Religió Romana

a religió romana va anar canviant al llarg de la seva història en acceptar sense massa problemes, la influència de les religions dels diversos pobles amb els quals va estar en contacte; de primer dels etruscs, després dels grecs i, finalment, en època imperial dels diversos corrents orientals.

La religió romana primitiva

En un principi la religió romana va girar entorn de les idees del numen, voluntat o força divina amb la qual s’havia de tenir sempre bones relacions. Aquesta divinitat no tenia representació humana i no necessitava temple; el seu culte es feia en plena naturalesa: al camp, al bosc, en coves...
D’entre un grandíssim nombre de divinitats es van destacar tres des de molt antic: Jupiter, Mart i Quirí , que formaren la primera triada del mon romà.

Influència estrusca i grega
Els tres darrers reis que van governar Roma foren d’origen etrusc, el poble més poderós i culturalment evolucionat d’Itàlia abans de l’expansió romana. La seva influència ers va deixar sentir ent tots els camps i, logicament també en el religiós.
La religió etrusca que ja havia asismilat molts elements grecs , va introduir l’antropomorfisme dels déus. Las primera estatua de Júpiter amb forma humana fou obra d’un escultor etrusc.
En aquesta època es va construir un temple magnífic el Capitolí en honor de Júpiter Juno i Minerva, anomenats per aquesta raó la triada capitolina, que va substiutir l’antiga triada d’origen indoeuropeu. Júpiter, Mart, Quirí. També es van introduir nous déus: Diana, Fortuna, Mercuri, etc...
El canvi de govern que va comportar la caiguda de la monarquia i la implantació de la República no va afectar l’evolució de la vida religiosa: van continuar les antigues institucions i les escoles sacerdotals. L’any 300 aC, però, es va produir un canvi transcendental d’ordre social: es va publicar una llei segons la qual els plebeus podien accedir als càrrecs sacerdotals , reservats fins aleshores als patricis.
Quan Roma va conquerir la Magna Grècia (les colònies gregues situades al sud d’Itàlia) el segle III aC, la influència grega, que ja s’havia deixat sentir molt abans es va intensificar i els déus romans van acabar assimilant-se amb els grecs, amb els quals tenien molts trets comuns.

Època imperial

A Partir d’August la religió es va convertir en un dels suports més sòlids del règim imperial. En morir, un decret del senat va elevar August a la categoria de deu, i el seus successors van continuar amb aquest costum; alguns, com Calígula, es van fer construir estàtues als temples fins i tot en vida.
A més d’instaurar-se el culte a l’emperador, es van començar a introduir a Roma diversos cultes i religions precedents d’Orient, entre les quals destaca el cristianisme per las seva repercussió posterior.

Cultes orientals a Roma, el cristianisme

Els poders polítics romans no van poder evitar la infiltració de cultes estranys, principalment orientals, que van prosperar sobretot durant l’època de l’imperi . Aquests cultes eren més espirituals i oferien a l’home una esperança després de la mort.

Déus orientals
Entre els cultes procedents d’orient que van tenir alguna repercussió a Roma, els que van assolir una major difusió foren els de la deessa Cíbele, els dels déus Isis i Osiris, i el del déu Mitra.
• Cíbele. Aquest culte d’origen asiàtic es coneixia a Roma des del segle III aC, ja que l’any 205, amb motiu del desastre bel•lic a la segona guerra púnica, es va introduir a Roma la pedra negra, forma sota la qual s’adorava la deessa Cíbele en un principi; però la seva major popularitat la va assolir en època de l’emperador Claudi, que va incloure en el calendari de festes les celebrades en honor d’aquesta deessa, en les quals es commemorava la mort i resurrecció d’Atis, el seu company i amant. En els seus ritus, els sacerdots, anomenats gals, arribaven a automutilar-se presos d’un furor religiós.
• Isis i Osiris. Aquests dos déus, d’origen egipci, encara que eren també coneguts en època romana republicana, van arribar al seu apogeu en temps dels emperadors Calígula i Claudi. Igual que el de Cíbele, també és un culte de mort i resurrecció. Osiris, déu de la fertilitat, és mort pel déu de les tenebres, Set. Isis aconsegueix reunir les seves restes i les torna a la vida, i es converteix en el déu dels morts.
• Mitra. Antic déu iranià. En les representacions apareix com un jove que mata un toro, de la sang vessada del qual sorgeix tota la vida vegetal i animal. Els seus ritus tenen una gran semblança amb els del cristianisme: la seva festa se celebrava el 25 de desembra, practicaven els ritus del baptisme, etc.

EL CRISTIANISME

L’aparició del cristianisme, d’origen jueu, i la seva implantació posterior, és, sens dubte, l’esdeveniment històric més trascendentnal esdevingut dins de les fronteres de l’Imperi romà. A mitjan segle I ja hi havia a Roma comunitats cristianes que van augmentar amb nombre quan hi van arribar Sant Pere i Sant Pau per predicar la nova religió.
El carácter monoteiste i exclusivista d’aquesta religió, i la resistència a acatar el culte a Roma i a l’emperador divinitzat, la va fer poc grata als ulls del poder. Neró va culpar als cristians de l’incendi de Roma, esdevingut l’any 64, i va decretar contar ells la primera de les persecucions en que van morir, entre molts d’altres Sant Pere i Sant Pau.
Amb l’edicte de Milà (313), proclamat per l’emperador Constantí, es va establir la llibertat de culte per a totes les religió, inclós el cristianisme, fe a la qual s’havia convertit, l’emperador, l’any anterior, després de vèncer Maxenci al pont Milvi. Anys més tard, el 380, l’emperador Teodosi la va proclamar religió oficial de l’Imperi.

