El patriciat romà estava molt preocupat per la seva descendència masculina, sobretot amb vista a assegurar la transmissió del nom i, secundàriament, del patrimoni, fins a tal punt que el dret permetia que els romans, sobretot si no tenien descendents vius, adoptessin un fill. L’escollit era sempre un baró el qual, tot i pertànyer a una altra família, prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic en una mena d’afegitó als nou tria nomina. Aquest fou el cas de Publi Corneli Escipió Emilià, fill adoptiu de Publi Corneli Escipió i fill biològic de Luci Emili Pau. Un altre cas famós es el de Gai Juli Cèsar Octavià, què és conegut com l’emperador August, fill de Gaic Octavi i adoptat per testament per Gai Juli Cèsar.
Els nois, quan arribaven aproximadament als disset anys, solien abandonar el domicili familiar. L’emancipació física, però, no implicava necessariament l’econòmica: així, era mal vist el pare que no proveïa els seus fills els diners adequats a les necessitats de la seva condició social. El pare, de fet, atorgava uns diners (peculium) al fill que s’emancipava, perque disposes lliurement. Tret del peculi, però, el fill no tenia entitat jurídica per administrar cap bé, no podia realitazar cap operació de compravenda, no podia fer testament, etc.
Amb la mort del pare, tots els descendents directes masculins i femenins esdevenien sui iuris, és a dir, persones amb entitat jurídica pròpia, tot i que les dones passaven a dependre immediatament d’algun altre home.
29 d’octubre 2009
La mort
Segons la manera de pensar dels antics, les ànimes, alliberades del cos, anaven al regne d’Hades, el déu del món subterrani, que juntament amb la seva dona Persèfone, en llatí Prosèrpina, governava la residència dels morts.
Creien que l’ànima del difunt no podia tenir repós fins que el cadàver no hagués estat sepultat i les exèquies celebrades segons el ritual. Els morts, el cadàver dels quals no s’havia trobat, vagaven en forma de fantasmes que molestaven als vius fins a aconseguir que algun d’ells trobés les seves despulles i les enterrés segons els ritus.
A l’àmbit familiar, l’enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les seves creences, ja que les ànimes dels difunts es convertien en una mena d’essències divines, els Manes, que amb la seva presència consagraven el lloc on estaven sepultats.
Entre la gent rica, en el moment de morir, el pater familias o el seu successor si ell era el mort, s’encarregava d’organitzar el funeral i les cerimònies necessàries.
Després d’haver recollit amb una besada l’últim alè del difunt, li tancava els ulls, repetint tres vegades el nom del mort en veu alta (conclamatio). Les dones de la casa s’esgarrapaven la cara i es colpejaven el pit, amb grans mostres de dolor. A continuació, rentaven el cos, el perfumaven amb ungüents, el vestien i l’exposaven a l’entrada de la casa o a l’atri. Com que aquesta exposició del cadàver durava alguns dies, posaven flors i capsetes d’encens per dissimular la mala olor.
Hi havia el costum de posar una moneda sota la llengua del difunt per tal que aquest pogués pagar al barquer Caront el traspàs de la llacuna Estígia.
A Roma, si el difunt era home, es feia una còpia del seu rostre en cera, que es guardava a la casa i es treia en els funerals dels familiars. Aquest privilegi de tenir les imagines maiorum a l’atri de la casa estava reservat a les famílies nobles.
Després, el cadàver era portat cap al lloc de l’enterrament, seguit d’una processó (pompa) en què hi havia els portadors de les màscares dels avantpassats, músics, mims, ploracossos professionals, és a dir, dones llogades per a plorar, i els familiars. Quan la processó passava pel fòrum, el parent més pròxim pronunciava un discurs lloant les qualitats del difunt: laudatio funebris.
L’acte de la sepultura era seguida d’un convit fúnebre en el qual hi participaven tots els que havien anat en processó i, simbòlicament, també el difunt, en la tomba del qual s’hi posava part dels aliments.
Finalment, la família es purificava de la mort que els havia tocat tan de prop.
Naturalment, els més pobres no feien totes aquestes cerimònies. El fet que, fins i tot les persones més humils, desitgessin de tenir una sepultura i unes exèquies dignes va fer nèixer associacions que tenien com a finalitat recollir les cotitzacions mensuals dels socis per a poder pagar les despeses de l’enterrament de cadascun.
Tant a Grècia com a Roma es practicaven la incineració, o cremació dels cosos, ila inhumació, o enterrament.
Els romans, deixant de banda els mausoleus que contenien els cossos de la gent important, posaven sobre la tomba una estela, un pedestal, un altar o una cupa de pedra en forma de bagul.
Per llei no es podia enterrar ningú dins el recinte emmurallat (pomerium) i, per tant, els cementiris estaven fora de les ciutats, generalment a banda i banda de les vies que hi conduïen.
