruir un plànol bastant complet de clavegueram d’Emèrita Augusta. En el gràfic següent podeu veure com aquesta xarxa estava integrada per catorze clavegueres que van de nord a sud i d’est a oest formant una quadrícula que coincideix amb el traçat hipodàmic dels carrers de la ciutat.
També queden restes de clavegueram a altres ciutats d’Hispània, com les de Toledo, les d’Itàlica, les de Còrdova, les de Saragossa, les de Tarraco, etc.

Les torres d'aigua

L'aqueducte arribava a una torre d'aigua situada a la part alta de la ciutat, a traves de la qual en feien la districució a tota l'Urbs

Com era una torre d'aigua

" Quan l'aqueducte arribi ales muralles, es construeix una torre, i al costat de la torre, un receptacle triple per a rebre-hi l'aigua. A la torre es col·loquen tres canonades que distribueixen de manera uniforme l'aigua en els tres receptacles comunicats de manera que quan els dos dels extrems estan plens, l'aigua cau en el del mig. Així en el del mig, es connecten les conduccions que van a les basses i a les fonts, del segon surten les que van als banys públics...; les que van a les cases privades surten del tercer, per tal d'evitar que en manqui per els usos públics ; ... la raó per la que he fet aquesta divisió rau en el fet que aquells que privadament condueixen l'aigua a casa seva, contribueixin amb un impost, al manteniment de l'aqueducte, a través dels recaptadors d'impostos.

Vitruvi 8, 6, 1-2

La puresa de l'aigua era assegurada mitjançant la instal·lació de filtres en forma de reixa al'arribada de l'aqueducte, despres encara hi havia n diposit de decantació per a facilitar la deposicio de potencials d'impureses.

Un sistemea de comportes i d'aixetes permetia d'interrompre el cabal d'aigua, sempre que calia, i així podien buidar les cisternes i el llot que s'hi acumulava.

Per transportar l'aigua des dels diposits o des de les torres d'aigua a les diferents destinacions, utilitzaven canonades de diferent diàmetre i de diferent material. Les canonades més comunes eren fetes de plom, perquè aquest material és molt maleable i s'adapta a qualsevol forma però, com que eren molt cares, de vegades eren substituïdes per altres de terrissa.

Fonts Públiques

L'existència de nombroses fonts a les ciutats que han estat estudiades posen de relleu la importància que els antics conferien al submiunistrament públic d'aigua. Les fonts constaven de dues parts ben diferenciades

La sortida d'aigua. La feien mitjançant una canonada de plom que sortia d'una pedra que la protegia. Aquesta pedra estava sovint decorada amb algun motiu (una boca, un animal etc) com les actuals

2 La cisterna o diposit, Servia per a recollir l'aigua que hi queia. Aquest diposit solia estar recobert amb lloses o amb teules. El conjunt interior era arrebossat amb una barreja molt fina formada per sorra i teules triturades per tal d'asegurar-ne la impermeabilitat.

Per tal d'evitar les filtracions del fons, feien el recobriment en la forma d'un petit talus que coincidia amb els àngles caracteristica peculiar dels fons i de les cisternes

Aqüeductes

Un aqüeducte es la conduccio d'aigua que va des de les fonts on brolla fins a la ciutat.

L'aqüeducte sovint partia d'una cisterna que recollia directament l'aigua de la font i que servia per a fer-ne una primera deposició d'impureses.

En els llocs, on el cabal variava segons l'estació de l'any, es construïa un veritable embassament de retenció que permetia conservar un volum d'aigua acceptable en èpoques de sequera. A Hispània n'es un bon exemple el que trobem a6 Km de Merida anomenat pantà de Prosèrpina.

Els grecs tanmateix, feien arribar l'aigua sota terra t, a traves de tunes molt llargs excavats a la roca, els quals desembocaven en un diposit comú des d'on era distribuïda a la ciutat. Els romans foren els primers que adoptaren les arcades com a suport de la conducció, donant-los el seu aspecte més característic. Per tal de mantenir un pendent regular de la canalització per on corria l'aigua i superar amb exit els obstacles deñ terreny, els enginyers idearen la construcció d'arcs, de murs de sosteniment i de canalitzacions excavades a la roca. L'aigua no podia quedar embassada ni correr amb massa força, fet que demanava una lleugera inclinació progressiva fins arribar a la ciutat.

El canal per on circulava l'aigua consistia en una galeria excavada a la roca o enlairada per arcs, el fons de la qual estava arrebossat amb morter que l'impermeabilitzava. Una volta de mig punt o bés unes lloses planes cobrien questa galeria que, intermitentment tenia uns forat s que permetien assegurar-ne el manteniment.

Els romans foren motl reticents a emprar el sifó com a solució tècnica, ja que era molt costos i no oferia uns resultats gaire satisfactoris, i preferiren que l'aqüeducte fes volta. El principi del pendent suau i progressiu era molt mes senzill i segur.

Solucions tècniques per a travessar les valls

"Si des del començament de l'aqueducte fins ales muralles hi ha un desnivell i les muntanyes no són gaire altes de manera que puguin interrompre el flux , sinó que hi ha valls cal fer una construcció fins a l'anivellament... però si la marrada no es molt llarga, cal fer una circumvalació. Si les valls son molt extenses, cal qe la conducció sigui portada fins el fons de la vall. Quan gairebé ariribi al fons, cal recolzar-la en un mur de sosteniment no gaire alt... aixó tindrà forma concava. Tot seguit, quan l'aigua arriba a l'altra banda de la vall, després d'un llarg espai recorregut en el fons, a poc a poc es va acumulant i es impulsada fins a l'alçada del cim del turò.

Com s'ho feien els romans per portar aigua a les ciutats ?


El proveïment d'aigua a les ciutats fou un problema de solució prioritaria per als pobles del'antiguitat. Les solucuions que trobaren els grecs foren semblants: pous, cisternes, i fonts. Els romans, per altra banda, aportaren una innovació en els transport de l'aigua: els aqueductes a base d'arcades

Els tres primers sistemes pressuposen la presencia de l'aigua a la ciutat o molt a prop i la seva extracció per mitjans manuals o mecanics. L'aqueducte . en canvi implica una innovació. L'aigua cal anar-la a busdcar lluny de la ciutat, alli on hi hagi una font permanent que pugui assegurar un cabal durant tot l'any

La seva construccio demana el coneixement i la aplicació d'unes tècniques d'enginyeria que permetin que el transport de l'aigua sigui continu i puguin resoldre els impediments geogràfics.

Com aconseguien l'aigua

"Però si no hi hagues fonts en les quals es puguin empalmar les conduccions d'aigua, cal excavar pous... Pero si els terrenys fossin massa durs o le svens d'aigua es trobessin a massa profunditat, lavors ...cal recollir l'abundor d'aigua procedent dels terrats i dels llocs més elevats.

Vitruvi 8, 6

Tal com ens explica el text, no totes les ciutats romanes posseien aqüeductes. En molts conjunts urbans trobem un gran nombre de ciksternes per a recoillir l'aigua de la pluja i pous, com es el cas d'Empuries. A les vil·les rustiques, on no ppdoien empalmar les conduccions d'aigua amb la xarxa general, utilitzaven també el sistema de cisternes per a cobrir les sevs necessitats.