El matrimoni

En la majoria de casos el matrimoni a Roma era menys formal que en la nostra societat ja que era un acte cicil i no hi havia d’intervdnir cap autoritat civil o religiosa. Mes endavant, però el caràcter relkigiós es va anar imposant i la cerimonia de celebració del matrimoni va se semblant a la de grecia. En un principi tanmbé l’espoosa tambér passava de laz tutela del pare a la del marit. Però bén aviat s’estengué l’us que la muller seguiapertanyent a la família paterna. La dona, tot i que gaudia de mes llibertat, era educada pel matrimoni i per aixxó als quinze o setze anys deixava d’estudiar i esperava que el seu pare o tutor li busques marit. L’elecció de la data del casament es feia segons els auguris Ja que els romans eren molt superticiosos i continuament consultaven els oracles.

El fi essencial del matrimoni era tenir fills per perpetuar la família i els cultes familiars (sacra privata). A Roma el matrimoni era un acte privat per al qual no es requeria la intervenció de cap autoritat civil ni religiosa i, per tant, era dissoluble. Això no obstant, en els primers temps, hi va haver un tipus de matrimoni de caràcter sagrat pràcticament indissoluble.

Requisits per a un matrimoni vàlid
Per què un matrimoni fos legalment vàlid s’havien de complir diverses condicions:
a) Edat mínima. Com que la finalitat principal del matrimoni era tenir fils, calia que els contraents haguéssin assolit el seu desenvolupament físic: els 12 anys les dones i entre els 14 i els 16 els homes.
b) Consentiment dels pares. Durant els primers temps de la República el matrimoni el decidien els pares sense tenir en compte l’opinió dels fills; a l’Imperi s’exigia també el consentiment dels contraents.
c) Tenir el ius connubii ( dret de matrimoni). Només el tenien els homes lliures amb dret de ciudadania. Els esclaus no tenien aquest dret, per la qual cosa la seva unió rebia el nom de contuberni (contubernium).

Tipus de matrimoni

En els primers temps de la República hi havia dos tipus de matrimoni des del punt de vista legal: cum manu, quan la dona en casar-se abandonava el culte de la seva família i l’autoritat del seu pare per assumir el de la família del seu marit i dependre d’ell com una filla més, i sine manu, quan l’esposa romania sota l’autoritat del seu pare i conservava el culte de la seva familia.
Del matrimoni cum manu n’hi havia tres modalitats:
- Confarreatio. Rep el nom perquè els contraents, en presencia d’un sacerdot de Júpiter, compartien una mena de coca anomenada panis ferreus. Era un matrimoni de tipus religiós i pràcticament indissoluble; només es podia desfer per mitjà d’una cerimonia similar a la del matrimoni, anomenada difarreatio.
- Coemptio. Era un simulacre de compra de la dona per part del marit; per aquesta “venda” el pare cedia al marit l’autoritat sobre la seva filla; es feia en presència de cinc testimonis o més i d’un funcionari, anomenat librepens, que hi anava amb una balança com a símbol de la transacció comercial.
- Usus. La convivència durant un any, sense que hi hagués cap interrupció de tres nits, atorgava al marit la manus sobre la seva esposa. Fou el primer tipus de matrimoni que desaparegué.
Des de la darrera República el matrimoni cum manu desapareix quasi completament i es generalitza el sine manu, que dóna molta més llibertat a la dona, sobretot en l’especte econòmic, ja que, entre altres coses, en no dependre de l’autoritat del marit i no renunciar a la seva propia familia, conserva els drets successoris i pot disposar dels seus propis béns.


Cerimonial de boda

El matrimoni era un dels esdeveniments més importants en la vida familiar i abava acompanyat d’una cerimònia rica que, en certa mesura, encara perviu en les cerimònies actuals. Abans del matrimoni, es feien les esposalles: els nuvis es comprometien davant de testimonis i s’intercanviaven regals i un anell que es posava al dit anular de la mà esquerra, perquè, segons Aulus Gel•li, “del dit anular en surt un nervi molt fi que va directe al cor”.
El dia de la boda la núvia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca recta, cenyida amb un cinturó de llana de doble nus i un vel de color blanc ataronjat. A cada moment la núvia anava acompanyada d’una padrina (pronuba), que havia de ser una matrona univira (casada una sola vegada). El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es feien els auspicis. Si eren favorables, es procedia a la boda: si no ho eren, se suspenia. Davant de deu testimonis es firmaven les tabulae nuptiales (el contracte de boda) i la padrina unia les mans dretes dels nuvis. A continuació se celebrava el sopar nupcial a la casa de la núvia i després tenia lloc la deductio o rapte de la núvia, que es refugiava als braços de la seva mare, dels quals el nuvi fingia arrencar-la amb violencia, potser en record del rapte de les sabine. S’iniciava el seguici cap a la casa del nuvi cridant “Talassi!” i entonant cançons picaresqeus.
Quan arribaven a la nova llar, el marit, agafant la dona en braços, la introduïa a casa amb cura de no ensopegar en el llindar de la porta, perquè era considerat símbol de mal auguri.