EL VESTIT ROMÀ

EL VESTIT DE L'HOME ROMÀ
El ciutadà Romà portava roba interior: uns calçons (subligar) i una camisa de lli.
Al damunt d'aquesta roba i per estar per casa, es col•locava una túnica que s'ajustava amb un cinturó.
La túnica podia adornar-se amb una franja de porpra si es tractava de persones importants, senadors o cavallers.
Peró la peça més característica del vestit romà era la toga: és tracta d'una gran peça de llana, tallada en forma d'el•lipse que es col•locava com un mantell, cobrint completamernt el cos o bé deixant al descobert una espatlla.
Els estrangers i els que havien perdut la ciutadania, no podien dur la toga.
No totes les togues són iguales:
La toga praetexta: adornada amb una franja de porpra, la portaven els fills de les famílies benestants.
Els senadors, els magistrats i tots els que celebraven un sacrifici.
La toga viril: No tenia cap ornament. La portaven tots els nois a partir de la majoria d'edat.
La toga palmada: brodada amb or i fulles de palma, la portaven els generals victoriosos quan es passejaven triomfants pels carrers de Roma.
Toga purpuria: era de color porpra i se la posaven els emperadors.

EL VESTIT DE LA DONA ROMANA:
Les dones romanes portaven roba interior: uns calçons (subligar) semblants als dels homes i una banda de roba per subjectar el pit,(fascia) duien també una camisa, (indusium) que els servia de combinació i també per dormir.
Al damunt portaven una túnica llarga amb manigues
Per sortir al carrer es posaven l'estola que era un vestit llarg fins els talons, que s'aguantaven amb un o dos cinturons.
Era un signe de distinció i honorabilitat, ni les adúlteres ni les cortesanes podien dur-la
Per anar més arreglades i per protegir-se del fred tenien diversos mantells: El més solemne era la pal•la gran peça de tela quadrada o rectangular que es podia posar de diverses maneres.

EL VESTIT DELS NENS
Els nens duien una túnica curta que subjectaven amb un cinturó
Era feta de llana o bé de lli
Al damunt de la túnica portaven la toga praetexta, que canviaven per la toga viril quan complien 17 anys.
Els fills de les famílies benestants de Roma portaven al coll una medalló que s'obria i dins del qual es posaven amulets, (bul•la)

EL CALÇAT:
El calçat dels homes i de les dones era molt semblant, duien sabates o sandàlies fetes d'espart o de papir i amb pells, assaonades o no.
El calçat femenífet amb materials mé tous era de colors variats i duia molts ornaments.
Les solea: sandalies que subjectaven amb tiretes de cuir entre els dits
Les calcei: sabates de cuir que cobrien tot el peu i s'agafaven amb cintes de colors al voltant de l'empenya i el turmell, eran sabates de vestir

ORNAMENTS
Els homes duien només un anell de segell amb el qual marcaven els documents
Les dones duien a més: arrecades, diademes pels cabells, polseres i braçalets.EL VESTIT DE L'HOME ROMÀ
El ciutadà Romà portava roba interior: uns calçons (subligar) ti una camisa de lli.
Al damunt d'aquesta roba i per estar per casa, es col•locava una túnica que s'ajustava amb un cinturó.
La túnica podia adornar-se amb una franja de porpra si es tractava de persones importants, senadors o cavallers.
Peró la peça més característica del vestit romà era la toga: és tracta d'una gran peça de llana, tallada en forma d'el•lipse que es col•locava com un mantell, cobrint completamernt el cos o bé deixant al descobert una espatlla.
Els estrangers i els que havien perdut la ciutadania, no podien dur la toga.
No totes les togues són iguales:
La toga praetexta: adornada amb una franja de porpra, la portaven els fills de les famílies benestants.
Els senadors, els magistrats i tots els que celebraven un sacrifici.
La toga viril: No tenia cap ornament. La portaven tots els nois a partir de la majoria d'edat.
La toga palmada: brodada amb or i fulles de palma, la portaven els generals victoriosos quan es passejaven triomfants pels carrers de Roma.
Toga purpuria: era de color porpra i se la posaven els emperadors.

EL VESTIT DE LA DONA ROMANA:
Les dones romanes portaven roba interior: uns calçons (subligar) semblants als dels homes i una banda de roba per subjectar el pit,(fascia) duien també una camisa, (indusium) que els servia de combinació i també per dormir.
Al damunt portaven una túnica llarga amb manigues
Per sortir al carrer es posaven l'estola que era un vestit llarg fins els talons, que s'aguantaven amb un o dos cinturons.
Era un signe de distinció i honorabilitat, ni les adúlteres ni les cortesanes podien dur-la
Per anar més arreglades i per protegir-se del fred tenien diversos mantells: El més solemne era la pal•la gran peça de tela quadrada o rectangular que es podia posar de diverses maneres.

EL VESTIT DELS NENS
Els nens duien una túnica curta que subjectaven amb un cinturó
Era feta de llana o bé de lli
Al damunt de la túnica portaven la toga praetexta, que canviaven per la toga viril quan complien 17 anys.
Els fills de les famílies benestants de Roma portaven al coll una medalló que s'obria i dins del qual es posaven amulets, (bul•la)

EL CALÇAT:
El calçat dels homes i de les dones era molt semblant, duien sabates o sandàlies fetes d'espart o de papir i amb pells, assaonades o no.
El calçat femení fet amb materials més tous era de colors variats i duia molts ornaments.
Les solea: sandalies que subjectaven amb tiretes de cuir entre els dits
Les calcei: sabates de cuir que cobrien tot el peu i s'agafaven amb cintes de colors al voltant de l'empenya i el turmell, eran sabates de vestir

ORNAMENTS
Els homes duien només un anell de segell amb el qual marcaven els documents
Les dones duien a més: arrecades, diademes pels cabells, polseres i braçalets.

El dret Romà

ALGUNES LLEIS ROMANES CURIOSES

Els romans foren un poble pragmatic per excel•lència, és adir, buscaven una utilitat immediata a totes les eves accions i activitats. Com a mostra d’awuest caràcter, ens deixaren una xarxa viaria de 85.000 quilòmetres; una gran quantitat d’obres d’ingenieria hidràulica i militar; un procés de captació i de modelació dela voluntat dels pobles conquerits, conegut amb el nom de romanització, etc.
Tanmateix, una de les herències més importants que ens llegaren fou el corpus de lleis que s’ha consrvat emn diferents reculls el codex theodosianus, les Pandectae, el Codex Iustiniani, les Novellae etc..
a part d’aquestes grans compilacions, totes elles d’època molt avançada, s’han conservat també altres lleis, decrets del senat, edictes.., bé gràcies a la tradició indirecta (aa través de cites d’autors en les seves obres) o bé per tradició directa (inscripcions).

El dret romà ens ha transmès un model de família molt patriarcal, que ben sovint no s’adiu amb la realitat social que coneixem a través d’altres fonts. Aquí, amb tot, descriurem les relacions familiars prenent com a eix la figura del paterfamilias.
Aquest era el cap de família, el qual gaudia de la patria potestas vers els fills, que consistia a exercir una influència omnímoda, fins que moria, sobre tots els seus fills no emancipats. En aquest sentit, jurídicament un fill depenia del seu pare, mentre aquest estava viu; les filles, en canvi, quan es casaven passaven a dependre de la família del marit.
“Els juristes eren conscients que aquesta era una característica que singularitzava el poble romà:
Gairebé no hi ha cap altre poble que tingui un poder sobre els fills tal com el que tenim nosaltres.”
GAI. Les institucions 1, 55.
Aquest poder absolut es concretava en una sèrie de drets que, si bé canviaren al llarg de la història , no deixaren mai de ser vigents , malgrat l’animadversió que suscitaven aquells que els executaven.



a) el ius uitae necisque, o dret sobre la vida i la mort dels fills. Una concreció d’aquesta prerogativa era els ius exponendi, o sigui, el dret que tenia el pare de reconèixer com a propis els nounats o ode rebutjar-los. Es col•locava l’infant a terra, davant el pare. Si aquest l’aixecava, l’infant era acollit a la família; si no l’aixecava, l’infant era deixat a la intempèrie fins que moria o algú se’n feia càrrec per tenoir-lo com a esclau. De vegades, aquesta prerrogativa s’exercia només per la necessitat de limitar el nombre de components de la família nuclear.
b) El ius uendendi, o dret a vendre els dills i les filles. La Llei de les XII Taules deia: “Si un pare ven un fill per tercera vegada, perdrà la pàtria potestat sobre ell”. En efecte, si un fill era venut pel seu pare com a esclau i el nou amo l’alliberava, el fill tornava a romandre sota la pàtria potestat del pare, que podia tornar-lo a vendre successivament fins a tres vegades.
c) El ius noxia dandi, dret que té el pare d’eximir-se dels danys que hagin pogut causar membres de casa seva a terceres persones o als seus béns.
d) El ius patrimonii, drtet pel qual només el pare podia posseir béns patrimonials i fer-ne el que volia; per tant, els fills no en disposaven fins a la mort del pare, la qual cosa, a dreta llei, els impedia ralitzar cap operació financera, independentment de l’edat que tinguessin.
e) El ius exhendes faciendi, o sigui, el dret a desheretar els fills. Habiatualment el pare repartia l’herència entre tots els fills i filles solteres o vidues , i es veia amb mals ulls el fet de desheretar-ne algun. Sembla, doncs, que en les classes benestants no existia un interès tan marcat com ara per instituir un hereu únic, en detriment de la resta de successors, per bé que sí que hi havia una preocupació per tal que el patrimoni familiar no quedés gaire fraccionat.