L’enterrament:
L’endemà de la mort es feia l’enterrament, al mati a primera hora. El feretre, el portaven en carro o be´a les espatlles dels parents i amics. La comitiva fúnebre anava de dol amb vestits negres o blancs i els cabells curts. La comitiva es dirigia al cementiri, situat fora de la ciutat vora aels camins cap a l’oest, en la direcció on creien que hi havia els camps elisis o les illes del benaurats. En els cem,entiris s’incinerava o inhumava el cadaver. Si era incinerat, els parents recolluien les cendres i les dipositaven en una urna, que despres era enterrada. A continaució es feien libacions al mort. Les tombes es recobrien amb un tumul de etrra i al damunt es ppsoava una estela amb una inscripció. Les families riques construien n petit templet sobre la tomba.
Els parents recordaven el mort amb tota una serie d’actes en dates assenyalades i que constituien el culte als morts. Aquest culte consistia a fer ofrenes el dies tercer, nové i trenté despres del funeral i desoprés cada setembre durant les festes dels avantpassats. Les ofrenes solien ser de vi, llet aigua, oli, mel, pastissets, magranes etc... de vegadespero també es feien sacrificis cruents. L’animal sacrificat una ovella un mooltó o un gall sempre de color negre era cremat totalment i després els parents que havien fet l’ofrena es rentaven i purificaven i celebraven un banquet, on creuien que els acompanyava el parent mort.
La tradició cristiana recull també la festivitat de tots sants i el dia dels morts. El costum popular es menjar panallets i castanyes. Cal relacionar aquesta tradició amb els àpats rituals al voltant de les tombes dels difunts en els poble primitius.
Els panallets són un record dels antics pans votius que s’oferien als avant passats per al seu viatge al més enllà.
Es creia que en aquesta data els difunts més recents sortien del purgatori per anar a conviure unes hores amb els seus familiars. Per tal, els familiars, paraven el llit a casa perque l’ànima hi pogués reposar i posaven llumetes a les finestres de les cases perque les ànimes trobèssin el camí; d’altres posaven tres castanyes sota el coixí en anar-se’n al llit, perque els parents difunts no els estiressin els peus mentre dormien.
La mort i el món d’ultratomba a Roma
En els primers temps, els enterraments es feien durant la nit. Després, per influència de les famílies de condició econòmica elevada, van esdevenir cerimònies de gran fastuositat i pompa.
El ritual romà era molt semblant al grec: es rentava el cadaver, s’ungia i es vestia amb les millors robes, se li col·locava una moneda sota la llengua i també s’expossava al pati de la casa (atrium) per als qui volguéssin veure’l. Un cop s’havien endut el cadaver de la casa el portaven al forum, davant de la tribuna dels oradors. Aleshores algun parent hi pujava i parlava de les gestes que el difunt havia realitzat en vida.
Seguidament en processó (pompa) anaven a enterrar-lo. En aquestes processons es duien imatges dels altres avantpassats morts. Davant la comitiva anaven els musics i les ploraneres, el nombre dels quals depenia de l’economia de la família. S’obrien i es tancaven els ulls del mort per última vegada i se li feia un petó de comiat. Tot seguit l’incineraven i els parents recollien els ossos calcinats després de apagar-los amb vi i mel. Un cop enterrat, se li construia una estatua. Cada aniversari de la seva mort se li feien ofrenes d’aliments, flors i begudes. A més a més, durant el mes de febrer els difunts rebien un tracte especial.
La persona que no tenia fills els adoptava. Aquesta era una pràctica molt corrent en el mon romà per tal d’assegurar-se el culte funerari. Si un fill no retia el culte establert al seu pare, l’esperit del mort podia retornar a la terra i perjudicar els vius.
Els morts eren incinerats fora de la ciutat, prop dels camins, damunt una pira. Els familiars llençaven a la pira els objectes que el mort havia estimat en vida, i després, es recollien les cendres i es col·locaven en una urna.
Si el personatge era ric, l’urna es posava dins un monument funerari. Els pobres eren enterrats directament a terra, moltes vegades el maeix dia de la seva mort.
Tipus d’enterraments.
Fins el segle II d.C. la pràctica més habitual era la incineració. Després segurament per influència del cristianisme, s’estengué la inhumació. De totes maneres van conviure sempre les dues pràctiques.
Al començament la incineració estava reservada per a les classes més benestants.
