El calendari romà

Història del calendari romà: els primers temps
El calendari anual de dotze mesos i el nom mateix de cada un d’aquests, es remunta a l’època romana. Segons les seves pròpies fonts, a l’origen, l’any constava només de deu mesos, el nom dels quals es derivava del numeral corresponent. Com a testimoni d’aquest calendari primitiu queden els noms actuals dels cuatre darrers mesos de l’any. Fou el llegendari rei Numa qui, entre les mesures que va prendre per impulsar i organitzar la religió pública en la nova República , va redistribuir l’any en dotze mesos. A un dels nous mesos se’l va anomenar Ianuarius, en honor de l’antic déu llatí Janus, i a l’altre Februarius, “mes de la purificació”. Als quatre següents se’ls va canviar el nom numeral que tenien per un altre relacionat amb el de la divinitat a què estaven especialment consagrats: Martius (de Mart), Aplilis (de Venus Afrodita), Maius (de la deessa Maia) i Iunius (de Juno).

La reforma del calendari
Del calendari se n’ocupaven els pontifexs, ja que es tracatava d’un assumpte religiós. Però per falta de precisió es va arribar a un gran desgavell. Primer el calendasri romà tenia 355 dies /12 mesos lunars) llavors el Pontifex Maximus afegia cada dos anys un mensis intercalaris de 20 dies. Juli Cèsar, fent ús dels seus poders com a pontífex màxim, va establir un nou calendari, de 365 dies amb un dia suplementari cadas quatre anys, aquest calendari , anomenat en honor seu “calendari Julià”. Se segueix encara avui. En morir es va posar el seu nom al setè mes de l’any. I al mes següent se li va canviar el seu antic nom de Sextilis pel d’Augustus, després de la mort d’aquest emperador. A partir d’aquell moment els noms dels mesos van quedar fixats definitivament i d’aquells se’n deriven els noms actuals en les diferents llengües: Ianuarius, Februarius, Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Iulius, Augustus, September, October, November, December. Aquest calendari fou modificat lleugerament el segle XVI pel Papa Gregori XIII, en honor del qual porta el nom el nostre calendari.

El sistema de datar
Per indicar la data tenien un sistema molt diferent del nostre. D’entrada, no hi havia un únic criteri per determinar l’any. La seva “era” començava amb la fundació de Roma: l’any 753 aC, però l’any 1 “a partir de la fundació de la ciutat”; això és el que signifiquen les sigles AUC (ab urbe condita) que a vegades utilitzaven. A partir del moment en què es va instituir la República, el 244 AUC (509 aC), es va començar a datar amb l’expressió post exactos reges (Després d’expulsar els reis) i a partir de l’elecció anual de dos consols com a magistraats suprems de la ciutat, anomenaven l’any pel nom d’aquests. Així, els historiadors com ara Titus Livi, que solien relatar els esdeveniments any per any, acostumaven a començar: “Essent cònsols, P. Lucreci i P. Valeri, durant aquest any ...”. La fixació de l’any segons l’era cristiana, comuna al món occidental, i que pren com a referència l’any de naixement de Crist, va començar després de l’època romana i va ser una afortunada iniciativa d’un monjo grec del segle VI.

ELS DIES DEL MES
Per establir el dia del mes utilitzaven un sistema força complicat basat en l’antic cicle de la lluna. No numeraven els dies de l’1 al 30 (o al 31, o al 28). Cada mes hi havia tres dies clau:
el primer dia del més , anomenat calendes, que en principi coincidia amb la lluna nova;
Les nones que eren del dia 2 al 7 els mesos de març, maig, juliol i octubre i dels dies 2 al 5 els altres vuit mesos
Les nones (el “novè dia abans del idus”). que eren del dia 2 al 7 els mesos de març, maig, juliol i octubre i dels dies 2 al 5 els altres vuit mesos
L’idus que coincidia amb la lluna plena, i corresponia uns mesos al dia 15 març, maig, juliol, octubre i els s altres amb el 13
Els dies entre les calendes i les nones ere el “sisè, cinquè, quart, etc. dia abans de les nones” del mes que fos. Els dies següents es comptaven igual però “abans dels idus”; i la segona part del mes eren “dies abans de les calendes”. (Pridie Kalendae del 16 o el 14 fins a la fi del més) En aquestes “restes” s’hi incloïa, en els tres casos, el dia clau pres com a referencia. Així el dia 28 de març (31 dies) era el “cinquè dia abans de les calendes d’abril”.
El dia 24 de febrer es repetia en alguns anys per ajustart el calendari i es deia 24 bis sextum dies pridie Kalendas Martias i va donar nom a l’any bisextile.

LES HORES DEL DIA
Els romans aprofitaren els coneixements d’astronomia i meteorologia dels etruscs per fer la divisió del temps.
L’horari dels romans estava totalment ajustat a l’horari solar. Com a poble eminentment agricola es llevava i se n’anava a dormir amb el sol. Fins al segle iV a.C. es dividia la jornada en dues parts: ante meridiem i post meriduiem. L’espai del dia en què hi havia llum el distribuïen en dotze parts (hores), però com que aques espai varia al llarg de l’any, la durada d’aquestes hores també variava; les hires no sempre eren, doncs, de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75. A les hores nocturnes els passava a la inversa. Les dotze “hores” del dia s’anomenaven amb l’ordinal corresponent: hora prima, secunda, tertia, etc. El migdia estava entre la sexta i la septima; l’hora duodecima era al capvespre. La nit no es distribuïa en “hores” sinó en quatre períodes, de durada lògicament variable, anomenats vigilia. La mesura del temps era doncs bastant atzarosa, es regien simplement pel sol. Durant molt temps un herald dels cònsols anunciava el migdia i, per tant, la fi de les activitats al fòrum. El primer rellotge de sol (horologium o “comptador d’hores”) el van portar de la Sicília grega com a botí de guerra en el segle III aC; en el segle II es va introduir el rellotge d’aigua, clepsydra, (imprescindible per saber l’hora exacta a la nit), que s’havia inventat feia temps a Alexandria. Els romans van acabar sent grans afeccionats als rellotges: en tenien amb música i fins i tot de butxaca. Però com és comprensible, van continuar mirant el sol, i l’ombra, ja que com deia Sèneca: “No puc dir-te l’hora exacta; és més fàcil l’acord entre els filòsofs que entre els rellotges”.