Els mesos de l'any romà

Originariament,el calendari primitiu de Roma es dividia solament en 10 mesos. Fou Numa Pompili, el segon rei de Roma (715-675 a.C.), qui va adaptar el calendari a l’any solar i li va agregar els dos mesos restants.

Gener: Aquest fou el primer mes sumat. El seu nom antic era Ianuro, que era el protector de les portes i entrades. A aquesta divinitat se la representava amb una vara i una clau.
Febrer: Incorporat en segon lloc per Numa Pompili, el va dedicar a Plutó o Februo, per a que aquest aplaqués les seves ires.
Març: prové de Mart, déu de la guerra, perquè en aques mes s’iniciaven les campanyes bèl•liques.
Abril: procedeix del terme grec afros, que significa espuma, de la que va sorgir Venus. Es va dedicar a la fertilitat.
Maig: És un homenatge als anciants o protectors del poble, ja que deriva de la paraula llatina majorum, que significa majors. Altres atribueixen el seu nom a la dea Maia, esposa de Vulcà.
Juny: Representat com un segador de blat, suposa un homenatge als joves, ja que prové del terme llatí junior.
Juliol: Julio Cèsar lli dona el seu nom, ja que ell va néixer aquest mes. Degut que era l’època en que es portava a fi la recol•lecció de blat, es representava amb un segador practicant aquesta feina agrícola.
Agost: Rendeix homenatge a l’emperador August. Inicialment constava de 30 dies i s’anomenava Sextilis; Numa Pomplili li va treure un dia i Juli Cèsar li va suma 2 més.
Setembre: com al principi ocupava el lloc seté (septem en llatí), va conservar la seva originaria denominació encara que era el nové. Diferents escenes de vendimia representen aquest mes, dedicat al déu Vulcà.
Octubre: en aquest cas, ha conservat també el seu nom original de l’època de Ròmul, del terme llatí October: vuité. Tant la vendimia com la sembra, feines de l’època que marca, servien per simbolitzar-lo.
Novembre: mentres que la seva denominació ha perdurat des que ocupava el nové lloc (november), els seus dies sofriren canvis fins arrivar August, qui el deixa en 31.
Desembre: encara que esta en últim lloc, segueix coneixent-se per la posició desena originaria.

El calendari romà

Història del calendari romà: els primers temps
El calendari anual de dotze mesos i el nom mateix de cada un d’aquests, es remunta a l’època romana. Segons les seves pròpies fonts, a l’origen, l’any constava només de deu mesos, el nom dels quals es derivava del numeral corresponent. Com a testimoni d’aquest calendari primitiu queden els noms actuals dels cuatre darrers mesos de l’any. Fou el llegendari rei Numa qui, entre les mesures que va prendre per impulsar i organitzar la religió pública en la nova República , va redistribuir l’any en dotze mesos. A un dels nous mesos se’l va anomenar Ianuarius, en honor de l’antic déu llatí Janus, i a l’altre Februarius, “mes de la purificació”. Als quatre següents se’ls va canviar el nom numeral que tenien per un altre relacionat amb el de la divinitat a què estaven especialment consagrats: Martius (de Mart), Aplilis (de Venus Afrodita), Maius (de la deessa Maia) i Iunius (de Juno).

La reforma del calendari
Del calendari se n’ocupaven els pontifexs, ja que es tracatava d’un assumpte religiós. Però per falta de precisió es va arribar a un gran desgavell. Primer el calendasri romà tenia 355 dies /12 mesos lunars) llavors el Pontifex Maximus afegia cada dos anys un mensis intercalaris de 20 dies. Juli Cèsar, fent ús dels seus poders com a pontífex màxim, va establir un nou calendari, de 365 dies amb un dia suplementari cadas quatre anys, aquest calendari , anomenat en honor seu “calendari Julià”. Se segueix encara avui. En morir es va posar el seu nom al setè mes de l’any. I al mes següent se li va canviar el seu antic nom de Sextilis pel d’Augustus, després de la mort d’aquest emperador. A partir d’aquell moment els noms dels mesos van quedar fixats definitivament i d’aquells se’n deriven els noms actuals en les diferents llengües: Ianuarius, Februarius, Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Iulius, Augustus, September, October, November, December. Aquest calendari fou modificat lleugerament el segle XVI pel Papa Gregori XIII, en honor del qual porta el nom el nostre calendari.

El sistema de datar
Per indicar la data tenien un sistema molt diferent del nostre. D’entrada, no hi havia un únic criteri per determinar l’any. La seva “era” començava amb la fundació de Roma: l’any 753 aC, però l’any 1 “a partir de la fundació de la ciutat”; això és el que signifiquen les sigles AUC (ab urbe condita) que a vegades utilitzaven. A partir del moment en què es va instituir la República, el 244 AUC (509 aC), es va començar a datar amb l’expressió post exactos reges (Després d’expulsar els reis) i a partir de l’elecció anual de dos consols com a magistraats suprems de la ciutat, anomenaven l’any pel nom d’aquests. Així, els historiadors com ara Titus Livi, que solien relatar els esdeveniments any per any, acostumaven a començar: “Essent cònsols, P. Lucreci i P. Valeri, durant aquest any ...”. La fixació de l’any segons l’era cristiana, comuna al món occidental, i que pren com a referència l’any de naixement de Crist, va començar després de l’època romana i va ser una afortunada iniciativa d’un monjo grec del segle VI.

ELS DIES DEL MES
Per establir el dia del mes utilitzaven un sistema força complicat basat en l’antic cicle de la lluna. No numeraven els dies de l’1 al 30 (o al 31, o al 28). Cada mes hi havia tres dies clau:
el primer dia del més , anomenat calendes, que en principi coincidia amb la lluna nova;
Les nones que eren del dia 2 al 7 els mesos de març, maig, juliol i octubre i dels dies 2 al 5 els altres vuit mesos
Les nones (el “novè dia abans del idus”). que eren del dia 2 al 7 els mesos de març, maig, juliol i octubre i dels dies 2 al 5 els altres vuit mesos
L’idus que coincidia amb la lluna plena, i corresponia uns mesos al dia 15 març, maig, juliol, octubre i els s altres amb el 13
Els dies entre les calendes i les nones ere el “sisè, cinquè, quart, etc. dia abans de les nones” del mes que fos. Els dies següents es comptaven igual però “abans dels idus”; i la segona part del mes eren “dies abans de les calendes”. (Pridie Kalendae del 16 o el 14 fins a la fi del més) En aquestes “restes” s’hi incloïa, en els tres casos, el dia clau pres com a referencia. Així el dia 28 de març (31 dies) era el “cinquè dia abans de les calendes d’abril”.
El dia 24 de febrer es repetia en alguns anys per ajustart el calendari i es deia 24 bis sextum dies pridie Kalendas Martias i va donar nom a l’any bisextile.

LES HORES DEL DIA
Els romans aprofitaren els coneixements d’astronomia i meteorologia dels etruscs per fer la divisió del temps.
L’horari dels romans estava totalment ajustat a l’horari solar. Com a poble eminentment agricola es llevava i se n’anava a dormir amb el sol. Fins al segle iV a.C. es dividia la jornada en dues parts: ante meridiem i post meriduiem. L’espai del dia en què hi havia llum el distribuïen en dotze parts (hores), però com que aques espai varia al llarg de l’any, la durada d’aquestes hores també variava; les hires no sempre eren, doncs, de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75. A les hores nocturnes els passava a la inversa. Les dotze “hores” del dia s’anomenaven amb l’ordinal corresponent: hora prima, secunda, tertia, etc. El migdia estava entre la sexta i la septima; l’hora duodecima era al capvespre. La nit no es distribuïa en “hores” sinó en quatre períodes, de durada lògicament variable, anomenats vigilia. La mesura del temps era doncs bastant atzarosa, es regien simplement pel sol. Durant molt temps un herald dels cònsols anunciava el migdia i, per tant, la fi de les activitats al fòrum. El primer rellotge de sol (horologium o “comptador d’hores”) el van portar de la Sicília grega com a botí de guerra en el segle III aC; en el segle II es va introduir el rellotge d’aigua, clepsydra, (imprescindible per saber l’hora exacta a la nit), que s’havia inventat feia temps a Alexandria. Els romans van acabar sent grans afeccionats als rellotges: en tenien amb música i fins i tot de butxaca. Però com és comprensible, van continuar mirant el sol, i l’ombra, ja que com deia Sèneca: “No puc dir-te l’hora exacta; és més fàcil l’acord entre els filòsofs que entre els rellotges”.