Moltes vegades sobre la tomba hi havia una inscripció o epitafi escrit a la pedra
El matrimoni
En la majoria de casos el matrimoni a Roma era menys formal que en la nostra societat ja que era un acte cicil i no hi havia d’intervdnir cap autoritat civil o religiosa. Mes endavant, però el caràcter relkigiós es va anar imposant i la cerimonia de celebració del matrimoni va se semblant a la de grecia. En un principi tanmbé l’espoosa tambér passava de laz tutela del pare a la del marit. Però bén aviat s’estengué l’us que la muller seguiapertanyent a la família paterna. La dona, tot i que gaudia de mes llibertat, era educada pel matrimoni i per aixxó als quinze o setze anys deixava d’estudiar i esperava que el seu pare o tutor li busques marit. L’elecció de la data del casament es feia segons els auguris Ja que els romans eren molt superticiosos i continuament consultaven els oracles.
El fi essencial del matrimoni era tenir fills per perpetuar la família i els cultes familiars (sacra privata). A Roma el matrimoni era un acte privat per al qual no es requeria la intervenció de cap autoritat civil ni religiosa i, per tant, era dissoluble. Això no obstant, en els primers temps, hi va haver un tipus de matrimoni de caràcter sagrat pràcticament indissoluble.
Requisits per a un matrimoni vàlid
Per què un matrimoni fos legalment vàlid s’havien de complir diverses condicions:
a) Edat mínima. Com que la finalitat principal del matrimoni era tenir fils, calia que els contraents haguéssin assolit el seu desenvolupament físic: els 12 anys les dones i entre els 14 i els 16 els homes.
b) Consentiment dels pares. Durant els primers temps de la República el matrimoni el decidien els pares sense tenir en compte l’opinió dels fills; a l’Imperi s’exigia també el consentiment dels contraents.
c) Tenir el ius connubii ( dret de matrimoni). Només el tenien els homes lliures amb dret de ciudadania. Els esclaus no tenien aquest dret, per la qual cosa la seva unió rebia el nom de contuberni (contubernium).
Tipus de matrimoni
En els primers temps de la República hi havia dos tipus de matrimoni des del punt de vista legal: cum manu, quan la dona en casar-se abandonava el culte de la seva família i l’autoritat del seu pare per assumir el de la família del seu marit i dependre d’ell com una filla més, i sine manu, quan l’esposa romania sota l’autoritat del seu pare i conservava el culte de la seva familia.
Del matrimoni cum manu n’hi havia tres modalitats:
- Confarreatio. Rep el nom perquè els contraents, en presencia d’un sacerdot de Júpiter, compartien una mena de coca anomenada panis ferreus. Era un matrimoni de tipus religiós i pràcticament indissoluble; només es podia desfer per mitjà d’una cerimonia similar a la del matrimoni, anomenada difarreatio.
- Coemptio. Era un simulacre de compra de la dona per part del marit; per aquesta “venda” el pare cedia al marit l’autoritat sobre la seva filla; es feia en presència de cinc testimonis o més i d’un funcionari, anomenat librepens, que hi anava amb una balança com a símbol de la transacció comercial.
- Usus. La convivència durant un any, sense que hi hagués cap interrupció de tres nits, atorgava al marit la manus sobre la seva esposa. Fou el primer tipus de matrimoni que desaparegué.
Des de la darrera República el matrimoni cum manu desapareix quasi completament i es generalitza el sine manu, que dóna molta més llibertat a la dona, sobretot en l’especte econòmic, ja que, entre altres coses, en no dependre de l’autoritat del marit i no renunciar a la seva propia familia, conserva els drets successoris i pot disposar dels seus propis béns.
Cerimonial de boda
El matrimoni era un dels esdeveniments més importants en la vida familiar i abava acompanyat d’una cerimònia rica que, en certa mesura, encara perviu en les cerimònies actuals. Abans del matrimoni, es feien les esposalles: els nuvis es comprometien davant de testimonis i s’intercanviaven regals i un anell que es posava al dit anular de la mà esquerra, perquè, segons Aulus Gel•li, “del dit anular en surt un nervi molt fi que va directe al cor”.
El dia de la boda la núvia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca recta, cenyida amb un cinturó de llana de doble nus i un vel de color blanc ataronjat. A cada moment la núvia anava acompanyada d’una padrina (pronuba), que havia de ser una matrona univira (casada una sola vegada). El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es feien els auspicis. Si eren favorables, es procedia a la boda: si no ho eren, se suspenia. Davant de deu testimonis es firmaven les tabulae nuptiales (el contracte de boda) i la padrina unia les mans dretes dels nuvis. A continuació se celebrava el sopar nupcial a la casa de la núvia i després tenia lloc la deductio o rapte de la núvia, que es refugiava als braços de la seva mare, dels quals el nuvi fingia arrencar-la amb violencia, potser en record del rapte de les sabine. S’iniciava el seguici cap a la casa del nuvi cridant “Talassi!” i entonant cançons picaresqeus.
