Adopció i emancipació

El patriciat romà estava molt preocupat per la seva descendència masculina, sobretot amb vista a assegurar la transmissió del nom i, secundàriament, del patrimoni, fins a tal punt que el dret permetia que els romans, sobretot si no tenien descendents vius, adoptessin un fill. L’escollit era sempre un baró el qual, tot i pertànyer a una altra família, prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic en una mena d’afegitó als nou tria nomina. Aquest fou el cas de Publi Corneli Escipió Emilià, fill adoptiu de Publi Corneli Escipió i fill biològic de Luci Emili Pau. Un altre cas famós es el de Gai Juli Cèsar Octavià, què és conegut com l’emperador August, fill de Gaic Octavi i adoptat per testament per Gai Juli Cèsar.
Els nois, quan arribaven aproximadament als disset anys, solien abandonar el domicili familiar. L’emancipació física, però, no implicava necessariament l’econòmica: així, era mal vist el pare que no proveïa els seus fills els diners adequats a les necessitats de la seva condició social. El pare, de fet, atorgava uns diners (peculium) al fill que s’emancipava, perque disposes lliurement. Tret del peculi, però, el fill no tenia entitat jurídica per administrar cap bé, no podia realitazar cap operació de compravenda, no podia fer testament, etc.
Amb la mort del pare, tots els descendents directes masculins i femenins esdevenien sui iuris, és a dir, persones amb entitat jurídica pròpia, tot i que les dones passaven a dependre immediatament d’algun altre home.