Agora Grega

L'agora de les ciutats gregues

L'agora era el lloc on esl grecs solien reunir-se a tot hora , especialment a migdia per parlar dsels assumptes de la ciutat i per fer les compres quotidianes. Aquesta activitat era tn important que l'expressió que en grec clàssic designava el migdia vol dir exactament "l'hora de la plaça plena"

Anar a l'agora

Cada un de vosaltres te el costum d'anar sovint l'un a cal perfumista, l'altre a cal barber, l'altre a cal sabater, l'altre on el porta l'atzar; la majoria sol anar a les cases dels qui estan establerts a prop de l'àgora i molt pocs a casa dels qui n'estan més apartats"

Lisias, 24, 20 ,

L'agora de la ciutat grega d'Emporion

L'àgora:
"Els grecs construeixen les places públiques quadrades, amb porxos espaiosos i duplicats: les adornen amb moltes columnes i amb arquitraous de pedra o de marbre i hi fan galeries porticades al pis superior."

Vitruvi 1, 1,

A l'àgora d'Emporion hi havia una gran zona porticada i no hi devien faltar estàtues de divinitats i de magistrats. L'àgora era el lloc on els emporitans es relacionaven amb els seus veïns i amb els forasters que solien desembarcar en el seu port acollidor. Ho devien fer d'una manera semblant LA que ens descriu Lísias pel que fa al'agora d'Atenes

De segur que també les emporitanes hi devien fer el mateix que els homes, ja que el costum atenés que les dones de les classes benestants romanguessinn recloses a casa no es devia complir a Emporion per la seva condició de ciutat mercat. De bonmatí les noies devien sortir de casa a buscar aigua a la cisterna o al pou públics que hi havia prop del'àgora, a comprar el que calia per a fer els apats de cada dia ( i no com a Atenes on els homes eren els que feien aquesta tasca) i a fer petar la xerrada amb les amigues a la font o a qualsevol lloc molt concorregut.

En un costat de la'àgora hi havia el mercat o stoa, uns porxos formats per dues filerades de dotze columnes cadascuna i per nou àmbits rectangulars on s'estatjaven entitats comercials importants. L'àgora i l'stoa d'Emporion no erne gaire lluny del port.

Estructura de la ciutat grega

Vitruvi va recollir, en la seva obra, un seguit de principis que havien estat respectats cada vegada que s'havia de dissnyar l'assentament d'una nova ciutat. Els grecs quan fundaren Emporion i el romans quan construiren moltes ciutats de la península ibèrica, van seguir el model del lloc d'on procedien. Aquestes experiències les va sintetitzar Vitruvi en el seu tractat De Architectura

El traçat dels carrers

Normes per a construir una ciutat

"La construcció de les muralles es regirà pels principis següents: en primer lloc s'escollirà un indret ben sa . Cal que aquest lloc sigui elevat i que estigui protegit de les boires i de les glaçades, i no orientat cap als vents càlids ni cap els vens del nord, sinó cap a les zones templades: finalment cal evitar la proximitat de les zones pantanoses...

Un cop fetes les muralles, cal fer dins el recinte la distribució dels solars i de les places i marcar la direcció dels carrers segons els punts cardinals. Serà una bona disposició si els vents no coincideixen amb la direcció dels carrers. Car, si els vents són freds, molesten; si són càlids, desequilibren; si són humids, perjudiquen la salut"

Vitruvi 1,4; 6,1,

El model hipodàmic de la ciutat d'Emporion:

La disposició urbanística de la neàpolis d'Emporion, la única ciutat grega de la península ibèrica que ha estat excavada, segueix l'anomenat disseny hipodàmic, segons el qual cal que els carrers siguin paral·lels de nord a sud i que es creuin perpendicularment amb els que van d'est a oest, formant una quadrícula geomètrica com la d'un tauler d'un joc d'escacs.

Hipodam de Milet

"Hipòdam, fill d'Eurifront, ciutatdà de Milet, que va inventar el traçat gepomètric de les ciutats, va projectar el Pireu"

L'adjectiu hipodámic deriva del nom de l'arquitecte grec Hipòdam de Milet, que al 443 aC. a petició de Pèricles, va dissenyar la colònia de Túrios situada al sud d'Itàlia i va projectar la urbanització del Pireu, port d'Atenes. Sense dubte havia après aquest sistema dels seus compatriotes milesis, que ja feia temps que el feien servir. A l'Atenes de Pèricles, aquestes idees urbanistiques devien significar un canvi revolucionari, ja que fins llavors el traçat dels carrers depenia gairebé exclussivament de l'atzar.

Clos emmurallat

Les muralles que envoltaven les ciutats antigues foren bastidesd en moments dificils, en que el problema més urgent era defensar-se dels enemics exteriors i evitar la desaparició del nucli urbà
La muralla romana de Barcino que en la seva major part ha arribat als nostres dies, ens ofereix un bell exemple de la voluntad de supervivència d'una ciutat.
Bàrcino era una colònia romana que des de la seva fundació a darreries dels segle I aC. fins a l'any 250 o 260 dC. no havia tingut problemes greus, com tampoc no en tingué tot le mon romà durant aquest període de temps. Per tant la muralla fundacional ede Bàrcino no era gaire elevada fins que fou considerablement ampliada en produir-se una situació de gran inestabilitat.
L'imperi romà, que gariebé durant tres segles s'havia mantingut fermament sòlid, va coneixer una crisi que feu trontollar els seus fonament . La crisi de govern, provocada pel fet que els sectors militars nomenessin els emperadors d'una manera semblant als cops d'estat, fou afavorida per una devallada econòmica molt forta. Aquesta situació d'afebliment de les estructures de l'imperi i romà fou aprofitada per pobles germànics fancs i alemans, els quals trencaren el limes o frontera fortificada del Rin, i desturiren al seu pas nuclis urbans i vil·les romnanes, o cases de pages, d'altra banda es produïren revoltes socials no gaire ben conegudes, ja que les font escrites que ens han arribat no ens en parlen
Tampoc no ha s' ha conservat cap document que testimonii la gran ampliació de la muralla de Bàrcino a finals del segle III o principis del IV, Tanmarteix com que la situació no devia ser gaire diferent de la de qualsevol ciutat antiga, un fragment d ela historia del grec Tucidides que fa referència a la erecció de la muralla d'Atenes del segle V aC. ens pot sevir perfectament per a ambientar-nos en les circumstàncies que es devien donar en les obres d'aixecament de la segona muralla de Bàrcino malgrat les lògiques diferències de temps i lloc.
Construcció de la muralla d'Atenes:
"D'aquesta manera els atenesos emmurallaren la ciutat en no gaire temps, L'estructura mostra encara avui que fou feta de pressa. Els fonaments estan fets amb pedres de tota mena i en certs llocs, amb pedres gens treballades, sinó tal com les portaven. També hi foren emprades moltes columnes procedents de monuments funeraris i marbres esculpits... i es que ho remenaven tot sense miraments per tal d'anar de pressa...
Per consell de Temístocles construiren el gruix de la muralla que encara es veu... Dos carros en direccions oposades hi traginaven les pedres, i a la part interior de la murallal no hi havia ni grava ni morter sinó grans carreus tallats en forma rectangular oi units per fora els uns amb els altres mijançant grapes de ferro i de plom. L'alçada arribà mes o menys a la meitat de la que Temistocles projectà. La seva intenció era que la alçaria i el gruix fessin dessistir els enemics d'atacar-la, i pensava que per la defensa n'hi havia prou amb un nombre reduït d'homes no gaire ben preparats i que els altres podrien prestar servei a la marina.
Així doncs els atenensos construïren les muralles i tot seguit començaren d'altres fortificacions després de laretirada dels medes.

Tucidides 1, 93

Fundació de la ciutat

Ceremonial de la fundació d'una ciutat romana
La construcció d'una ciutat de nova planta anava precedida d'un seguit de cerimònies rituals. Un augur consultava els presagis tot examinant les entranyes d'un animal sacrificat per veure-hi la voluntat dels déus. Si els signes eren favorables l'augur delimitava en el terreny el lloc precis que ocuparia la nova ciutat. El perímetre del nucli urbà era marcat pel solc d'una arada. Aquesta cerimonia constituïa la inauguratio.