Quan arribaven a la nova llar, el marit, agafant la dona en braços, la introduïa a casa amb cura de no ensopegar en el llindar de la porta, perquè era considerat símbol de mal auguri.
El fi essencial del matrimoni era tenir fills per perpetuar la família i els cultes familiars (sacra privata). A Roma el matrimoni era un acte privat per al qual no es requeria la intervenció de cap autoritat civil ni religiosa i, per tant, era dissoluble. Això no obstant, en els primers temps, hi va haver un tipus de matrimoni de caràcter sagrat pràcticament indissoluble.
Requisits per a un matrimoni vàlid
Per què un matrimoni fos legalment vàlid s’havien de complir diverses condicions:
a) Edat mínima. Com que la finalitat principal del matrimoni era tenir fils, calia que els contraents haguéssin assolit el seu desenvolupament físic: els 12 anys les dones i entre els 14 i els 16 els homes.
b) Consentiment dels pares. Durant els primers temps de la República el matrimoni el decidien els pares sense tenir en compte l’opinió dels fills; a l’Imperi s’exigia també el consentiment dels contraents.
c) Tenir el ius connubii ( dret de matrimoni). Només el tenien els homes lliures amb dret de ciudadania. Els esclaus no tenien aquest dret, per la qual cosa la seva unió rebia el nom de contuberni (contubernium).
Tipus de matrimoni
En els primers temps de la República hi havia dos tipus de matrimoni des del punt de vista legal: cum manu, quan la dona en casar-se abandonava el culte de la seva família i l’autoritat del seu pare per assumir el de la família del seu marit i dependre d’ell com una filla més, i sine manu, quan l’esposa romania sota l’autoritat del seu pare i conservava el culte de la seva familia.
Del matrimoni cum manu n’hi havia tres modalitats:
- Confarreatio. Rep el nom perquè els contraents, en presencia d’un sacerdot de Júpiter, compartien una mena de coca anomenada panis ferreus. Era un matrimoni de tipus religiós i pràcticament indissoluble; només es podia desfer per mitjà d’una cerimonia similar a la del matrimoni, anomenada difarreatio.
- Coemptio. Era un simulacre de compra de la dona per part del marit; per aquesta “venda” el pare cedia al marit l’autoritat sobre la seva filla; es feia en presència de cinc testimonis o més i d’un funcionari, anomenat librepens, que hi anava amb una balança com a símbol de la transacció comercial.
- Usus. La convivència durant un any, sense que hi hagués cap interrupció de tres nits, atorgava al marit la manus sobre la seva esposa. Fou el primer tipus de matrimoni que desaparegué.
Des de la darrera República el matrimoni cum manu desapareix quasi completament i es generalitza el sine manu, que dóna molta més llibertat a la dona, sobretot en l’especte econòmic, ja que, entre altres coses, en no dependre de l’autoritat del marit i no renunciar a la seva propia familia, conserva els drets successoris i pot disposar dels seus propis béns.
Cerimonial de boda
El matrimoni era un dels esdeveniments més importants en la vida familiar i abava acompanyat d’una cerimònia rica que, en certa mesura, encara perviu en les cerimònies actuals. Abans del matrimoni, es feien les esposalles: els nuvis es comprometien davant de testimonis i s’intercanviaven regals i un anell que es posava al dit anular de la mà esquerra, perquè, segons Aulus Gel•li, “del dit anular en surt un nervi molt fi que va directe al cor”.
El dia de la boda la núvia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca recta, cenyida amb un cinturó de llana de doble nus i un vel de color blanc ataronjat. A cada moment la núvia anava acompanyada d’una padrina (pronuba), que havia de ser una matrona univira (casada una sola vegada). El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es feien els auspicis. Si eren favorables, es procedia a la boda: si no ho eren, se suspenia. Davant de deu testimonis es firmaven les tabulae nuptiales (el contracte de boda) i la padrina unia les mans dretes dels nuvis. A continuació se celebrava el sopar nupcial a la casa de la núvia i després tenia lloc la deductio o rapte de la núvia, que es refugiava als braços de la seva mare, dels quals el nuvi fingia arrencar-la amb violencia, potser en record del rapte de les sabine. S’iniciava el seguici cap a la casa del nuvi cridant “Talassi!” i entonant cançons picaresqeus.
Quan arribaven a la nova llar, el marit, agafant la dona en braços, la introduïa a casa amb cura de no ensopegar en el llindar de la porta, perquè era considerat símbol de mal auguri.
L'ensenyament a Roma
Al començament, l’educació que rebien els nens i nenes romans era de tipus familiar, és a dir, no anaven a l’escola, ja que no existia i la seva formació estava a cura de la mare i la dida fins a l’edat de 7 anys; a partir d’aleshores, el pare era el qui instruïa els fills mascles; les noies, en canvi, continuaven sent educades pe la mare.
