El dret Romà

ALGUNES LLEIS ROMANES CURIOSES

Els romans foren un poble pragmatic per excel•lència, és adir, buscaven una utilitat immediata a totes les eves accions i activitats. Com a mostra d’awuest caràcter, ens deixaren una xarxa viaria de 85.000 quilòmetres; una gran quantitat d’obres d’ingenieria hidràulica i militar; un procés de captació i de modelació dela voluntat dels pobles conquerits, conegut amb el nom de romanització, etc.
Tanmateix, una de les herències més importants que ens llegaren fou el corpus de lleis que s’ha consrvat emn diferents reculls el codex theodosianus, les Pandectae, el Codex Iustiniani, les Novellae etc..
a part d’aquestes grans compilacions, totes elles d’època molt avançada, s’han conservat també altres lleis, decrets del senat, edictes.., bé gràcies a la tradició indirecta (aa través de cites d’autors en les seves obres) o bé per tradició directa (inscripcions).

El dret romà ens ha transmès un model de família molt patriarcal, que ben sovint no s’adiu amb la realitat social que coneixem a través d’altres fonts. Aquí, amb tot, descriurem les relacions familiars prenent com a eix la figura del paterfamilias.
Aquest era el cap de família, el qual gaudia de la patria potestas vers els fills, que consistia a exercir una influència omnímoda, fins que moria, sobre tots els seus fills no emancipats. En aquest sentit, jurídicament un fill depenia del seu pare, mentre aquest estava viu; les filles, en canvi, quan es casaven passaven a dependre de la família del marit.
“Els juristes eren conscients que aquesta era una característica que singularitzava el poble romà:
Gairebé no hi ha cap altre poble que tingui un poder sobre els fills tal com el que tenim nosaltres.”
GAI. Les institucions 1, 55.
Aquest poder absolut es concretava en una sèrie de drets que, si bé canviaren al llarg de la història , no deixaren mai de ser vigents , malgrat l’animadversió que suscitaven aquells que els executaven.



a) el ius uitae necisque, o dret sobre la vida i la mort dels fills. Una concreció d’aquesta prerogativa era els ius exponendi, o sigui, el dret que tenia el pare de reconèixer com a propis els nounats o ode rebutjar-los. Es col•locava l’infant a terra, davant el pare. Si aquest l’aixecava, l’infant era acollit a la família; si no l’aixecava, l’infant era deixat a la intempèrie fins que moria o algú se’n feia càrrec per tenoir-lo com a esclau. De vegades, aquesta prerrogativa s’exercia només per la necessitat de limitar el nombre de components de la família nuclear.
b) El ius uendendi, o dret a vendre els dills i les filles. La Llei de les XII Taules deia: “Si un pare ven un fill per tercera vegada, perdrà la pàtria potestat sobre ell”. En efecte, si un fill era venut pel seu pare com a esclau i el nou amo l’alliberava, el fill tornava a romandre sota la pàtria potestat del pare, que podia tornar-lo a vendre successivament fins a tres vegades.
c) El ius noxia dandi, dret que té el pare d’eximir-se dels danys que hagin pogut causar membres de casa seva a terceres persones o als seus béns.
d) El ius patrimonii, drtet pel qual només el pare podia posseir béns patrimonials i fer-ne el que volia; per tant, els fills no en disposaven fins a la mort del pare, la qual cosa, a dreta llei, els impedia ralitzar cap operació financera, independentment de l’edat que tinguessin.
e) El ius exhendes faciendi, o sigui, el dret a desheretar els fills. Habiatualment el pare repartia l’herència entre tots els fills i filles solteres o vidues , i es veia amb mals ulls el fet de desheretar-ne algun. Sembla, doncs, que en les classes benestants no existia un interès tan marcat com ara per instituir un hereu únic, en detriment de la resta de successors, per bé que sí que hi havia una preocupació per tal que el patrimoni familiar no quedés gaire fraccionat.