Fundació de Roma
Ròmul, després d'haver enterrat Rem... fundà la ciutat. Havia fet venir d'Etrúria homes que segons unes ordenacions i fórmules sagrades dirigien i ensenyaven cada detall, com en la celebració d'un misteri. Fou excavat un fossat al voltant... Després traçaren l'entorn, com un cercle al voltant d'un centre, el recinte de la ciutat. El fundador posà la rella de bronze a una arada, hi engana un bou i una vaca i traça ell mateix sobre la línia marcada, un solc profund. Els qui el segueixen s'encarreguen de tirar dins del cercle els terrossos que l'arada aixeca, i de mirar de no deixar-ne cap girat enfora. Amb aquesta línia marquen el perímetre de la muralla... Allí on pensen obrir una porta aixequen l'arada la fan passar pel damunt i interrompen el solc. Per això els romans consideren sagrada tota la muralla, llevat de les portes, perquè si consideressin sagrades les portes, no fora possible, sense escrúpols religiosos, ni fer-hi entrar ni sortir les coses que són necessàries i impures.

PLUTARC Vida de Ròmul 11, 1-5

Traçat de les ciutats romanes

l traçat de els ciutats romanes
Les directrius urbanistiques anteriors constitueixen el punt de referència dels arquitectes hel·lenístics i romans a l'hora de projectar el disseny d'una nova ciutat A mes a mes a les ciutats romanes es nota la influència de la disposició dels campaments, o castra, en els quals un ambit quadrat o rectangular era dividit al centre per un gran carrer de nord a sud, anomenat cardo maximus, i per un altre carrer d'est a oest., denominat decumanus maximus. a un costat i a l'altre en ambdues diereccions, hi havia els carrers secundaris que dividien la ciutat en illes de cases, o insulae de tal manera que es formava la estructura en quadricula.
Despres d'haver triat el lloc d'assentament d'una ciutat, delimitaven les diverses zones i la seva funció, generalment d'acord amb la divisió hipodàmica que cita Aristòtil una zona sagrada dedicada als temples, una altra pública, on hi havia el mercat, les termes, la plaça, el teatre, els gimnasis, etc. i una altra privada o residencial per a construir-hi habitatges particulars.

Edificis del forum

Els temples
Els romans sempre edificaven els seus temples com a centre dels seus santuaris o en llocs centrals del fòrum, L'estructura dels temples romans té el seu origen en els temples grecs i etruscs.
Els temples romans tenien dues parts:
- El vestíbul, que estava voltat de columnes a les quals els romans van afegir una segona fila
- La cel•la, que era realment el lloc de culte, era un lloc tancat i voltat d'un mur i aquest quedava adosat a la paret. Més endavant van afegir a la part del darrere del temple un peristil.
La cel•la és més reduïda que en els temples grecs i el seu entorn s'afegeixen fileres de columnes, una adossada al mur i un altre exterior.

La Cúria
És un edifici quadrat a exemple de les sales dels palaus, allà es reuneix el senat de cada localitat.
Les Botigues (tabernae)
Sota els porxos del foro es situaven les botigues i a vegades fins i tot un mercat.
La Basílica
Edifici de caràcter polític inicialment la seva funció era judicial però després va derivar en sala de reunions de tot tipus servirà de model a les sales dels grans palaus imperials.
El plànol de la basílica, molt senzill, servirà també per estances privades i per la basílica cristiana. L'èxit d'aquesta estructura es deu a l'adaptació de l'edifici a les noves funcions.
La basílica és un local tancat, estructurat entorn d'una columnata que o bé l'envolta o bé es distribueix en fileres paral•leles (dues o més). És reserva un lloc privilegiat pel magistrat o el tribunal i aquest lloc pot destacar-se col•locant-lo sota d'un absis, al costat oposat de l'entrada. Aquest lloc de privilegi pot enriquir-se multiplicant el nombre de naus o bé d'absis.
En l'arquitectura de la basílica destacarà sobretot el sostre generalment de doble vessant on la nau central té més alçada per posar-hi finestres, poques vegades són de volta.

El forum de les ciutats romanes

El forum de les ciutats romanes
El forum era una gran plaça rectangular oberta i rodejada per un portic amb columnes, on hi havia les esdificis públics mes importants de la ciutat, com la curia, una gran sala rectangular on se celebraven les reunions del senat loc, ila basílica edificviq ue solia tenir tres naus separades per columne, en el qual tenien lloc els processos públics els negocis i les transaccions comercials.
Ubicacio dela basílica
" Cal que les basíliques siguin edificades tocant a les places públiques, en els indrets més assolellats, perquè al'hivern s'hi puguin reunir els homes de negoci sense patir les inclemències del temps."

Vitruvi 5,1, 4,

També al forum hi soli ahaver un temple dedicat ala triada capitolina, formada per Jupiter, Juno, i Minerva i de vegades, un altre dedicat al culte imperial. Davant del temple hi havia una ara per als sacrificis.

Sota les porxos del forum hi havia botigues, o tabernae, i fins i tot de vegades, un mercat on hi havia les diverses tabernae. Tanmateix a mesura que els edificis públics ocupaven el fòrum les tabernae foren desplaçades d'aquest lloc, però sempre foren situades als carrers més propers al foòrum.

En el fòrum, tal com passava a l'àgora d'una ciutat grega hom hi col·locava escultures damunt de pedestals, les quals representaven les divinitats, els emperadors i les persones il·lustres de la ciutat. Aquestes estàtues solien ser posades sota les porxos, a la cúria o a la basílica.

Totes les ciutats romanes tenien un fòrum però algunes ciutats importants en tenien dos. Aquest es el cas de Tàrraco, on hi havia un fòrum provincial a la zona alta de la ciutat i un altre municipal, situat molt a prop del port.

El fòrum com a lloc d'esbargiment

Tal com acabem de veure l fòrum era un centre polític (curia) juridic (basilica) i religios (temple) i comercial (tabernae): però a més a més era tsmbé un lloc de diversió i esbargiment.

El forum
Els grecs construeixen les agores quadrades...En canvi ales ciutats d'Itàlia no s'ha d'emprar aquest mateix procediment perquè els nostres avantpassats ens han transmés el costum de celebrar els jocs de gladiadors al fòrum. Així doncs, la forma d'aquestes places serà oblonga, i la disposició serà adient a les exigencies dels espectacles.

Vitruvi, 5,1, 1-2

Efectivament al fòrum hi celebraven els jocs públics i tota mena d'activitats, lúdiques o jn, que tenien alguna cosa a veure amb la comunitat; els sacrificis sals déus les processons amb les imatges dels déus, els banquets públics, les artegnes que els oradors feien al poble des de la trinbuna, o pòdium, les execucions dels condemnats, etc. El fòrum era, en definitiva, l'escenari de la vida pública de la ciutat on es desenvolupava una intensa activitat des de primeres hores del matí fins al capvespre.

El Temple

Els romans primitius veneraven divinitats incorpòries que eren acció o voluntat pures, els numens. Com que no tenien aparença física no eren representades mitjançant imatges. Les pregaries per a demanar que els numens fossin propicis als humans les feien en recintes sagrats, que no calia pas que fossin temples sino llocs consegrats als deus.
Però a mesura que la religió romana va rebre influències de la civilització etrusca i de la civilització grega, els primitius numens van prendre forma humana, i es van identificar amb els deus de l’Olimp. Arran d’aquesta fusió esl deus romans, com els grecs, necessiten una casa, i els temples són construïts com a estatges per als déus. De la mateixa manera el temple romà es una síntesi del temples etrusc i del temple grec.
El temple etrusc era edificat sobre una base elevada,o podium, amb una escalaa d'acces frontal que conduïa a un vestíbul, generalment amb columnes, des del qual s'entrava a la cel-la, que ocupava tota la amplada i tota la llargària del pòdium llevat de la ocupoada pel vestibul. Les parets del temple etrusc estaven fetes de maons, però la resta era de fusta o de ceràmica.
Els romans van adoptar delñs grecs el podium i l'escala d'accés frontal. Per aixó, la part important i acurada del temple romà es la façana, i l'entrada del recinte on rel temple està situat queda de tal manera que l'espectador, en entrar-hi, veu el temple de cara. El temple romà doncs es troba a al mig del santuari, i de vegades, té la paret posterior inclosa el mur del recinte, amb la qual cosa l'edifici perd l'independència que era una dels característiques del temple grec.
Per influència grega, els romans van afegir una segona fila de columnes al vestibul del temple etrusc, i així el temple romà aconsguia de tenir més profunditat.
En altres casos van aixecar una fila de columnes al voltant de tot el temple. Com que la cel•la ocupava tota l'amplada del podium, simulaven les columnes laterals amb pilastres semicirculars adosades als mur dels ciostats i de la part posterior de la cel•la tal com es veu en el temple de la fortuna viril de Roma.
Finalment un altre tipus de temple, tot i que conserva el podium i les calafrontal, presernta el peristil dels temples grecs.
D'aquesta manera la cel•la més reduïda, queda totalment envoltada per una o dues files de columnes exemptes.
Els romans van emprar la pedra en la construcció de temples, però també van fer servir el maó, que generalment era recvestit amb plaques o pols de marbre. L'us del maó va fer possible l'aparició d'elements arquitectònics corbats, que estan absents de l'arquitectura grega, dissenyada a base de línies rectes.
Classificació dels temples
Els temples, ja des de l'antiguitat, foren classificats en diversos tipus, segons el nombre de les columnes i la seva col•locació.
Classes de temples:
Les disposicions dels temples a partir de les quals es determina el tipus de les seves estructures són aquestes. En primer lloc, el inantis pròstil, amfipròstil, els caris i els lélegs, van poats als déus immortals, van comn