Els nois aprenien observant i escoltant, i els seus ideals eraen els avantpassats i els herois nacionals. Aprenien qüestions relacionades amb l’agricultura, la societat, el respecte per les tradicions familiars i, sobretot, la cura del cos i la salut.
A partir del segle III a.C, per influència grega es posa de moda entre els romans benestants tenir un pedagog grec, que tenia cura del nen fins la pubertat, quan se li imposava la toga viril. Era el seu mestre particular, l’acompanyava a l’escola, l’ajudava a fer els deures, li ensenyava grec, etc.
També va adoptar el sistema educatiu vigent a Grècia i el va traslladar a la seva societat sense fer-hi gaires canvis.
Així, l’educació es va establir al llarg de tres etapes principals. Ara en veurem algunes característiques.
Ensenyament primari de 7 a 12 anys
- Els nens i nenes acudien a una escola, a l’aire lliure i a la vista de tothom. Els acompanyava el paedagogus, un esclau acompanyant, que també s’encarregava de la formació moral dels nens.
- Un mestre, magister, els ensenyava a llegir i escriure, i també calcul. Estava assegut a la seva cathedra, que se situava damunt una tarima.
- Els alumnes, recolzant-se sobre els genolls, escrivien en unes tauletes encerades, les tabellae, amb l’estil (stylo)
Ensenyament secundari Dels 13 fins als 15 ó 16 anys
- Hi acudien només els nois i noies de famílies benestants.
- El professor o grammaticus ensenyava a llegir i compendre els textos dels grans autors clàssics grecs i llatins. És a dir, s’estudiaven matèries que avui correspondrien a la gramàtica i la literatura. Però també rebien algunes nocions d’història, matemàtiques, mitologia, música ...
Superior Dels 17 anys fins als 20
Els nois estudiaven el que correspondria a una carrera universitaria dels nostres dies.
- El rethor, professor d’aquesta etapa, introduïa els seus alumnes en l’estudi de l’oratòria, per tal que els nois sabessin moure’s amb facilitat en la vida pública. Així, aprenien regles per formular diversos tipus de discuroso, els quals, presos directament dels grecs, van convertir l’oratoria en un art purament romà, l’exercici del qual es basava en l’art de convencer, que va ser molt important en els ambients públics i polítics.
Els nois aprenien observant i escoltant, i els seus ideals eraen els avantpassats i els herois nacionals. Aprenien qüestions relacionades amb l’agricultura, la societat, el respecte per les tradicions familiars i, sobretot, la cura del cos i la salut.
A partir del segle III a.C, per influència grega es posa de moda entre els romans benestants tenir un pedagog grec, que tenia cura del nen fins la pubertat, quan se li imposava la toga viril. Era el seu mestre particular, l’acompanyava a l’escola, l’ajudava a fer els deures, li ensenyava grec, etc.
També va adoptar el sistema educatiu vigent a Grècia i el va traslladar a la seva societat sense fer-hi gaires canvis.
Així, l’educació es va establir al llarg de tres etapes principals. Ara en veurem algunes característiques.
Ensenyament primari de 7 a 12 anys
- Els nens i nenes acudien a una escola, a l’aire lliure i a la vista de tothom. Els acompanyava el paedagogus, un esclau acompanyant, que també s’encarregava de la formació moral dels nens.
- Un mestre, magister, els ensenyava a llegir i escriure, i també calcul. Estava assegut a la seva cathedra, que se situava damunt una tarima.
- Els alumnes, recolzant-se sobre els genolls, escrivien en unes tauletes encerades, les tabellae, amb l’estil (stylo)
Ensenyament secundari Dels 13 fins als 15 ó 16 anys
- Hi acudien només els nois i noies de famílies benestants.
- El professor o grammaticus ensenyava a llegir i compendre els textos dels grans autors clàssics grecs i llatins. És a dir, s’estudiaven matèries que avui correspondrien a la gramàtica i la literatura. Però també rebien algunes nocions d’història, matemàtiques, mitologia, música ...
Superior Dels 17 anys fins als 20
Els nois estudiaven el que correspondria a una carrera universitaria dels nostres dies.
- El rethor, professor d’aquesta etapa, introduïa els seus alumnes en l’estudi de l’oratòria, per tal que els nois sabessin moure’s amb facilitat en la vida pública. Així, aprenien regles per formular diversos tipus de discuroso, els quals, presos directament dels grecs, van convertir l’oratoria en un art purament romà, l’exercici del qual es basava en l’art de convencer, que va ser molt important en els ambients públics i polítics.
Els noms dels romans
Els nens rebien tres noms
Els patricis varons romans tenien tres noms: el praenomen, el nomen i el cognomen.
El praenomen era l’apel•latiu que es donava al nadó mascle i que el diferenciava dels seus possibles germans.