L’oracle de Delfos

D’entre tots els centres oraculars, el que va assolir més prestigi fou el dedicat a Apol•lo, a Delfos. Des de molt antic hi va haver un oracle dedicat a la deessa Gea: una gruta custodiada per una gran serp anomenada Pitó, a la qual Apol•lo donà mort amb les seves fletxes i va establir allí el seu temple oracular. En record de Pitó, les sacerdotesses van rebre el nom de Pitonisses o Píties. Aquestes havien de ser filles d’un matrimoni legítim, de família honorable però pobre.

Cerimònia de la consulta

Les sessions se celebraven el dia 7 de cada mes, commemorant el naixement d’Apol•lo que, segons la tradició, va tenir lloc a la illa de Delos el dia 7 del mes setè. En aquestes dates acudien a Delfos pelegrins del món sencer amb l’esperança que es pogués atendre la seva consulta. Arribat el dia, la Pítia, després de prendre un bany purificador a les aigües de la font Castalia i de beure aigua de la font Casotis, es dirigia al temple acompanyada dels sacerdots. En primer lloc els sacerdots del temple acollien els fidels. Cada fidel havia de lliurar, com a pagament de la consulta un pastís de mel (pelanós) o el seu equivalent en diners. Després es dirigien al temple per la Via Sacra un camí poblat d’estatues bellíssimes.
En la cerimònia s’havia de sacrificar un animal, preferentment un cabrit. Però abans s’havia de consultar si el déu estava disposat a revelar-los aquell dia es seus oracles. Per això es ruixava l’animal amb aigua freda i, si tremolava en rebre l’aigua la cerimònia continuava; en cas contrari, se suspenia fins al mes següent. Sacrificat l’animal, els consultants entraven al temple, travessaven la primera porta on hi havia inscrites les famoses màximes: “Coneix-te a tu mateix” i “Res en excés”, i passaven a la gran sala del temple, on esperaven el seu torn. Quan li arribava l’hora, el consultant baixava per una escala fins arribar davant de la pítia, de qui el del separava una cortina. Aquesta era en una fossa asseguda sobre un trípode, tocava l’òmfal i subjectava en una mà una branca de llorer.
Un cop havia entrat en trànsit, donava les respotes a les preguntes formulades. Les preguntes es feien oralment; només els grans temeess d’Estat, encomanats per regla general a delegacions oficials, es feien per escrit. La pítia donava les seves respostes parlant sempre en primera persona, com si fos el déu qui parlés; els sacerdots les anotaven, les interpretaven i les donaven a l’interessat escrites en vers, amb un text generalment ambigu, de manera que sempre quedava assegurada la veracitat de l’oracle.

Què és un oracle?

El terme oracle tenia en l’antiguitat un doble sentit; d’una banda, designava la resposta de la divinitat a una pregunta formulada per mitjà d’un intermediari i, de l’altra, el santuari on es feien aquestes consultes.
El poble grec va tenir una gran fe en els oracles al llarg de tota la seva història, i molts dels seus santuaris van arribar a assolir una fama extraordinària en tot el món antic: hi acudien devots dels punts més allunyats del planeta a formular les seves consultes.
Els romans, a pesar que eren summament supersticiosos, no van tenir grans oracles nacionals i, moltes vegades, van acudir per a les seves consultes grecs o egipcis. Només la Sibil•la de Cumes, el Llibres Sibil•lins i el temple de la deessa Fortuna a Preneste van assolir cert renom.

Alguns oracles famosos

Heròdot ens ha deixat una àmplia col•lecció d’oracles la resposata dels quals es va donar per escrit. Són molt coneguts els referents a Cressus rei de Lídia, i a Pirros, rei d’Epir.
Cressus va consultar a l’oracle si havia d’atacar Pèrsia o no, i aquest li va respondre que, si declarava la guerra a Pèrsia destruiria un gran Imperi. Interpretant que l’Imperi destruit seria el de Cir, Cressus li va declarar la guerra, l’oracle va encertar de ple, però fou Cressus el derrotat i el seu Imperi el destruït.
A una altra consulta en el mateix sentit, l’oracle va respondre: “Quan un mul arribi a ser rei dels Medes, aleshores, Lidi de peus tendres, emprén la fugida cap a l’Hermos, no et quedis aquí ni t’avergonyessis de ser cobart”. Cressus no va comprendre el significat de l’oracle i va atacar Cir amb els resultats que ja hem vist. No va comprendre que el “mul” de que parlava l’oracle era Cir el qual, en ser fill de pare persa i mare meda, era de raça mixte, com els muls, nascuts d’una somera i un cavall o d’una euga i un ase.
Quan Pirros li va consultar sobre el resultat del seu enfrontament amb els romans, li va respondre l’oracle: “Aio te, eacida, romanos vincere posse”, que es pot entendre de dues maneres diferents: “et dic, descendent d’Èac, que tu pots vèncer els romans”. Però també es pot interpretar en sentit oposat: “et dic, descendent d’Èac, que el romans poden vèncer-te”.