ORDRES ARQUITECTÒNICS:

El temple in antis: és aquell que a la façana, té les antes de les parets que tanquen la cel•la, i al mig de les antes hi ha dues columnes. El temple pròstil és igual que el temple in antis, però té columnes angulars, al davant de les antes, i arquitraus a la part superior. El temple amfipròstil, presenta els mateixos elements que el pròstil, però a més a més, té a la part posteior columnes i frontó igual que al davant.
Vitrubi 3, 2, 1
El temple perípter: es el que té una fila de columnes tot al voltant del cos de l'edifici, de manera que hi ha un pasadís entre la paret de la cel•la i la columnata.
El temple dípter: té una doble fila de columnes al voltant de la cel•la.
El temple pseudodípter: és construit de forma que a més de tenir una filera de columnes tot al voltant del cos central de l'edifici, en la part anterior i posterior n' hi ha una altra. Així semla dípter per la banda de les façanes, però en els laterals només presenta una filera de columnes. El tipus de temple que aconsegueix la simetria total, tan apreciada pels grecs, és el tolos, de planta circular que generalment té una filera de columnes al voltant de la cel•la.
Les columnes dels temples podien ser totes d'una peça o monolítiques o fetes amb tambors que s'unien amb grapes de ferro la part anterior. Després es tapaven les juntures amb estuc perquè no s'hi veiés cap escletxa.

Les Termes

Les termes ocupen un lloc destacat durant l'imperoi, perque donen la comoditast que les cases no tene en quan a la higiene i a més jugennun paper social com a lloc de reunio.
La seva planta pot variar segons les dimensions però sempra poresenta una organització identica.
La sala freda (frigidarium) la mes ampla que constitueix el centre en torn al qual es distribueixen els vestidors, la sala tebia (tepidarium i la calenta (caldarium ) es completen amb uns espais decoberts pel passeig i els exercicis físics (palestra)
Es fa servir material lleuger,( rajola) i volta d'arestes que permet construir i cobrir edificis de gran amplada, en aqwuetes construccions s'aplica un dedcorat alternant de linies rectes i curves (hermiciles i fragments ortogonals)
La decoració es luxosa amb mosaics i placasde marbre a terra i a les parets.

El circ

Les curses en els circs romans:
Les curses de carros, que es celebraven en els circs, constituïen l’espectacle que encenia més passions i partidismes més radicals entre els romans. La planta d’un circ romà, bastant semblant a la d’un hipòdrom grec, és un rectangle allargat, els costats més petits del qual, formen un arc de circumferència. La pista estava dividida per un terraplè allargat situat al bell mig i denominat espina. A cada extrem de l’espina hi havia una meta. Damunt de l’espina hi solia haver obeliscs, molts dels quals procedien d’Egipte, estàtues de divinitats, entre les quals no faltava la de la dea Cibeles, brolladors, iset ous grossos de fusta que servien per a assenyalar les set voltes que calia fer en cada carrera. També set dofins escolpits podien fer una funció semblant.
Al davant d’una de les metes hi havia les cotxeres, anomenades carceres, on els cavalls i els carros amb els aurigues esperavene el moment per a posar-se damunt la línia blanca de partida. Tots els espectadors, asseguts a les grades o càvea, esperaven ansiosos el moment.
Pa i jocs de circ
“Aquest poble només desitja dues coses: pa i jocs de circ”
Juvenal, 10, 80-81

La Basilica

Entre els edificis de caràcter polític trobarem la basílica, la priemr assde les quals es va aixecar a Roma a principios del segle II a C., (basilica Porcia) La seva funció originaria aera d'ordre judicial, pero posteriorment va anr adquirint un caràcter menys exclussiu, fins convertirse en local per tota classe de reunions. La època imperial la convetrteix en un element essencial dels dispositius urbanistics i servirà de model per les sales d'audiència dels palaus imperials El plà de la basilica es fará servir també per les habitacions privades i sembla que també pel desenvolupament de les basíliques cristianes.
L'exit d'una estructura te a veure sobre tot en la seva perfecta adpatació a la funció de l'edifici: un lloc tancat organitzat interiorment per una columnata que l'envolta o que es distribueix en fileres paral·leles als laterals. Es reserva un lloc especialper l'estrat del magistrat., el tribunal se situa enfront de la porta a l'extrem d'un dels eixos del edifici. Es desenvolupa la costum de destacar aquest emplaçament situant-lo en un absis. Al mateix temps l'arquitectura deles basíliques dona solucio al l problema de la coberta, construint en lloc de volta, sostres de doble vessant i amb la nau del mig mes alta per poder posar les finestres,.
Les variacions d'aquest pla de base permeten l'enriquiment per exemple multiplicant el nombre de naus i d'absis

L'amfiteatre

L’amfiteatre és una construcció oval que recorda la unió de dos teatres pel diametre de l’orquestra, on s’oferien tres tipus d’espectacle: els combats de gladiadors, lluites de feres i combats navals.
Consta de les parts següents:

1. El soterrani: El constitueixen les construccions que es troben sota l’arena i que serveixen per a guardar els decorats, les gàbies de les feres, ertc. Està cobert per un empostissat de fusta de manera que queda amagat a la vista del públic.
2. l’arena: És l’espai on feien els espectacles. Al seu voltant hi ha una reixa metal•lica per a protegir al públic de l’escomesa de les feres.
3. La càvea: És la graderia, construïda generalment mitjançant un sistema de galeries amb volta que comunicaven amb uns passadissos interiors que utilitzaven com a aixopluc o passeig.

Comença a uns 4 m. de l’arena sobre la plataforma, o pòdium. Està dividida generalment en tres sectors, separats entre si per passadissos i per un petit mur. A cada un dels sectors s’hi accedeix a través d’unes escales que desemboquen a l’interior de l’amfiteatre per unes portes amples, o vomitoria.

A l’amfiteatre Flavi, que tenia unes dimensions de 188x156 m., existien set grades sobre el mateix pòdium destinades a allotjar els personatges importants. L’emperador s’asseia en una llotja que coincidia amb un extrem de l’eix petit de l’arena. Cada espectador tenia una espècie d’entrada de pedra on figurava el número de la porta d’accés, el sector i el graó en concret.
En cas de necessitat es podia estendre un gran tendal per evitar el sol.

El Colosseu tenia una capacitat d’uns 45.000 espectadors, el de Mèrida (126 x 102 m.) de 15.000 i el d’Itàlica (160 x 137 m.) de 25.000

Legislació sobre la utilització de l'aigua

Els antics copnsideraven l'aigua com unbé públic molt valuós. Per aixó, la seva utilització comunitària era el primer objectiu.

Aigua excedent

"Que cap persona privada no s'endugui altra aigua que la que cau del dipòsit a terra... es a dir , laa que sobreix del dipòsit, la aue nosaltres denominem excedent".

Fronti - Els aqueductes de Roma 94, 3

Sancions

" Que ningú no embruti l'aigua amb males intencions allí on brolla per al públic. Si algúu l'embruta, que sde li imposi una multa de deu mil sestercis"

Fronti - Els aqueductes de Roma 97, 5

Quan es concediren permisos perquè els privats poguessin connectar amb la xarxa pública, l'emperador en fou el concessionari

Concessions d'aigüa

" Pel que fa al dret de conduir l'aigua a les cases privades, cal tenir en compte que niongú no ho faci sense el permís del Cesar, es a dir, que ningú no es faci posar aigua pública sense hberne obtingut permis ni que en prengui mes d ela que lio ha estat concedida".

Fronti - Els aqueductes de Roma 103, 2

La salubritat de la ciutat

"Cal que dels diposits sobreixi una mica d'aigua, perquè aixó no solament suposa la salubritat de la nostra ciutat sinó fins i tot , ajuda a netejar les clavegueres"

Fronti - Els aqueductes de Roma 111, 2

Xarxa de Clavegueres

El sistema de sanejament de les ciutats fou resolt d’una manera senzilla però eficaç: mitjançant canalitzacions tapades amb lloses planes , que de vegades formaven part del paviment dels carrers i amb canals coberts, generalment, amb una volta de mig punt. Ambdós sistemes formaven una àmplia xarxa de clavegueres que anava per la major part de la ciutat seguint el traçat hipodàmic per tal de conduir le aigües residuals cap als camps ocap als rius més propers. Un sistema d’embornals, o forats de desguàs, practicats a cada costat de les calçades recollia les aigües de les pluges i d’altra procedència fins al clavegueram. Els edificis públics i els habitatges hi feien evacuar les aigües residuals mitjançant canonades fetes de ceràmica.