El nomen (nom de la Gens) era el distintiu que portaven els membres d’una família o gens, es a dir, tot aquells que descendien d’un mateix avantpassat per via masculina.
El cognomen (sobrenom) era el distintiu que servia per diferencisar les diferents branques d’una mateixa gens; sovint feien referència a defectes físics, per exemple Crassus (grassonet) Flaccus (d’orelles caigudes) Claudius Coix) Nasson (nassut) Cicero (cigronet) Balbus (quec) Barbatus (pelut)
Les nenes rebien un sol nom, generalment el del pare en femeni, després prenien el cognomen del seu pare.
Molts dels praenomina, nomina i cognomina romans reflecteixen alguna qualitat o defecte d’un avantpassat, o bé fan referència a les tasques agràries dels primers pobladors del Laci, o bé designen el lloc que ocupa l’individu en la descendència, o bé es refereixen a les circumstàncies del naixement
Els nens adoptats duïen nomen i cognomen de l’adoptant.
Els patricis varons romans tenien tres noms: el praenomen, el nomen i el cognomen.
El praenomen era l’apel•latiu que es donava al nadó mascle i que el diferenciava dels seus possibles germans.
El nomen (nom de la Gens) era el distintiu que portaven els membres d’una família o gens, es a dir, tot aquells que descendien d’un mateix avantpassat per via masculina.
El cognomen (sobrenom) era el distintiu que servia per diferencisar les diferents branques d’una mateixa gens; sovint feien referència a defectes físics, per exemple Crassus (grassonet) Flaccus (d’orelles caigudes) Claudius Coix) Nasson (nassut) Cicero (cigronet) Balbus (quec) Barbatus (pelut)
Les nenes rebien un sol nom, generalment el del pare en femeni, després prenien el cognomen del seu pare.
Molts dels praenomina, nomina i cognomina romans reflecteixen alguna qualitat o defecte d’un avantpassat, o bé fan referència a les tasques agràries dels primers pobladors del Laci, o bé designen el lloc que ocupa l’individu en la descendència, o bé es refereixen a les circumstàncies del naixement
Els nens adoptats duïen nomen i cognomen de l’adoptant.
Família Romana
La familia es la base de la societat romana, que era d’estructura patriarcal, tots els membres de la familia estaven sotmesos a la Psatria potestat del pater Familias.
La familia romana en sel seu sentit ampli esta formada per El pare (Pater fsamilias) La mare (Mater) els fills (liberi) i els esclaus familiars (servi i ancillae) a més dels clients (antics esclaus que depenen de l’autoritat del pater familias).
La gens Les families romanes estan enquadrades en una estrutura superior (La Gens) formada per totes les families que tenen un avantpassat comú per linia masculina, que tenen un mateix nom de gentilici i el mateix culte a l’avantpassat comú
El PATER FAMILIAS Era el representat legal de la fmília devant de les altres familias de la gens i devant dels poders politics de Roma, també era l’amo legal de la llar i de tots els seus membres, era el responsable de treballar, sostenir económicamente la casa i defensar-la.
El pater familias es la màxima autoritat, perque te la patria potestat i tots els membres de la familia deuen obediencia a les seves decisions
LA DONA ROMANA
Des dels primers temps, la dona romana va gaudir de molta més llibertat que la grega, encara que des del punt de vista legal la vida de la dona romana lliure sempre està en funció dels homes. En aquest sentit, o bé es filla (filia), o bé esposa (uxor), o bé mare de família (materfamilias) o bé vídua (uidua); la qual cosa significa que no tenia drets polítics i jurídics
Només va a l’escola primària; té una infantesa molt breu, ja que es pot casar a partir dels dotze anys, amb el consentiment del pare; no es pot dedicar a cap ofici propi del homes; no pot participar en la vida política; no pot administrar el seu patrimoni. Ni tan sols, en tant que materfamilias, té cap poder sobre els fills.
A partir del seu matrimoni, passava de la patria postestas del pare a la del sogre o marit. Jurídicament, doncs, la dona romana mai no s’emancipava, és a dir, sempre havia de dependre d’algú, ja fos el pare, el sogre, el marit, un germà o, en el millor dels casos un tutor que ella mateixa escollia.
En els primers temps, l’esposa i tots els seus béns passaven a dependre del marit o del sogre.
Tanmateix, a partir del segle II a.C., la dona romana, com que tenia el mateix dret de participar en l’herència paterna que els descendents varons, conservà la propietat dels béns propis i també el dret de divorciar-se. Tot i així, malgrat posseir patrimoni personal, les dones no tenien la facultat jurídica d’administrar-lo. No obstant això, n’hi hagué moltes que administraren la seva part i s’enriquiren molt. Amb el temps, fins i tot se’ls reconegué el dret a fer testament.
