La mort

Segons la manera de pensar dels antics, les ànimes, alliberades del cos, anaven al regne d’Hades, el déu del món subterrani, que juntament amb la seva dona Persèfone, en llatí Prosèrpina, governava la residència dels morts.

Creien que l’ànima del difunt no podia tenir repós fins que el cadàver no hagués estat sepultat i les exèquies celebrades segons el ritual. Els morts, el cadàver dels quals no s’havia trobat, vagaven en forma de fantasmes que molestaven als vius fins a aconseguir que algun d’ells trobés les seves despulles i les enterrés segons els ritus.

A l’àmbit familiar, l’enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les seves creences, ja que les ànimes dels difunts es convertien en una mena d’essències divines, els Manes, que amb la seva presència consagraven el lloc on estaven sepultats.

Entre la gent rica, en el moment de morir, el pater familias o el seu successor si ell era el mort, s’encarregava d’organitzar el funeral i les cerimònies necessàries.

Després d’haver recollit amb una besada l’últim alè del difunt, li tancava els ulls, repetint tres vegades el nom del mort en veu alta (conclamatio). Les dones de la casa s’esgarrapaven la cara i es colpejaven el pit, amb grans mostres de dolor. A continuació, rentaven el cos, el perfumaven amb ungüents, el vestien i l’exposaven a l’entrada de la casa o a l’atri. Com que aquesta exposició del cadàver durava alguns dies, posaven flors i capsetes d’encens per dissimular la mala olor.

Hi havia el costum de posar una moneda sota la llengua del difunt per tal que aquest pogués pagar al barquer Caront el traspàs de la llacuna Estígia.

A Roma, si el difunt era home, es feia una còpia del seu rostre en cera, que es guardava a la casa i es treia en els funerals dels familiars. Aquest privilegi de tenir les imagines maiorum a l’atri de la casa estava reservat a les famílies nobles.

Després, el cadàver era portat cap al lloc de l’enterrament, seguit d’una processó (pompa) en què hi havia els portadors de les màscares dels avantpassats, músics, mims, ploracossos professionals, és a dir, dones llogades per a plorar, i els familiars. Quan la processó passava pel fòrum, el parent més pròxim pronunciava un discurs lloant les qualitats del difunt: laudatio funebris.

L’acte de la sepultura era seguida d’un convit fúnebre en el qual hi participaven tots els que havien anat en processó i, simbòlicament, també el difunt, en la tomba del qual s’hi posava part dels aliments.

Finalment, la família es purificava de la mort que els havia tocat tan de prop.

Naturalment, els més pobres no feien totes aquestes cerimònies. El fet que, fins i tot les persones més humils, desitgessin de tenir una sepultura i unes exèquies dignes va fer nèixer associacions que tenien com a finalitat recollir les cotitzacions mensuals dels socis per a poder pagar les despeses de l’enterrament de cadascun.

Tant a Grècia com a Roma es practicaven la incineració, o cremació dels cosos, ila inhumació, o enterrament.

Els romans, deixant de banda els mausoleus que contenien els cossos de la gent important, posaven sobre la tomba una estela, un pedestal, un altar o una cupa de pedra en forma de bagul.

Per llei no es podia enterrar ningú dins el recinte emmurallat (pomerium) i, per tant, els cementiris estaven fora de les ciutats, generalment a banda i banda de les vies que hi conduïen.

L’enterrament:

L’endemà de la mort es feia l’enterrament, al mati a primera hora. El feretre, el portaven en carro o be´a les espatlles dels parents i amics. La comitiva fúnebre anava de dol amb vestits negres o blancs i els cabells curts. La comitiva es dirigia al cementiri, situat fora de la ciutat vora aels camins cap a l’oest, en la direcció on creien que hi havia els camps elisis o les illes del benaurats. En els cem,entiris s’incinerava o inhumava el cadaver. Si era incinerat, els parents recolluien les cendres i les dipositaven en una urna, que despres era enterrada. A continaució es feien libacions al mort. Les tombes es recobrien amb un tumul de etrra i al damunt es ppsoava una estela amb una inscripció. Les families riques construien n petit templet sobre la tomba.