El sistema de clavegueres a Emèrita Augusta:

Les excavacions fetes a la ciutat de Mèrida han permès de reconstruir un plànol bastant complet de clavegueram d’Emèrita Augusta. En el gràfic següent podeu veure com aquesta xarxa estava integrada per catorze clavegueres que van de nord a sud i d’est a oest formant una quadrícula que coincideix amb el traçat hipodàmic dels carrers de la ciutat.
També queden restes de clavegueram a altres ciutats d’Hispània, com les de Toledo, les d’Itàlica, les de Còrdova, les de Saragossa, les de Tarraco, etc.

Les torres d'aigua

L'aqueducte arribava a una torre d'aigua situada a la part alta de la ciutat, a traves de la qual en feien la districució a tota l'Urbs

Com era una torre d'aigua

" Quan l'aqueducte arribi ales muralles, es construeix una torre, i al costat de la torre, un receptacle triple per a rebre-hi l'aigua. A la torre es col·loquen tres canonades que distribueixen de manera uniforme l'aigua en els tres receptacles comunicats de manera que quan els dos dels extrems estan plens, l'aigua cau en el del mig. Així en el del mig, es connecten les conduccions que van a les basses i a les fonts, del segon surten les que van als banys públics...; les que van a les cases privades surten del tercer, per tal d'evitar que en manqui per els usos públics ; ... la raó per la que he fet aquesta divisió rau en el fet que aquells que privadament condueixen l'aigua a casa seva, contribueixin amb un impost, al manteniment de l'aqueducte, a través dels recaptadors d'impostos.

Vitruvi 8, 6, 1-2

La puresa de l'aigua era assegurada mitjançant la instal·lació de filtres en forma de reixa al'arribada de l'aqueducte, despres encara hi havia n diposit de decantació per a facilitar la deposicio de potencials d'impureses.

Un sistemea de comportes i d'aixetes permetia d'interrompre el cabal d'aigua, sempre que calia, i així podien buidar les cisternes i el llot que s'hi acumulava.

Per transportar l'aigua des dels diposits o des de les torres d'aigua a les diferents destinacions, utilitzaven canonades de diferent diàmetre i de diferent material. Les canonades més comunes eren fetes de plom, perquè aquest material és molt maleable i s'adapta a qualsevol forma però, com que eren molt cares, de vegades eren substituïdes per altres de terrissa.

Fonts Públiques

L'existència de nombroses fonts a les ciutats que han estat estudiades posen de relleu la importància que els antics conferien al submiunistrament públic d'aigua. Les fonts constaven de dues parts ben diferenciades

La sortida d'aigua. La feien mitjançant una canonada de plom que sortia d'una pedra que la protegia. Aquesta pedra estava sovint decorada amb algun motiu (una boca, un animal etc) com les actuals

2 La cisterna o diposit, Servia per a recollir l'aigua que hi queia. Aquest diposit solia estar recobert amb lloses o amb teules. El conjunt interior era arrebossat amb una barreja molt fina formada per sorra i teules triturades per tal d'asegurar-ne la impermeabilitat.

Per tal d'evitar les filtracions del fons, feien el recobriment en la forma d'un petit talus que coincidia amb els àngles caracteristica peculiar dels fons i de les cisternes

Aqüeductes

Un aqüeducte es la conduccio d'aigua que va des de les fonts on brolla fins a la ciutat.

L'aqüeducte sovint partia d'una cisterna que recollia directament l'aigua de la font i que servia per a fer-ne una primera deposició d'impureses.

En els llocs, on el cabal variava segons l'estació de l'any, es construïa un veritable embassament de retenció que permetia conservar un volum d'aigua acceptable en èpoques de sequera. A Hispània n'es un bon exemple el que trobem a6 Km de Merida anomenat pantà de Prosèrpina.

Els grecs tanmateix, feien arribar l'aigua sota terra t, a traves de tunes molt llargs excavats a la roca, els quals desembocaven en un diposit comú des d'on era distribuïda a la ciutat. Els romans foren els primers que adoptaren les arcades com a suport de la conducció, donant-los el seu aspecte més característic. Per tal de mantenir un pendent regular de la canalització per on corria l'aigua i superar amb exit els obstacles deñ terreny, els enginyers idearen la construcció d'arcs, de murs de sosteniment i de canalitzacions excavades a la roca. L'aigua no podia quedar embassada ni correr amb massa força, fet que demanava una lleugera inclinació progressiva fins arribar a la ciutat.

El canal per on circulava l'aigua consistia en una galeria excavada a la roca o enlairada per arcs, el fons de la qual estava arrebossat amb morter que l'impermeabilitzava. Una volta de mig punt o bés unes lloses planes cobrien questa galeria que, intermitentment tenia uns forat s que permetien assegurar-ne el manteniment.

Els romans foren motl reticents a emprar el sifó com a solució tècnica, ja que era molt costos i no oferia uns resultats gaire satisfactoris, i preferiren que l'aqüeducte fes volta. El principi del pendent suau i progressiu era molt mes senzill i segur.

Solucions tècniques per a travessar les valls

"Si des del començament de l'aqueducte fins ales muralles hi ha un desnivell i les muntanyes no són gaire altes de manera que puguin interrompre el flux , sinó que hi ha valls cal fer una construcció fins a l'anivellament... però si la marrada no es molt llarga, cal fer una circumvalació. Si les valls son molt extenses, cal qe la conducció sigui portada fins el fons de la vall. Quan gairebé ariribi al fons, cal recolzar-la en un mur de sosteniment no gaire alt... aixó tindrà forma concava. Tot seguit, quan l'aigua arriba a l'altra banda de la vall, després d'un llarg espai recorregut en el fons, a poc a poc es va acumulant i es impulsada fins a l'alçada del cim del turò.

Com s'ho feien els romans per portar aigua a les ciutats ?

El proveïment d'aigua a les ciutats fou un problema de solució prioritaria per als pobles del'antiguitat. Les solucuions que trobaren els grecs foren semblants: pous, cisternes, i fonts. Els romans, per altra banda, aportaren una innovació en els transport de l'aigua: els aqueductes a base d'arcades

Els tres primers sistemes pressuposen la presencia de l'aigua a la ciutat o molt a prop i la seva extracció per mitjans manuals o mecanics. L'aqueducte . en canvi implica una innovació. L'aigua cal anar-la a busdcar lluny de la ciutat, alli on hi hagi una font permanent que pugui assegurar un cabal durant tot l'any

La seva construccio demana el coneixement i la aplicació d'unes tècniques d'enginyeria que permetin que el transport de l'aigua sigui continu i puguin resoldre els impediments geogràfics.

Com aconseguien l'aigua

"Però si no hi hagues fonts en les quals es puguin empalmar les conduccions d'aigua, cal excavar pous... Pero si els terrenys fossin massa durs o le svens d'aigua es trobessin a massa profunditat, lavors ...cal recollir l'abundor d'aigua procedent dels terrats i dels llocs més elevats.

Vitruvi 8, 6

Tal com ens explica el text, no totes les ciutats romanes posseien aqüeductes. En molts conjunts urbans trobem un gran nombre de ciksternes per a recoillir l'aigua de la pluja i pous, com es el cas d'Empuries. A les vil·les rustiques, on no ppdoien empalmar les conduccions d'aigua amb la xarxa general, utilitzaven també el sistema de cisternes per a cobrir les sevs necessitats.

La vil·la del camp

La casa de camp dels romans era una granja situada en una finca de producció o fundus, i alhora, un habitatge familiar i una casa per descansar dels trafecs de la ciutat.
Com a granja dedicada als treballs de camp havia de tenir un seguit de construccions adequades a les sevs funcions. Tot el conjunt formava la vil·la rústica.
Com a residencia del senyor, podia arribar a tenir grans edificis amb el terra obert de mosaics i les parets decorades, i luxosos jardins. Aquesta part s’anomenava vil•la urbana.
La vil•la rústica i la urbana de vegades eren edificis separats però, de vegades eren cossos diferents d’una mateixa construcció. Fins i tot la vil·la urbana podia no ser-hi. En aquest, el senyor acostumava a reservar per al seu ús personal algunes habitacions de la vil·la rústica

El lloc ideal per a construir una vil·la era on hi havia bon clima, terra fertil i una via a prop per tal de tenir fàcil acces a la finca. Si era possible, la vil·la era situada al peu d'una muntanya, orientada cap al sud i prop d'un riu o una font. Quan es trobaven a prop dela mar, la situació de les vil·les era determinada per la proximitat del port ide vegades per una bona vista

La vil•la rústica

En una vil•la eren habituals els conreus de cereals, vinya, oliveres, arbres fruiters i hortalises. La transformació i la conservació d’aquests productes provocava l’aparició d’una indústria més o menys considerable.