ELS FILLS
Quan naixia un fill, la llevadora el posava als peus del pater familias que l’examinava,: en comprovava el sexe, mirava si tenia alguna deformitat i
Elk pater familias tenia la potestat d’acceptar o no el fill, si l’aixecava de terra, manifestava publicament que l’acceptava , el prenia en braços i passava a formar part de la família, en aquest cas el pare estava obligat a alimentar-lo, educar-lo i ogferir-li un dot.
Si li donava l’esquena i no l’agafava el nen o nena estaven exposats a la porta de casa i d’allà podien ser recollits, venuts com esclaus, etc; els dèbils o deformes eren degollats o se’ls deixava morir.
Quan el fill era acceptat es celebrava la cerimonia de la lustratio o purificació una cerimonia per mitja de la qual el fill s’incorporava a la societat relñigiosa familiar. Se li imposava el nom i sdee l’inscrivia al cens de ciutadans.
Dins del grup familiar ocupen un lloc molt important els fills, doncs ells garantitzen la pervivència del llinatge. Els matrimonis que es veuen privats de fills recorren gairebé sempre a l’adopció, que no trobava grans obstacles, donada la relativa freqüència amb que els pares exponien als seus fills recién nascuts quan no podien soportar els gastos de la seva criança.
ELS CLIENTS
la clientela era una institució molt arrelada a la societat romana. El prestigi i el poder d’un ciutada depenia del nombre de clients que tingués
Un client era un ciutada que es trobava sota la protecció d’un altre, a finals de la republica practicament tots els romans eren clients d’altres. El patró tenia la la lleialtat política del eu client per ajudar-lo i protegir-lo quan calia.
Estaven obligats a assistir-lo, recolzar tots els seus projectes i votar-lo si es presentava per un carec polític i ajudar-lo legal i econòmicament
La familia romana en sel seu sentit ampli esta formada per El pare (Pater fsamilias) La mare (Mater) els fills (liberi) i els esclaus familiars (servi i ancillae) a més dels clients (antics esclaus que depenen de l’autoritat del pater familias).
La gens Les families romanes estan enquadrades en una estrutura superior (La Gens) formada per totes les families que tenen un avantpassat comú per linia masculina, que tenen un mateix nom de gentilici i el mateix culte a l’avantpassat comú
El PATER FAMILIAS Era el representat legal de la fmília devant de les altres familias de la gens i devant dels poders politics de Roma, també era l’amo legal de la llar i de tots els seus membres, era el responsable de treballar, sostenir económicamente la casa i defensar-la.
El pater familias es la màxima autoritat, perque te la patria potestat i tots els membres de la familia deuen obediencia a les seves decisions
LA DONA ROMANA
Des dels primers temps, la dona romana va gaudir de molta més llibertat que la grega, encara que des del punt de vista legal la vida de la dona romana lliure sempre està en funció dels homes. En aquest sentit, o bé es filla (filia), o bé esposa (uxor), o bé mare de família (materfamilias) o bé vídua (uidua); la qual cosa significa que no tenia drets polítics i jurídics
Només va a l’escola primària; té una infantesa molt breu, ja que es pot casar a partir dels dotze anys, amb el consentiment del pare; no es pot dedicar a cap ofici propi del homes; no pot participar en la vida política; no pot administrar el seu patrimoni. Ni tan sols, en tant que materfamilias, té cap poder sobre els fills.
A partir del seu matrimoni, passava de la patria postestas del pare a la del sogre o marit. Jurídicament, doncs, la dona romana mai no s’emancipava, és a dir, sempre havia de dependre d’algú, ja fos el pare, el sogre, el marit, un germà o, en el millor dels casos un tutor que ella mateixa escollia.
En els primers temps, l’esposa i tots els seus béns passaven a dependre del marit o del sogre.
Tanmateix, a partir del segle II a.C., la dona romana, com que tenia el mateix dret de participar en l’herència paterna que els descendents varons, conservà la propietat dels béns propis i també el dret de divorciar-se. Tot i així, malgrat posseir patrimoni personal, les dones no tenien la facultat jurídica d’administrar-lo. No obstant això, n’hi hagué moltes que administraren la seva part i s’enriquiren molt. Amb el temps, fins i tot se’ls reconegué el dret a fer testament.
ELS FILLS
Quan naixia un fill, la llevadora el posava als peus del pater familias que l’examinava,: en comprovava el sexe, mirava si tenia alguna deformitat i
Elk pater familias tenia la potestat d’acceptar o no el fill, si l’aixecava de terra, manifestava publicament que l’acceptava , el prenia en braços i passava a formar part de la família, en aquest cas el pare estava obligat a alimentar-lo, educar-lo i ogferir-li un dot.