Els parents recordaven el mort amb tota una serie d’actes en dates assenyalades i que constituien el culte als morts. Aquest culte consistia a fer ofrenes el dies tercer, nové i trenté despres del funeral i desoprés cada setembre durant les festes dels avantpassats. Les ofrenes solien ser de vi, llet aigua, oli, mel, pastissets, magranes etc... de vegadespero també es feien sacrificis cruents. L’animal sacrificat una ovella un mooltó o un gall sempre de color negre era cremat totalment i després els parents que havien fet l’ofrena es rentaven i purificaven i celebraven un banquet, on creuien que els acompanyava el parent mort.

Tots els sants i la festa dels morts

La tradició cristiana recull també la festivitat de tots sants i el dia dels morts. El costum popular es menjar panallets i castanyes. Cal relacionar aquesta tradició amb els àpats rituals al voltant de les tombes dels difunts en els poble primitius.

Els panallets són un record dels antics pans votius que s’oferien als avant passats per al seu viatge al més enllà.

Es creia que en aquesta data els difunts més recents sortien del purgatori per anar a conviure unes hores amb els seus familiars. Per tal, els familiars, paraven el llit a casa perque l’ànima hi pogués reposar i posaven llumetes a les finestres de les cases perque les ànimes trobèssin el camí; d’altres posaven tres castanyes sota el coixí en anar-se’n al llit, perque els parents difunts no els estiressin els peus mentre dormien.

La mort i el món d’ultratomba a Roma

En els primers temps, els enterraments es feien durant la nit. Després, per influència de les famílies de condició econòmica elevada, van esdevenir cerimònies de gran fastuositat i pompa.

El ritual romà era molt semblant al grec: es rentava el cadaver, s’ungia i es vestia amb les millors robes, se li col·locava una moneda sota la llengua i també s’expossava al pati de la casa (atrium) per als qui volguéssin veure’l. Un cop s’havien endut el cadaver de la casa el portaven al forum, davant de la tribuna dels oradors. Aleshores algun parent hi pujava i parlava de les gestes que el difunt havia realitzat en vida.

Seguidament en processó (pompa) anaven a enterrar-lo. En aquestes processons es duien imatges dels altres avantpassats morts. Davant la comitiva anaven els musics i les ploraneres, el nombre dels quals depenia de l’economia de la família. S’obrien i es tancaven els ulls del mort per última vegada i se li feia un petó de comiat. Tot seguit l’incineraven i els parents recollien els ossos calcinats després de apagar-los amb vi i mel. Un cop enterrat, se li construia una estatua. Cada aniversari de la seva mort se li feien ofrenes d’aliments, flors i begudes. A més a més, durant el mes de febrer els difunts rebien un tracte especial.

La persona que no tenia fills els adoptava. Aquesta era una pràctica molt corrent en el mon romà per tal d’assegurar-se el culte funerari. Si un fill no retia el culte establert al seu pare, l’esperit del mort podia retornar a la terra i perjudicar els vius.

Els morts eren incinerats fora de la ciutat, prop dels camins, damunt una pira. Els familiars llençaven a la pira els objectes que el mort havia estimat en vida, i després, es recollien les cendres i es col·locaven en una urna.

Si el personatge era ric, l’urna es posava dins un monument funerari. Els pobres eren enterrats directament a terra, moltes vegades el maeix dia de la seva mort.

Tipus d’enterraments.

Fins el segle II d.C. la pràctica més habitual era la incineració. Després segurament per influència del cristianisme, s’estengué la inhumació. De totes maneres van conviure sempre les dues pràctiques.

Al començament la incineració estava reservada per a les classes més benestants.

Moltes vegades sobre la tomba hi havia una inscripció o epitafi escrit a la pedra