Classificació de les eines per conrear el camp

" Ara parlaré de les coses amb les quals s'han de conrear els camps. Alguns les divideixen en dues classes: els homes i les eines auxiliars dels homes, sense les quals no els poden conrear, d'altrres les divideixen en tres tipus : una eina parlant, una altra semiparlant i una altra que es muda, la parlant esta formada pels esclaus, la semiparlant inclou els bous i formen part de la muda, per exemple, els carros."

Varro Del Camp 1, 17, 1

En una vil·la per els treballadors hi hasia habitacles o cellae familiares. cambres per als malalts i un ergastulum o garjola per als qui eren castigats.
No hi mancaven corrals per a l’aviram: colomars, galliners, estanys per als ànecs. i les oques. Alguns d'aquests recintes eren grandiosos. car sevien a l'hora de plaer i de profit per al senyor de la finca. Fins i tot s'arribà a construir menjadoirs dins d'un recinte dedicat a les aus.

Un triclini poc usual

" sota la mateixa teulada de l'aviari hi havia un triclini on es podia sopar delicadament, mentre es veien ocells cuits posats dins del plat, i d'altres que presoners, voleiaven en torn de els finestres, cosa prou inutil,m perwuer les aus volant a la part de dins de les finestres no delectant tant la visdta, com ofen el nas la pudor estranya que se seent".

Varro Del camp 3, 4, 3

També hi havia peixeres d’aigua dolça i d’aigua salada, corrals i tanques per animals de pèl, conills i llebres i lirons la carn dels quals constituïa una menja apreciada pels romans.

D’altres construccions necessaries per a les tasques agrícoles eren els estables per als cavalls i per als bous, els coberts on es guardaven els carros i les eines, el forn, el molí, la premsa, els magatzems per a conservar-hi els productes, generalment en àmfores o en grans recipients, els dolia, enterrats fins al coll en el sòl de les cambres.

Pel que fa a les eines que empraven els romans per a les tasques agrícoles eren gairebé iguals que les utilitzades en els nostres camps abans de la mecanització rural: l’aixada, el podall, la falç. son eines la forma de les quals no ha canviat des de l'epoca romana. Fins i tot en algun indreut encara llauren amb l'arada romana de rella, i en alguns pboles es fa servir la romana per a pesar els productes del camp.

Les vil·les d'abans

Certament es treu mes profit d'una finca s' hi ha edifici, sempre que s'hi consrtrueixi seguint l'esperit practic dels antics., i no per el luxe d'avui en dia En efecte, abans aixecaven en raó dela producció, i ara es fan noés per obtenir-ne plaers sense mesura. Així les vil·les prustiques d'abans eren mes valuoses que les urbanes, cosa que ara es mes aviat a la inversa. Antigament era lloada una vil·la, si tenia una bona cuina pagesa, estables grans, magatzems per al vi i per a l'oli, adequats a la miuda del camp... de la mateixa manera intentavren que la resta de la vil·la fos tal com el conreu ho demanava. En canvi, arta s'afanyen a tenmir una vil·la urbana com mes gran i mes elegant millor.

Varro Del Camp 1, 13, 6 i 7

La pintura

Les parets interiors de els cases - i de vegades les exteriors estaven revestides de pintures que variaven tant pel que fa a l'estil com pel que fa ala qualitat, depenent de l'època i dels recursos econòmics de l'amo.

La pintura , amb una tècnica semblant a la del “gouache”, s'aplicava a la paret que havia estat arrebossada previament i minuciosa amb tres capes de gruix decreixent a base d'una barreja de calç amb altres marterials.

Els colors s'aconseguien a partir de minerals i de substancies vegetals: el vermell amb oxid de ferro o sulfur de mercuri, el blau a base de coure, el groc a base doxid de ferro hidratat, el negre amb vegatls carbonitzats.

No ens queden gaires restes de pintura mural grega de l'època clàssica, però per les descripcions i per le slloances que en fan els escriptors grecs, com Pausanies, devien ser d'un aperfecció de formes i d'una delicadesa de colors extraordinàries, aspectes que ja resulten evidents en les pintures trobades a l'illa de Tera ala Magna Grecia

Tradicionalment s'han definit quatre estils de pintura romana, basant-se principalment en les descobertes de Pompeia.

Estil decoratiu o d’incrustacions

Es mes aviat un estil decoratiu quer npo pas pictoric, que intenta inmitar plaques de marbre mitjançant un joc de colors i relleus. Esta desprovist d'element figuratius.

Primer estil
"Els antics... imitaren primer les varietts i col·locació de plaques de marbre"

Vitruvi 7, 5, 1,

Estil arquitectònic

Consisteix en una decoració que imita elements arquitectònics (portes, columnes, jardins...) creant la il•lusio de la perspectiva a partir del joc d'ombres; hi predomina el vermell.

Segon estil
Despres varen començar a imitar fins i tot les figures d'edificis i le sprojeccions sobresortints de columnes i de sostres en forma de frontó; en els lloc oberts , com les exedres, a causa de l'amplada de les parets, pintaven estructures escèniques..., en canvi, ornamentaven els avingudes cobertes, per la llargada de les parets, amb gran varietat de paisatges..., hi pinten, doncs, ports, turons, costes, rius fonts.

Vitruvi 7, 5,2 .

Estil Ornamental

Desapareix la perspectiva enganyosa a favor de l'ornamentació L'espai pictoric està dividit per columnes molt primes, canalobres, garlandes... A l'interior hi ha petits motius de dibuix delicat (siluetes, paisatges, amorets etc.) El color de fons acostuma a ser el groc clar o el vermell poc intens.

Estil escenogràfic. Es una simbiosi entre el segon i el tercer estils. Torna als colors vius i a les perspectives arquitectoniques, combinantes amb els elements purament decoratius i de caracter miniaturista. La seva preincipal innovació consisteix en l'aparició de quadres amb temàtica mitològica o heroica

Quart estil
" Igualment en alguns llocs trobem la representació d'estatues i d'imatges dels deus o escenes de faules i també les guerres troianes o els viatgesd d'Ulisses per diversos països"

Vitruvi 7, 5, 2,

Els mosaics

El mot mosaic, que deriva de l’expressió opus musivum, està relacionat amb les Muses, i es que de fet hom anomenava opus musivum qwualsevol decoració feta en els llocs consagrats ales muses . Amb el pas del temps el mosaic esdevingue un tipus de paviment elegant que tant era emprat als edificis publics com als privats.

A Grecia, al segle IV aC., ja confeccionaven paviments amb palets de riu de diferents colors per fer dibuixo geometrics i figuratius Mes tard, cap a finals de la republica, els romans empraern aquesta tecnica.

Entre els romans van aparèixer diverses tècniques per a cobrir els paviments:

Opus signinum

Consisteix en un tipus de pavimen llis fet amb calç i pols de rajoles, de teules i d'amfores que ja no podien servir al qual s’encastaven pedretes o tessel·les repersentant motius geomètrics senzills i sense massa complicacions.

Opus sectile

Fet mitjançant plaques de marbre o altres pedres tallades en forma de rombes, quadrats, triangles ... Podien formar dibuixos geometrics variats i fins i tot figuratius en època tardana

Opus tessellatum

L'opus tessellatum o paviement fet amb tesselles col•locades una al costat de l’altra sobre una base de ciment. Les tessel•les eren petits cubs, com daus , més o menys grossos segons la qualitat del mosaic. El material de les tessel·les pot ser de marbre o de diferents pedres de colors o fins i tot de pasta vítria. Amb la combionacio de pedres de diferents colors s'aconsegfuien bells efectes romàtics, tant pel que fa als mosaicxs figuratius com pel que fa als mosaics amb motius geometrics

Opus vermiculatum

Una varietat de l’opus tessellatum és l’opus vermiculatum aquesta tècnica es caracteristica per la utilitzacio de tessel·les minuscules i perque son col·locades inmitant les pinzellades d'una pintura.

El mot vermiculatum es derivat rde verm, ja que fa referencia al detallisme de la disposicio curvilinia dels tessel·les com si fossin cuquets. Aquests mosaics generalment no ern fets i n situ , sino en tallers especialitzats en la reproduccio de pintures sobre plaques rectangulars o quadrades. Cada placa o emblema era enviada al lloc de desti per tal que fos encastada al bell mig d'un altre paviment mes senzill fet per artesans locals. La seva funció era purament decoraviva com si fos una catifa de luxe al centre d'una habitació.

Material de construcció

Materials

En el món antic, els materials bàsics per a la construcció foren la pedra, l’argila i la calç.
Els grecs fan servir paraments molt compactes de pedres rectangulars o poligonals en els edificis de caràcter públic.
L’aportació més important dels romans fou la utilització d’una manera sistemàtica de la calç com a element cohesionador de l’argamassa. L’obtenció de calç es feia en uns forns especials on es cremava la pedra calcària a 1000 ºC, obtenint calç viva, fet que desenvadenava la reacció seguent

CO3Ca-> foc -> CO2 + CaO

Si el CaO, o calviva, després s'hidrata s'obté una espècie de pasta que s'anomena calc amarada que constirueix la base per ala fabvricació de l'argamassa

CaO + H2O -> Ca (OH)2

L'argamassa

Tant bon punt s'ha obtingut la calç amarada s'hi barreja aigua i sorra o putzolana per tal d'evitar que la calç s'esberli, i per tant prei la seva qualitta com a material d'nió

Aquesta barreja constirueix el emorter o argamassa qu eels romans utilitzaven com a material d’unió de les filades de maons o pedres.