Si li donava l’esquena i no l’agafava el nen o nena estaven exposats a la porta de casa i d’allà podien ser recollits, venuts com esclaus, etc; els dèbils o deformes eren degollats o se’ls deixava morir.
Quan el fill era acceptat es celebrava la cerimonia de la lustratio o purificació una cerimonia per mitja de la qual el fill s’incorporava a la societat relñigiosa familiar. Se li imposava el nom i sdee l’inscrivia al cens de ciutadans.
Dins del grup familiar ocupen un lloc molt important els fills, doncs ells garantitzen la pervivència del llinatge. Els matrimonis que es veuen privats de fills recorren gairebé sempre a l’adopció, que no trobava grans obstacles, donada la relativa freqüència amb que els pares exponien als seus fills recién nascuts quan no podien soportar els gastos de la seva criança.
ELS CLIENTS
la clientela era una institució molt arrelada a la societat romana. El prestigi i el poder d’un ciutada depenia del nombre de clients que tingués
Un client era un ciutada que es trobava sota la protecció d’un altre, a finals de la republica practicament tots els romans eren clients d’altres. El patró tenia la la lleialtat política del eu client per ajudar-lo i protegir-lo quan calia.
Estaven obligats a assistir-lo, recolzar tots els seus projectes i votar-lo si es presentava per un carec polític i ajudar-lo legal i econòmicament
18 d’octubre 2009
La monarquia Romana
L'any 753 Rómul y Rem van decidir fundar una nova ciutat al turó Palati, a molt poca distancia del mar, de tal manera que pogués rebre a traves del riu les mercaderies necessaries i a la vegada estigues prou allunyada per resguardar-se de l'atac els pirates.
Els dos germans van dissenyar els limits de la ciutat que van anomenar Roma i van obrir una fossa que l'envoltava però per una poicabaralla Romul va matar el seu germà i va quedar com a unic rei de la nova ciutat.
Amb motiu d'una festa van convidar el poble vei dels sabins i van segrestar les seves dones provocant la primera baralla seria entre sabins i romans, van ser les dones que finalment van posar pau entre pares i marits i els dos pobles van quedar annexionats.
Posteriorment en l'any 715 a.C., fundador de Roma va desapareixer de manera misteriorsa, aquesta desaparició va fer que els romans els consideressin i l'adoressin com un deu .
El va substitutir Numa Pompili un rei d'orgien sabi, que era famos per la seva saviesa. Durant el seu regnat es van dictar les primeres lleis que van governar els romans i a més va dornar forma definitiva a la religió.
El terrcer rei va ser Tuli Hostili, d'inspiració guerrera, qui va atacar els albans i els va vencer per complet despres d'una llarga guerra despres de la qual Alba Longa va quedar subordinada als romans
La guerra es va definir per l'enfrontametn de tres germans els Horacis que van combatre en el camp roma i tre Curiecis que ho van fer pel bandol albà
En el primer encontre van morir dos Horacis i els tres Curiacius van resultar ferits, llavors edarrer horaci va simular qtr l rfchoque murieron dos Horacios y fueron heridos los tres Curiacios. El darrer horaci va simular que fugia i va aconseguir matar els tres germans que ferits no el podien perseguir.
Va ocupar el tron Anc Marci , que també era d'origen sabi i que va manar conastruir el port d'Ostia
El seguent rei va ser Tarquini l'Antic, nascut a Taruqinia ciutat d'Etruria, ell va introduir a Roma els costums estruscs i es va preocupar de l'embrelliment de Romae va ordenar la construcció d'un temple dedicat a Jupiter, al qual van dir el Capitoli perque quan estaven excavant els ciments de l'edific,i es va trobar un cap, (caput) que segons els augurs indicava que Roma arribaria a ser la capital del mon Durant el seu regnart es van construir també el Circ, el foro i la cloaca Maxima.
A Tarquini l'antic el va sducceir el seu gendre Servi Tuli , que era fill d'una esclava i havia estat criaat al palau de Tarquini. Ell va incorporat els districtes etruscs a l'aliança romana i va dividir la societat en classes segons la fortuna. Va envoltar la ciutat amb una fortificació i va crear registres pels ciutadans. Per aquest fet que perjudicava a les antigues families va morir victima d'una conspiració.
L'ultim rei va ser Tarquini el Superb que va abandonar el cami del seu predecessor i volia governar amb poders absoluts.
Per conquerir les colonies gregues del Sud va organitzar una campanya sense exit.
El final de la monarquia es va produir per culpa del seu fill Sext que abusant dde l'hospitalitat del seu parent Tarquini Colati va violar la seva esposa Lucrecia que es va matar de desesperació. La monarquia va quedar abolida El rei vaser substituit pels consuls i es va instituir la republica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