Un us molt més freqüent era barrejar-la amb materials diversos (pedres, teules triturades) per tal d'obtenir un conglomerat o opus caementicium, que constituia el cos dels murs.dels edificis. Aquesta barreja rebia el nom de pus caementicium,

Un cop constituit el mur amb la tecnica del'encofrar es revestia amb un parament que podia tenir diferents formes iu estar constituit de diferents materiasls segons l'epoca

Els aparells

L’aparell o opus és la disposició que tenen les peces d’una paret. Els romans n’utilitzaven de diferents tipus:

1 Opus ciclopeu o megalític, utilitzat ja per les civilitzacions anteriors, consisteix en l’amuntegament , més o menys ordenat, de gresos blocs de pedra mal tallats.
2 Opus poligonals fou utilitzat pels grecs i consta de blocs de pedra tallats en forma de polígons irregulars i encaixats els uns amb els atres.
3 Opus quadrantum estas constituit per blocs paral•lelipèdics disposats en filera.
4 Opus incertum, esta format per pedres col•locades de forma irreguar i sense encaixar, mig recobertes de morter.
5 Opud reticulatum cvonsiteix en fileres regulars de petites pedres de superfície quadrada, encaixades com si fossin rombes. Adopta una forma similar a la de una xarxa
6 Opus mixtum, consisteix en la combinacio de fileres de maons i de carreus.
7 Opus spicatum esta fet de rajoles o maons disposats en forma d’espiga .De fet aqwuedt tipus d'aparell e feia servir més enpaviments que no pas en parets.
8 Aparell de maó esta constituit o arrenglerament de maons.

Aqurests cinc tipus d'aparell pressuposen un cos d'argamasssa intern on s'encasten cada un d'ells

Elogi de la vida del camp

El camp

Els romanes, originariament eren un poble de camperols i de pastors, i al llarg de tota la seva història , van tenir una gran predilecció per la vida del camp i per la natura

Els primers camperols vivien del camp que conreaven i del bestià que criaven. Tenien el tros de terra adequat a les seves necessitas i les de la seva família.

Més endavant, quan els romans havien conquerit i pacificat un territori, concediren lots de la terra conquerida a colons, que tot sovint ern soldats veterans. Per a repartir el camp, els romans feien servir el sistema de centuriacio, es a dir dividien la terra en centuries, o parcel·les quadrades de duescentes jovades d'extensió equivalents a cinquanta hectarees. La centuriacio estava basada en una xarxa de linies que s'entrecreuaven perpendicularment com el cardo i el decumanus de les ciutats, formant una quadricula que delimitava les parcel·les

Els canvis polítics i socials van fer que moltes d'aquestes petites propietats anessin a parar a mans d'un sol senyor i que es convertissin en latifundis.

Aquests propietaris eren persones d'una certa categoria social i econòmica que generalment, habitaven a la ciutat. Quan les tasques polítiques, socials i militars els deixaven el temps lliure, es retiraven amb la família a descansar a la seva vil·la que, a més d'estar dedicada a l'explotació agrícola, disposava d'un habitatge amb totes les comoditats d'una casa de ciutat i amb els avantatges de la seva situació al camp.

Motius per viure al camp

"Em preguntes perque vaig tan sovint al meu petit camp de l'àrida regió de Noment. i a la pobra llar de la meva Vil·la? Es que Espars , a la ciutat no hi ha lloc perquè una persona no gaire rica pugui meditar i descansar. Al matí t'amarguen la vida els mestres d'escola, de nit els forners, durant tot el dia els martels dels ferrers... Qui pot enumerar els problemes que hi ha per dormir tranquil ? Tu Espars, ni ho saps ni ho pots saber, estant mimat com estas , a la finca de Petili, on la casa, en el pla, mira cap el cim de les muntanyes ..., i fins i tot tens un ample caminal per anar en carro dins de la teva propietat. Aqui el son pot ser profund, perquè cap xerrameca no destorba el teu descans ni tampoc la llum del dia no la deixes entrar a la teva cambra. A nosaltres en canvi, ens desperten les rialles de la turba de vianants i tot Roma estas davant el dormitori. De tant en tant, cansats d'aquests avorriment, ens abelleix anar a dormir ben amagats a la vil·la

Marcial 12, 57

Aqui a la ciutat, la fam surt carissima i el mercat ens arruïna

Alli a la vil·la la taula s'ompla amb les riqueses del camp propi

Aqui es gasten en un estiu quatre togues o més, alli n'hi ha prou amb una de sola per vestir-me quatre tardors

Marcial 10, 96

Em preguntes, Linus, que em rendeix el meu camps de Noment

Això em rendeix elmeu camp: que no t'he de veure Linus",

Casa Romana

Dormir a Roma es car

" Dincs quins apartaments de lloguer hi ha que permetin dormir? S'han de tenir grans riqueses per a poder dormir a Roma"

Juvenal 3, 235, 236

La majoria dels romans vivia en pisos de lloguer construits els uns damunt els altres i formant blocs de quatre o cinc plantes anomenats insulae. La fusta era el material més utilitzat en la seva construcció i, per tant, hi havia geran perill d'incendis i esfondraments.

Els incendis de cases a Roma

"Tongilia, vas comprar la casa per dos-cents mil sestercis. La va destruir un dels incendis tan freqüents a Roma,

En vas treure un milio de sestercis. Escolta, no pot semblar que tu mateix, Tongilià, hi vas calar foc?."

Marcial 3 52

Nosaltres vivim en una ciutat apuntalada en gran part amb un suport de fusta, car es així com l'administrador fa aguantar les cases a punt de caure.

Tant bon punt ha tapat l'esvoranc d'una vella escletxa, ens mana dormir tranquils mentre esta a punt de caure'ns a sobre la casa. Cal viure on no hi hagi perill d'incendi ni res a temer durant la nit. Ucalegó demana aigua, ja comença a endur-se les seves pobres pertenences, ja fumeja el tercer repla, i tu no te'n adones, si comença el terrabastall als primers graons, tingues per segur que cremara també l'ultim

Juvenal 3, 193-201

Les cases senyorials o domus

Els ciutadans benestants vivien en cases unifamiliars es millors restes de les quals s'han conservat a Pompeia i a Herculà . Per a descriure-les utilitzarem el planol de la casa de Menandre de Pompeia

Aquestes mansions no tenen gairebé cap obertura a l'exterior llevat de la porta . La claror prové de dos patis interiors descoberts al voltant dels quals s'estructuren totes les estances.

Un passadis molt curt anava de la porta fins el primer pati, l'aztri peça fonamental de la casa itàlica, Aquest atri generalment voltast de portics tenia una obertura a cel obert, per on queia l'aigua de la pluja en un estanyol central que de vegades comunciava amb una cisterna subterrània

En una cel·la contigua al passadís hi havia una cel·la per al porter.

L'entrada d'una casa

En un raco de l'atri hi havfia el larari, o fornicula destinada al culte domèstic, on els romasn veneraven els seus avantpassats i els deus de la llar

SAl voltant d'aquest pati hi trobem algunes petites habitacions fosques i, seguiint l'eix de la porta, una ampla cambra que ere autilitzada com a sala de rebre i de reunions de l'amo de la casa amb gent de fora de la família. Aquesta habitació comuinica amb el peristil, un segon pati interior molt ampli.

El peristil estava porticat i ornat amb toyta mena de plantes, flors, estàtues i brolladors . Era molt mes ampli que l'atri i el seu voltant hi havia les cambres mes ben il·luminades i belles de la casa: els dormitoris, cubicula; els salons, oeci, le3s exedres cambres semicirculars, sense porta q uwe tenien un bancx tot al seu voltant

La cambra mes important er aperò el triclini , sala on menjaven els romans , estirats damuint d'uns llirts lleugerament inclinats i recolzant-se sobre coixins. El grup idealnde comensals eras de nou distribuits en grups de tres en cada un dels tres divans que envoltaven la taula. En algunes cases i tot hi ha un menjador d'estiu i un altre d'hivern, amb una orientació diferent pel que fa als raigs de sol.

Les cambres per als banys, que ern una imitació reduïda de les termes publiques, i la cuina no tenien un lloc fix i solien estar en les dependencies mes interiors.

Algunes cases tenien uns locals que donaven al carrer. Eren les tabernae, botigue sper a vendre-hi els productesd que es reocllien a les terres de conteu ede l'amo, o bé per a llogar a altri.